Recordeu aquells mesos de les grans mentides?

Ara fa cinc anys, l’endemà de l’1-O, es va engegar una guerra mediàtica demolidora contra Catalunya per atemorir la ciutadania i les empreses contra els suposats efectes de la independència que va fer servir tota mena d’enganys

Jordi Goula
01.11.2022 - 19:00
Actualització: 01.11.2022 - 19:11
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Han passat cinc anys. Un món. Però hi ha coses que no s’obliden. No crec que s’hagin dit mai tantes mentides –també en el terreny econòmic– com es van dir durant molts mesos després de l’1-O. Era com si s’hagués engegat una fàbrica de mentides i un concurs sobre qui la deia més grossa. Tot s’hi valia. Per una banda, es tractava de posar la ciutadania espanyola contra els catalans i, per una altra, mirar d’aterrir la ciutadania i les empreses d’ací sobre l’apocalipsi que ens vindria al damunt si s’aconseguia la independència.

He de reconèixer que va ser un encert dels òrgans espanyols de propaganda, fomentar i afavorir el trasllat de seus socials d’empreses de Catalunya. D’aquesta manera, van poder transformar mediàticament un simple acte mercantil en una suposada fugida en massa de les empreses catalanes cap a ports més segurs. Els va donar resultat, perquè els primers dies d’octubre dos vaixells de gran tonatge, com ara CaixaBank i el Banc Sabadell, van traslladar la seu a terres valencianes. Moltes empreses van seguir-los per diferents motius. Recordo haver parlat aquells dies amb la gent de Registradors d’Espanya, la institució que fa l’estatística dels trasllats –fins aleshores trimestral–, que estaven molt emprenyats perquè els feien calcular les dades dia a dia i passar-les als mitjans, amb una feina extra que no s’havien imaginat. Quantes empreses han fugit, avui, de Catalunya? Era la notícia del dia.

La realitat que es va voler imposar durant uns mesos fou que Catalunya es buidava d’empreses, que cercaven refugi en terres més segures –sobretot Madrid, és clar. Poques vegades hi ha hagut més acord entre la premsa espanyola i bona part de la catalana que la despoblació empresarial era un fet i que ens acostàvem cap al cataclisme final. Com podia no tenir por, la ciutadania de Catalunya?

Aquesta era la part quantitativa que ens portava cap a la crisi final. Però, més enllà del degoteig empresarial diari, van anar molt més enllà. Era qüestió d’atemorir. Es va dir, per exemple, que si Catalunya s’independitzava, tindríem un corralito i no podríem treure els diners del banc, tal com va passar a l’Argentina fa uns quants anys. Al cap del temps, pot fer gràcia, fins i tot, pensar que algú es podia creure que això podia passar. Però els diners són porucs i la major part del personal poc hàbil en qüestions financeres.

Els bancs se’n van adonar de seguida i es van afanyar a engegar els anomenats comptes de mirall, per evitar sortides de diners. És a dir, era un trasllat del compte, en el mateix banc, a una altra comunitat. I la gent es tranquil·litzava, per allò del “per si de cas”. Ací el mal que van fer el Sabadell i CaixaBank, amb el trasllat immediat de les seus, a primers d’octubre –posat en pont de plata per part del govern– va ser molt gros, en aquest sentit. Les explicacions que van donar les entitats del motiu del trasllat van ser molt poc consistents. La recomanació que els feia Madrid no es va dir aleshores, òbviament.

Mentrestant, no paraven d’aparèixer bestieses com cases de pagès. El dia 8 d’octubre –l’endemà del trasllat de CaixaBank–, a la premsa ja hi havia el titular: “Catalunya perdrà 61.000 milions anuals per la fugida de les seves empreses”, i que pocs dies després ja es quantificava d’un 4% del PIB tot allò que Catalunya perdria per culpa del procés. Qui i com feia aquest càlcul? Amb quina base? Amb cap, naturalment. Però tots els mitjans ho repetien una vegada i una altra.

Hi va haver qui ho veia per la via de la tragèdia. Una persona que no esmentaré, per respecte als morts, va escriure en un diari català, que, si no s’actuava aviat, “ens encaminàvem cap a una nova Setmana Tràgica”. Però uns altres van continuar optant pels números, per donar una mena de pàtina de credibilitat als mals que anunciaven. “Se’n van les empreses que creen més ocupació a Catalunya”, amenaçaven a Antena 3, o “Forat de 100.000 milions d’euros a Catalunya per la fugida d’empreses”, deien a l’ABC. No hi havia límit a la mentida. De quin forat parlaven? No ho sabia ningú, però era igual…

El ministre d’Economia espanyol d’aleshores, Luis de Guindos, va xifrar a principi del 2018 en “uns 1.000 milions d’euros” el cost econòmic que havia tingut la tensió independentista en l’economia catalana el quart trimestre de l’any anterior. Ho recordeu? Quinze dies abans, havia dit: “El PIB català es desaccelera el quart trimestre i el creixement se situa entre el 0,4% i el 0,5%.”

Aquestes paraules van aixecar un enrenou considerable i una gran atenció mediàtica per venir de qui venien i es van afegir a la “festa” de la fugida d’empreses i la fugida de diners cap a unes altres comunitats. Però els números no li van donar la raó. L’avanç del creixement intertrimestral del PIB català el quart trimestre va ser del 0,8%, igual que el trimestre anterior. I, és més, el creixement del PIB anual va acabar essent del 3,4%, pràcticament igual que en els dos anteriors exercicis anteriors (3,5%), que tothom havia qualificat de molt bons.

Però amb això no n’hi va haver prou per a provar de demostrar la crisi que no s’havia produït. Ara tocava fer previsions per al 2018. I, és clar, les institucions les pintaven molt negres. El president del Foment del Treball d’aleshores, en una entrevista publicada a El Mundo, deia, el mes d’abril del 2018: “Catalunya es dirigeix cap a un llarg període d’espera, sense creixement econòmic durant deu anys o més, si continuem així.” Evidentment, es referia al procés. Deu anys més de crisi? No són molts? Era igual, tot s’hi valia.

Però les coses són com són. La casualitat va voler que el mateix dia que es publicava aquesta entrevista, el president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) d’aleshores, José Luis Escrivá, digués davant la comissió del pressupost del congrés espanyol: “Les darreres previsions apunten a un avenç de l’activitat a Catalunya del 0,72% en el primer trimestre.” Les coses, doncs, malgrat el soroll mediàtic, no anaven tan malament com es deia. Ah! I a partir d’ací, la CE, el Banc d’Espanya, l’Agència Fitch, el BBVA, CaixaBank, i després l’FMI mateix, tots van anar rectificant i acceptant que s’havien equivocat amb la magnitud de la influència negativa prevista de la crisi política catalana en l’evolució de l’economia, que ‒segons que va dir l’FMI‒ havia estat, finalment, gairebé nul·la.

Però ja s’havia fet molt d’enrenou i s’havia creat el clima anticatalà que es volia a l’estat espanyol. Òbviament, la marxa enrere en les previsions negatives de les institucions va tenir molt poc ressò mediàtic. Però, a Catalunya, l’èxit obtingut a l’estat espanyol no va ser el que pretenia l’aparell de propaganda espanyol. Malgrat haver usat l’artilleria pesant i un arsenal inesgotable de mentides, al final va resultar que les empreses continuaven treballant ací, la feina no havia desaparegut i els qui havien fet servir els comptes mirall de la banca retornaven els diners a casa seva. Ah! I de les més de 5.000 empreses que van canviar la seu, després hem sabut que gairebé el 60% van anar a Madrid, un 10% al País Valencià i una mica menys a l’Aragó. I, per cert, més que d’empreses, hauríem de parlar d’identificacions CIF, que és com ho calculen els registradors. Hem de pensar, per exemple, que cada fons d’inversió té un CIF –una “empresa” en els termes que s’han fet servir fins ara–, i si sumem els de CaixaBank i el Banc Sabadell, ja són uns 650. Déu n’hi do!

Què en resta, de tot allò, al cap de cinc anys? Deixeu-me que repeteixi allò que deia en una píndola del març del 2019, arran d’una anàlisi que havíem fet al Col·legi d’Economistes de Catalunya sobre els danys reals que ens havia causat aquell enrenou. Deia que, en definitiva, “aquest moviment ha acabat, tot plegat, com un foc d’encenalls. Molt d’enrenou mediàtic, excusa per a fer titulars tant intimidatoris com falsos en els mitjans. Després, s’ha descobert que les autoritats van ser part activa en l’amenaça de retirada de dipòsits públics als bancs i en intimidacions a les grans empreses i les regulades, cosa que certifica que, fins i tot, moltes companyies espanyoles amenaçaven els proveïdors catalans si no feien un gest… Tot un reguitzell de males arts que al final no han servit de res”.

I, com a curiositat, potser cal dir que en el tercer trimestre del 2017, just abans de l’1-O, a Catalunya hi havia 3,31 milions de treballadors i avui són 3,56 milions, tot i la crisi de la pandèmia. El creixement en aquest període ha estat del 7,4%, pràcticament el mateix que a tot l’estat espanyol (7,7%). Així doncs, ni les empreses han fugit, ni s’ha enfonsat l’economia, ni s’han endut la feina. Però, això, ningú no ho diu. Quina memòria!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes