Jordi Bosch: “El cap funciona, però de cop t’adones que el cos demana un altre ritme”

Ens trobem amb Jordi Bosch al Teatre Romea de Barcelona, on protagonitza Mort d’un comediant de Guillem Clua. Fa dos dies de l’apagada i, com tothom en aquelles dates, no podem evitar de parlar-ne. Bosch explica que l’apagada el va enxampar a casa i per tant no el va afectar gaire. I comentem que els teatres encara van tenir sort, perquè la majoria el dilluns descansen i, per tant, no els va afectar. Tot plegat, diu, l’ha deixat amb la sensació que tot penja d’un fil, que tot és més fràgil que no sembla.

Però de seguida comencem a parlar de l’obra. Feia un any i mig que havia començat a abaixar el ritme i no havia trepitjat cap escenari. Però ens explica que quan va rebre l’obra de Guillem Clua no va poder dir que no. Així i tot, ho veu clar: quan acabi aquesta obra tornarà a agafar-se la vida amb més calma. Té seixanta-vuit anys. No pensa a retirar-se, però sí que vol disminuir la marxa, agafar-s’ho tot plegat més tranquil·lament i mirar-se l’ofici amb un altre punt de vista.

—Actualment, feu Mort d’un comediant al Teatre Romea. Una obra que parla d’un actor que utilitza grans obres de teatre per comunicar-se.
—El meu personatge és un actor retirat, que està a casa seva i que necessita una persona que estigui per ell i que li faci companyia. I sí, a aquest home li agrada comunicar-se amb el cuidador, a través del teatre. Recita totes les obres que ha fet durant la seva vida. S’expressa millor amb trossets d’obres de teatre. Tot plegat fa que s’estableixi una relació d’amistat molt bonica. Ara no podem explicar gaire més, perquè, si no, deixaria de tenir gràcia venir a veure l’obra. Per exemple, no us podem explicar per què està a casa seva i per què no surt mai, o per què viu amb aquestes condicions. Ho haurà de descobrir l’espectador quan vingui al teatre. Això és bonic: que l’espectador ho vagi descobrint durant l’espectacle.

—Us ha passat mai que sentiu que us expresseu millor amb les paraules d’una obra de teatre que no amb les pròpies?
—Totalment. Per això jo estic tan enamorat de la interpretació, la nostra feina. Estic enamorat de les paraules d’aquestes bèsties tan grans que ens han ensenyat tantes coses de la vida. Hi ha gent que se sap expressar molt bé i, quan exposen les seves idees, penses: “Carai, tu, que ben dit, que ben argumentat, que ben pensat.” No tots tenim aquest art. A mi em serveix molt la interpretació per a poder deixar anar tot el que tinc dins. Em passa molt amb la poesia. Agafo una poesia i penso: si això que diu a mi m’ha passat. Però, és clar, jo no ho sabria dir mai amb aquella bellesa i amb aquella altura que no toca de peus a terra de tan bonica. Per això estic enamorat de tots aquests autors. Per això apel·lo a la interpretació, perquè em dóna peu a obrir la boca i dir: “Oh, sembla que aquestes paraules les dic jo, i no: simplement faig de mèdium entre un autor i l’espectador.” És una meravella.

—Però arribeu a fer el que fa el personatge?
—No, no, a tant no hi arribo. Ja m’agradaria, eh! Però sí que em pot venir una frase molt curteta, un trosset, detallets molt petits…

—Ara pensava que segurament és el contrari que jo, que estic acostumada a escriure, però em costa molt més expressar-ho en públic. Seríem complementaris.
—Ah! Exacte! Però si et dediques a escriure, segur que et costa menys expressar-te en públic que no pas a mi.

—Però davant la gent em costa més. Vós esteu acostumat a expressar-vos en públic.
—No [Riu.] Estic acostumat a parlar en públic, però jo no m’expresso en públic. És molt diferent. Quan has de ser tu, costa molt més. Sempre em ve la gent i em diu: “Tu rai, hi estàs acostumat.” Jo estic acostumat a dir un text après o llegit, però no a parlar de mi mateix i del que penso… Em costa molt!

—Escoltant-vos pensava que segurament els periodistes hauríem d’entrevistar més els autors, que són els qui han pensat el text, no tant els actors.
—Exactament! En aquesta obra, en Guillem Clua, l’autor, et podria explicar moltes més coses interessants que no pas jo. Ell la tenia al cap. Sabria dir-te què volia fer, per què la va fer d’aquesta manera, com va trobar el lligam. Això és meravellós! Perquè, és clar, ara la veiem dalt de l’escenari o escrita, i tot camina tan bé. L’obra té uns girs tan ben fets. Tot sembla molt fàcil, però a darrere hi ha tota una feina de pensar el perquè de cada cosa. Ell t’ho podria explicar amb una fondària molt diferent de la que jo he hagut d’assumir per interpretar-ho. I parlar amb el Clua és meravellós. Ell sí que parla molt bé, no com jo…

—Però, és clar, aquí entra el poder de la imatge. La gent us veu és a vosaltres, i llavors de qui vol saber és dels actors.
—És clar, som l’aparador. El públic ens han vist interpretar moltes coses. Els hem fet sentir moltes emocions. I llavors ens volen conèixer més de prop, saber més de nosaltres. Encara que, al capdavall, nosaltres sempre acabem dient les mateixes coses. Potser pensen que tenim unes vides molt apassionants. I no, fem coses normals. A mi m’agrada anar el mercat, m’agrada fer coses normals, com tothom.

—Tenim massa en un pedestal els actors. Hem romantitzat la professió?
—Això és una cosa molt americana, de Hollywood i les grans pel·lícules, no? Ells marquen el camí i nosaltres ens hi afegim.  I amb les xarxes socials, hi ha hagut un esclat espectacular. Tothom demana que l’actor s’assegui i s’expliqui. A més, ara ens demanen que siguem ocurrents, que ens expliquem molt bé, que siguem intel·ligents i divertits. Voleu saber coses de les nostres vides. I a mi, personalment, tot això no m’agrada gaire. Penso que té molt poc interès parlar de mi. A mi m’agrada interpel·lar la interpretació, el meu ofici. No m’agrada parlar de la meva vida.

—I tot això ha fet canviar molt la professió?
—Sí, és clar que hi ha diferències generacionals, però encara hi ha moltes coses que es toquen. En realitat, per arribar a on hem d’arribar, és igual els camins que agafem, allò que importa és que arribem al final. Si mirem cinquanta anys enrere, segurament no té res a veure com s’interpretava i com es fa ara. Tot ha anat evolucionat. Els temps s’adeqüen a les necessitats del moment. No sabem cap a on anirà tot plegat d’aquí a uns anys. El mèrit el tenen aquests actors ja de grans, i que els veus resistir dalt d’un escenari. És gent que no han quedat antics, sinó que estan al dia. És molt bonic. Perquè vol dir que hi ha alguna cosa de l’olor que segueix el clima que demana al dia a dia.

—Abans els actors es formaven fent teatre, i ara, en canvi, molts fan sèries o pel·lícules sense haver fet mai teatre.
—[Riu.] Està molt bé això que dius. És cert. A la meva època ens fèiem actors perquè ens agradava el teatre. Ara n’hi ha molts que volen ser actors perquè somien sortir en una sèrie. La imatge pot més. Sembla que el teatre ha quedat a un segon pla. Són dos mons molt diferents.

—En l’obra hi ha un moment que el curador confessa que no ha anat mai al teatre. Creieu que això passa en l’actualitat?
—Desgraciadament, sí.

—I com se’ls pot enganxar?
—No ho sé. Bona pregunta. Podríem anar a les escoles, suposo. Però no sé fins a quin punt això també pot generar rebuig. Perquè, quan t’obliguen a llegir El Quijote, això t’apropa a la literatura o te n’allunya? Crec que de petit, penses: “bufff”. Després, de gran, penses: com podia odiar aquesta meravella? Si els obliguem a anar al teatre, però consideren que van a veure un “rotllo”, aquesta idea també queda marcada. Per tant, si et dic la veritat, no tinc ni idea de com s’ha de fer, però queda clar que és un problema. Estaria bé que això fos una necessitat. Que la gent tingues la necessitat de venir al teatre, per tal de veure una cosa en viu. Perquè no té res a veure viure una història en viu o amb una pantalla. És quan gaudeixes d’un concert en directe. Un concert de música clàssica en viu és espectacular. Però, és clar, crec que tot això neix d’una necessitat, i si això no hi és… És difícil de crear-ho. És clar, si no ho descobreixes, és difícil saber que tens aquesta necessitat. Com sabrem llavors de cultura, per tal que es converteixi en una necessitat? Aquesta és la gran pregunta. Però no en tenim la resposta, m’imagino que n’hauríem de parlar amb mestres o pedagogs. Ara, és un problema. Queda clar que si mirem la platea la mitjana d’edat és elevada. I encara rai que vénen. De vegades ho penso: el dia que aquests no hi siguin, no sé qui vindrà… [Riu.]

—Però sí que hi ha obres que desperten l’interès del públic més jove…
—Potser sí, es va obrint una porteta i la gent jove hi va segurament. No et diré que no. No vull que soni fatalista això que dic. Però hi ha alguna olor que em fa pensar que no anem del tot bé. Tant de bo que tinguéssim la solució i la poguéssim aplicar.

—Us he sentit dir que feia un any i mig que havíeu decidit d’abaixar el ritme i retirar-vos una mica de tot plegat. Què té aquesta obra que us ha fet tornar?
—Per mi ho té tot, de cop. Té aquest cant al teatre. I no voldria revelar coses importants, però aquesta obra té unes animetes que, fent-me gran com em vaig fent, i havent viscut això que he viscut, penso que és bonic poder-les compartir amb el públic. Pels que ho viuen o pels que ho poden viure…

—Parleu del fet de fer-se gran, de la mort?
—En part, sí. Però de vegades no és tant el que viu això com el que té al costat. En aquest cas de l’obra, parlaríem del cuidador o d’aquest noi que és allà i li fa companyia. Aquesta gent, els que viuen i acompanyen la gent que es fa gran, que està malalta, no els valorem prou. Són en una segona línia i haurien de ser més presents, perquè són els que realment ho pateixen. La gent gran de vegades ja no té la consciència que té el cuidador. Quan vaig llegir aquesta obra se’m va despertar alguna cosa. Vaig pensar que era molt bonic explicar tot això. Crec que pot servir. És com una novel·la, que de cop la llegeixes i veus que no estàs sol davant d’aquella problemàtica. Descobreixes que hi ha més gent vivint una situació similar a la teva. I tot plegat t’ajuda a acompanyar l’ànima.

—Però havíeu pensat a jubilar-vos, abans de l’obra?
—Tinc l’edat per jubilar-me. Ja tinc seixanta-vuit anys i em toca. Però la cosa seria si pensava a retirar-me. I no, no vaig parlar-ne mai, d’això. Jo volia abaixar el ritme, agafar-me les coses d’una manera més tranquil·la, mirar-me aquest ofici des d’altres punts de vista. Per una cosa d’energies. El cap funciona, però t’adones que el cos demana un altre ritme. He estat un any i mig sense fer res, però em va arribar aquest text a les mans i vaig pensar que havia de fer un altre esforç. Després ja em tornaré a agafar la vida amb més tranquil·litat.

—Per què es retiren els actors? 
—Diuen, i em sembla molt sensat, que l’actor no es retira, sinó que és el teatre que et retira. Ho trobo molt bonic, i de vegades penso que és veritat. És a dir, el teatre et retira perquè la memòria et falla, perquè ja no et tira el cos i no pots estar dret, perquè t’agafen atacs de pànic… Poden passar milers de coses. Trobarem pocs actors que diguin que es van retirar i estaven esplèndids. Encara que segur que n’hi ha algun.

—Nosaltres ens asseiem a la platea i gaudim de l’espectacle. Però imagino que una obra com aquesta que interpreteu personatges tan diversos deu demanar molt d’esforç físic.
—Totalment! Però això està bé. Passa amb molts oficis, no? És com si quan acaba a un partit diguessis a un jugador del Barça: t’has cansat molt, no? És clar, ha corregut durant noranta minuts, és la seva feina. No podem concebre un jugador de futbol si no corre, si no es cansa. Ell s’ha preparat per a això. A l’escenari, igual. Cada personatge té unes energies molt determinades i has d’estar preparat per a afrontar-les i arribar fins al final. Aquesta és la meva feina. Després, com et trobes després d’una funció, és problema teu. És veritat que des de fora potser es veu més la paraula, però no ens hem d’oblidar que el gest i la paraula van junts. Malament si algú digués: no sé de què em parla, però, carai, com es belluga [riu]. No ho podem discernir, és un paquet. El gran mestre de la paraula, que és Shakespeare, posa tota l’energia a la paraula. En la paraula de Shakespeare hi ha una cosa que fa “plom!” I que a vegades no et demana que la distreguin ni grans ballarugues ni grans moviments, sinó que la paraula t’arribi neta a tu de tal manera que pensis: “Oh!” Cada autor demana una cosa diferent.

—Ara dèieu que havíeu decidit de reduir el ritme. Ara fa molt més que no us veiem a la televisió. Això també és una decisió?
—No, ha deixat de sonar el telèfon. Són èpoques que passen. No hi dono més importància. No ho he decidit jo, al contrari. Passa que no ha sortit, pel que sigui. Són onades que van i vénen. Ho entenc perfectament. Ara, no em facis dir el perquè, no ho sé… Imagino que, per a les sèries que han fet, no han necessitat gent del meu perfil. M’hauria agradat continuar fent sèries, però no han sorgit. Com el cinema, m’hauria agradat fer-ne molt més. Però ha anat així…

—Segurament TV3 fa moltes menys sèries…
—Cert! I tant, ja no en fan tantes com abans. Això podria ser un motiu pel qual no em truquen, però la veritat no et sabria donar cap resposta. El que queda clar és que s’hauria de fer més ficció en català. Ens cal molta ficció. Tot el que és cultura, n’hi hauria d’haver molta més de la que hi ha. La cultura no sobra mai.

—I si us fes triar entre cinema, teatre o televisió?
—Amb el temps m’he adonat que l’un s’alimenta de l’altre. Cada un demana un caminet diferent. I tu t’has de posar en aquell camí d’una determinada manera. I, en posar-te en aquell camí, de vegades valores més l’altre. Quan et poses en un altre camí saps aprofitar alguna coseta que has après en el d’abans. Tot va sumant. El cinema i la imatge demana una cosa com més interior. Al teatre, has d’anar cap enfora i a buscar-lo allà baix. I, en canvi, la càmera et ve a buscar a tu. Per tant, pots estar més pendent d’una cosa molt més interna, molt més privada. A vegades si totes aquestes coses poden jugar entre ells i es poden aplicar és molt bonic. Com a ofici és una meravella… Com rius!

—No, pensava que realment sou un enamorat del vostre ofici!
—Sí, és clar, és que ja fa quaranta-sis anys, eh? Déu n’hi do, eh? He tingut la sort de treballar amb gent molt bona, molt. He tingut molta sort. He pogut aprendre de tota aquesta gent. Dels grans se n’aprèn molt, molt, però molt. Fas una obra amb un gran actor i n’aprens molt perquè veus: mira com s’ha plantejat això, mira que intel·ligent aquesta manera de fer aquesta postura… De tot, és una meravella. Això mateix amb els directors. He tingut la sort de treballar amb grans directors.

—Ara hi deu haver actors que pensen això mateix quan treballen amb vós.
—Tant de bo! Els ho agrairia molt. Quina meravella. Això significaria que m’he fet gran, però també que puc ensenyar un ofici. Si algú aprèn amb mi alguna cosa dalt de l’escenari, em semblarà fantàstic.

—Encara apreneu coses de l’ofici?
—Sí. En cada text nou pots aprendre alguna cosa. Cada text et demana una cosa diferent.