Joaquim Forn, en el llibre Escrits de presó, que es presenta avui al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, omple un buit important, dels molts que encara queden per omplir sobre la història d’aquest darrer any. Aquest dietari afegeix una nova perspectiva a tot allò que s’ha publicat fins ara sobre el govern empresonat. La diferència no ve de la part emocional ni dels detalls que explica, sinó de la seva voluntat de cronista. Forn, malgrat estar profundament afectat per tot el que els passa, preserva el paper de notari, conscient que la vida que viu, la vida a la presó, supera la seva persona.

El seu caràcter tranquil, discret, pudorós i constant deu haver influït molt en aquesta manera de relatar, que sap barrejar l’alta política amb detalls de la seva vida de cada dia o de la vida dels altres presos. Que deixa entreveure vida a tot arreu i que la vida empresonada va lligada, com les flames a la fosca, a tot allò que passa a fora.

No li deu haver estat gens fàcil de mantenir la constància d’escriure seguit sobre la situació que ell i els altres consellers vivien a Estremera, respectant un ordre cronològic, que ajuda a situar l’evolució de tot plegat, sense maquillatge. Evolució que en el text es revela com un factor hostil, que sempre acaba destruint qualsevol esperança.

Malgrat les precaucions que pot haver pres Forn, per raons òbvies, o els consells editorials, el llibre és d’un realisme capaç de traspassar els murs, els barrots, els vidres blindats, sense deformar-se ni perdre ni una espurna de veracitat. Del dietari, no és tan important de remarcar-ne la sinceritat, que possiblement és molt notable, com la dosi de realitat que aporta. Forn, que es declara poc amant d’explicar intimitats, aconsegueix de parlar-nos d’allò més íntim: com es viu aquesta profunda injustícia a què són sotmesos quan encara hi ha combat. Potser el tema més tabú de tots. I si per a alguns serà molt important la seva posició política, ben segur que per a tots ho serà encara més la seva desinhibició tranquil·la per a explicar-nos tot allò que vol dir, per a parlar clar des de la presó.

El llibre ha tingut una bona acollida i s’ha exhaurit abans de la presentació. Ací podeu llegir-ne una selecció de petits fragments que mostren la riquesa d’aquest dietari contra l’oblit.

Escriure
«M’entretinc escrivint. No és tan sols que em distregui, sinó que m’ajuda a ordenar-me els fets i les idees. Tinc la necessitat d’escriure el que visc: en vull deixar constància, em ve de gust fer-ho i em fa sentir bé. No vull oblidar segons què.»

Por
«Tinc por. Ho reconec. Mai no m’hauria pensat que podria entrar en una presó, i ara ja hi sóc. M’hauria pogut imaginar vivint mil i una aventures i desventures diferents, plantant cara a imprevistos i daltabaixos de tota mena, que ja tinc una edat. Però ingressar a la presó no figurava en cap dels meus plans ni en cap dels meus malsons. Mai de la vida. Ben mirat, suposo que perdre la llibertat i acabar tancat entre quatre parets no entra en els plans de ningú. En els meus, segur que no. Potser és perquè tota la vida m’han dit que sóc ‘un bon tio’ i fins i tot que en faig la cara, i jo m’ho he acabat creient. Deu ser això. Potser és tan sols que sóc un ingenu. ‘Qui mal no fa, mal no pensa’ diu la dita.

Sí que és veritat que, a mesura que la situació política s’anava complicant els darrers mesos, algun cop m’havia passat pel cap la idea que podia acabar a la garjola i fins i tot ho havia comentat amb la Laura, la meva dona, i amb els cercles més íntims, però sempre m’havia acabat convencent que era una possibilitat molt remota, que no seria el cas» (2 de novembre, 2017).

Política
«Si alguna cosa he après en política, i especialment aquí a la presó, és que les alegries duren poquíssim. El que avui et pot semblar una bona notícia, pot convertir-se en tragèdia en qüestió de pocs minuts. La majoria de vegades tot ho basem en rumors poc fonamentats o en desitjos, simplement. Confonen el que és i el que ens agradaria que fos. Com són les coses i com haurien de ser.
Ara veig clar que hauríem d’aprendre a separar els desitjos del pla d’anàlisi de la realitat. No es tracta de no tenir aspiracions o de no voler la lluna, si convé, però sempre amb plena consciència del terra que trepitges. No saber distingir una cosa de l’altra et converteix en un gran col·leccionista de frustracions o et porta a viatjar en una nòria emocional difícil de suportar. Aquí dins, tancats, sense cap mena de perspectiva, sense tota la informació, aquesta percepció s’agreuja encara més, infinitament. Et sents perdut» (22 de novembre, 2017).

Conviure amb tu mateix
«El més complicat de la presó és que, per fora, no et queda cap altre remei que conviure amb tu mateix. No pots fugir de tu.

[…]

Regir-te per la teva pròpia disciplina et permet que els dies siguin més passadors, et fa sentir millor i, sobre totes les coses, fa que consolidis la teva barrera interior, que t’aïlla del que passa fora del teu cos. Es tracta de bastir un planeta propi dins de la nova galàxia que t’ha tocat en gràcia. Això és clau: aixecar la teva paret interior.

[…]

Les rutines et permeten no capficar-te en excés, trobar un cert sentit a la teva vida i mirar de sobreviure el més dignament possible» (27 de gener, 2018).

Els trasllats, els calabossos abans de declarar
«És el tercer cop que hi entro, en aquests calabossos. Espero no haver-hi de tornar mai més. Ho desitjo. Són una cosa sòrdida.

[…]

No sé quants advocats, jutges, periodistes són conscients del que arriben a suposar aquests trasllats i en quines condicions es produeixen. No sé si saben què significa estar-te tancat en un calabós unes quantes hores abans que et prenguin declaració. No la fas en les millors condicions» (11 de gener, 2018).

Formar govern
«Mentrestant els dies passen i continuem sense tenir govern. És desesperant. Em costen tant d’entendre aquestes estratègies! A més, penso que el que passa era previsible. A aquestes alçades, quan ja gairebé fa cinc mesos que sóc a Estremera, no puc entendre de cap manera com hi ha sectors del sobiranisme que semblen no tenir cap pressa a formar govern, com si aquest moviment de peons fos el de menor importància en l’ambiciosa partida d’escacs que disputem.

N’hi ha que semblen atrapats en el raonament que diu que, després de l’octubre de l’any passat, ja som en una nova pantalla i que el vell, pobret i xacrós govern autonòmic ja no interessa per a res, que no el volem, que se’l poden confitar. Com si tenir una aspiració màxima et fes percebre com a ridícula qualsevol petita passa endavant» (12 març, 2018).

Els advocats
«Torno a dir que advocats i metges semblen cosins germans. No ho puc evitar, tot i que els pugui entendre. D’una banda, m’ha dit que és millor que no m’hi presenti tenint en compte el procés judicial en què estem immersos, però alhora també ha afegit que aquesta és una decisió personal que em correspon prendre només a mi i en la qual no vol interferir i que ell ha de respectar sigui quina sigui.

Quan ja estic gairebé convençut i a punt de decidir que no m’hi presentaré, em diu que m’ho pensi bé perquè potser sí que em pot interessar des d’un punt de vista polític (!). Que ho valori tot. Que tingui en compte tots els elements. Que és una decisió absolutament personal» (16 de novembre, 2017).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb