Joaquim Forn ens contesta aquesta entrevista en el seu 15è dia de vaga de fam. Malgrat la duresa de la situació, escriu igual que en el seu valuós dietari Escrits des de la presó. Precís, clar, directe, sense sentimentalismes i anant a l’arrel. Sense retòrica, com un notari, i amb realisme. El seu ‘estic força bé’ i la confessió que la cosa que més el preocupava era tenir ansietat ens fa endevinar la fortalesa amb què afronta la vaga de fam i també com en deu ser, de difícil. Impacta la seva fermesa quan respon que no preveu la possibilitat que se’ls quedin a Madrid. No vol donar per feta cap derrota i queda clar que es vol centrar en la lluita: ‘No capitularem, no renunciarem a res i no ens rendirem.’ Respecte als mossos, està convençut que ‘tots hem de fer esforços per a apartar-los del debat polític’.’Tenim una policia equiparable a les millors del món, l’hem de protegir i sentir-nos-en orgullosos’, afegeix.

Fa dues setmanes que sou en vaga de fam. Com us trobeu físicament?
—Em trobo força bé. La cosa que em feia patir més era tenir ansietat. Tret de patir insomni i del cansament general, estic força bé.

Mentalment com ho afronteu?
—Ha estat una decisió meditada i presa amb tota la consciència, em sento fort mentalment. Seria difícil de fer una acció com aquesta si no es fa en unes bones condicions.

En quina mesura ha canviat el vostre dia a dia a la presó?
—Hem deixat de fer algunes activitats, com ara l’esport. Cada matí, de nou a dos quarts d’onze, anàvem al poliesportiu. Això ho hem hagut de deixar, hem de mirar de cremar poca energia. També hem reduït les visites i passem més estona a la cel·la descansant. Aquesta última setmana, jo he deixat les feines que feia al mòdul (neteja de la sala i cabines telefòniques).

La qüestió familiar deu ser la més dura a l’hora de prendre una decisió com aquesta. Com ho heu viscut?
—Tots nosaltres vam parlar amb les nostres famílies. Els volíem comunicar la decisió que havíem pres, explicar-los els possibles riscos, els motius que ens portaven a fer aquesta acció. Jo sempre he tingut un suport incondicional. La meva dona, les meves filles, la família ho va entendre i compartir. Aquest és un element imprescindible que ens aporta estabilitat.

Aquest serà el segon Nadal a la presó. Passat un any, com l’afronteu?
—El meu primer Nadal a la presó d’Estremera va ser molt dur. Feia poc temps que hi havia ingressat i no havia tingut temps d’adaptar-me. Estàvem sols al mòdul, l’Oriol i jo. Sort en vam tenir d’altres companys amb qui vam compartir les festes de la millor manera possible. Ara és diferent. Conec la presó, m’hi he adaptat, som a Catalunya, les nostres famílies són a prop. No és fàcil, sobretot per als presos que tenen fills petits, però tots nosaltres estem forts.

Quins altres condicionants i referents vau tenir en compte a l’hora de decidir de fer la vaga de fam?
—En vam parlar uns quants dies. Vam analitzar-ne els pros i els contres. Teníem clar que volíem presentar-la com una acció de denúncia, no pas com una acció per a aconseguir un resultat determinat. Lògicament, vénen al cap molts referents que hem conegut al llarg de la història, però la veritat és que al final és una decisió personal, no pots delegar-la en ningú. N’has d’estar convençut.

—Com us arriba el suport de la gent? Quin missatge els voleu donar?
—El suport de la gent ha estat constant des del primer dia que vaig ser a la presó. He rebut milers i milers de cartes. Aprofito aquesta entrevista per agrair a tothom la força i l’energia que ens han transmès. M’és impossible de contestar-les totes, però sí que les llegeixo. No sé com agrair tanta solidaritat, tanta estima. Quan tinc algun moment de debilitat, quan la moral baixa, penso en tota la gent que ens ha donat suport, que ens escriu, que participa en sopars grocs, actes, concentracions i penso: ‘No els podem fallar.’ La gent és la nostra força.

Sou conscients que heu transformat el panorama polític? Com valoreu la reacció política que hi ha hagut?
—Dins la presó es perd una part important del batec del país. Tot ens arriba filtrat, pels mitjans, per les visites, per les cartes. Hem perdut la capacitat de poder interpretar les coses directament i, per tant, segur que se’ns escapen molts matisos. Som conscients que la nostra acció ha sacsejat. Aquest era un dels nostres objectius, remoure les consciències. També sabíem que alguns mitjans de comunicació espanyols provarien de ridiculitzar la vaga de fam. Aquestes reaccions eren previsibles. La qüestió important és que molts mitjans de comunicació estrangers ens han visitat als Lledoners, interessats per la nostra acció. Europa i el món han de saber què passa a l’estat espanyol. Hi hem volgut contribuir amb una acció de protesta extrema perquè aquesta és una de les poques accions que es poden fer des d’una presó i perquè dóna una repercussió social i mediàtica important a la nostra situació.

Quina sensació teniu quan veieu la indiferència del Tribunal Constitucional davant la vostra acció i la vostra demanda?
—Una cosa és què expressa el Tribunal Constitucional i una altra ben diferent és què passa. Des que vam començar la vaga, el TC ja ha resolt cinc dels recursos que s’havien presentat en relació amb els encausats per l’1-O. Aquesta setmana torna a haver-hi plenari i és possible que se’n resolguin més, de recursos presentats. És evident que el TC no reconeixerà mai que això és a causa de la nostra vaga. La veritat és que Espanya no es pot permetre la imatge que projecta, aturant recursos d’empara a persones privades de llibertat que han estat presentats fa més d’un any. Són recursos contra escrits de presó provisional que s’haurien de resoldre abans de trenta dies.

Penseu que podríeu saltar el TC i anar directament a Estrasburg?
—Aquesta és una possibilitat que estudien els nostres advocats. Semblaria una decisió lògica, tenint en compte que el TC no resol els recursos per impedir-nos que accedim a la justícia europea. És un blocatge clar que perjudica els nostres drets.

Alguns diaris diuen que se us emportaran abans d’hora a Madrid. Què en penseu? Si al final passés, quina seria la vostra resposta?
—Sabem que ha corregut aquest rumor. No sabem quin fonament té, ni quina certesa. Podria ser una amenaça davant la nostra acció. Ara per ara no s’ha assenyalat la data del judici i, per tant, el nostre trasllat no té cap sentit.

Al llibre descriviu molt bé les condicions deplorables i inhumanes dels trasllats i dels calabossos de l’Audiència Nacional espanyola. És la cosa que us fa més por del judici?
—Aquesta és una de les nostres principals preocupacions. Un dia de judici significa llevar-nos abans de les sis del matí, ser traslladats emmanillats en una furgoneta fins al calabós de l’Audiència, esperar-nos fins que ens portin a la sala del Suprem, assistir a la sessió del dia, tornar al calabós a l’hora de dinar, tornar al Suprem i tornar a la presó cap a les vuit del vespre. No sabem encara si les sessions duraran tota la setmana, però fer aquest trajecte cada dia, durant tres o quatre mesos, serà molt dur. És evident que no ens garanteixen declarar en unes bones condicions. Aquests horaris dificultaran que puguem reunir-nos amb els nostres advocats.

Després d’haver-ho denunciat, penseu que el govern del PSOE farà res per a canviar aquestes condicions?
—Esperem que tant el govern espanyol com el Tribunal Suprem siguin sensibles a aquesta situació. No demanem cap tracte de favor, demanem que en un judici que es preveu llarg, ens donin unes condicions que garanteixin els nostres drets.

Hi ha molta gent que voldria impedir que se us emportessin a Madrid. Què en penseu? Què els dieu?
—Fa pocs dies, els nou presos vam signar un article titulat ‘Serenor i fermesa‘ en què explicàvem que havíem anat a declarar a l’Audiència amb plena consciència i assumint-ne les conseqüències. Ara, per coherència, seurem a la sala del Tribunal Suprem, on no capitularem, no renunciarem a res i no ens rendirem. És una oportunitat per a explicar la situació que vivim a Catalunya. Hem pogut saber que més de dos-cents periodistes ja han demanat de ser acreditats per seguir el judici.

Temeu que se us hi quedin?
—No m’agrada alimentar determinades hipòtesis que no tenen cap sentit ni cap base. No preveig aquesta possibilitat.

Com penseu afrontar el judici? Cal passar a l’atac?
—Anem al judici a defensar-nos jurídicament i política. És el millor atac que podem fer, defensar-nos amb arguments jurídics i polítics. No tindria cap sentit renunciar a la defensa tècnica. Tenim prou arguments jurídics per a desmuntar les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació. Hem de desmuntar el relat que s’ha creat des de la fiscalia amb l’ajut de les forces i cossos de seguretat de l’estat.

Quina resposta ha de donar la societat catalana a la convocatòria del consell de ministres espanyol del 21-D?
—És sorprenent, la convocatòria d’un consell de ministres a Barcelona just quan fa un any de les eleccions convocades en aplicació del 155 i en què el president Carles Puigdemont no ha pogut ser investit per les maniobres del Tribunal Constitucional. Em sembla un greu error polític. Són comprensibles les respostes i protestes ciutadanes que s’han convocat aquest dia. Des de la presó, hem demanat que totes les mobilitzacions tinguin un caràcter pacífic. Massa gent desitja veure escenes de violència aquest dia i seria un gran error estratègic caure en el parany.

Què en penseu, del to agressiu de Pedro Sánchez envers l’independentisme?
—Pedro Sánchez es deixa arrossegar pel discurs del PP, de Ciudadanos i dels barons del seu partit. Ha passat de reclamar una solució política per a Catalunya a ser incapaç de posar una proposta concreta sobre la taula. No puc dir que m’hagi decebut perquè la meva confiança sempre ha estat més aviat limitada.

Durant el vostre mandat hi va haver un moment de gran confiança amb els Mossos, i en moments molt difícils. Penseu que es pot recuperar? Què us fa pensar la situació actual?
—N’estic convençut. Tots nosaltres hem de fer esforços per a apartar els Mossos del debat polític. No té cap sentit, això ja ho fan els qui voldrien que la Generalitat perdés les competències en matèria de seguretat. Tenim una policia equiparable a les millors policies del món, l’hem de protegir i sentir-nos-en orgullosos.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb