Joan Puigercós en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Joan Puigcercós (1966) ha estat president d’Esquerra Republicana i va ser conseller durant el tripartit. També va ser diputat republicà a Madrid. Puigcercós fa anys que ha deixat la primera línia política, i ara treballa de director executiu de l’Escola de Noves Tecnologies Interactives, que imparteix el primer grau universitari en videojocs a Catalunya. Però la segona línia política no l’ha abandonat mai: segueix essent un home buscat dins ERC, i també ha fet de pont quan ha calgut entre partits independentistes. VilaWeb l’ha entrevistat per veure com analitza l’interessant moment polític actual.

—Com heu vist la gestió de la pandèmia del PSOE?
—El PSOE ha aprofitat la crisi per a muntar una campanya presidencialista, per no dir tsarista, del senyor Sánchez. I s’han equivocat. No entraré a la gestió de la pandèmia en si ‒no sóc epidemiòleg‒, però políticament puc dir és que és un error estratègic molt gros, això que han intentat fer. I t’ho contraposo al senyor Conte, a Itàlia, amb el focus de l’epidèmia, ho ha administrat amb una sobrietat exemplar. Ha fet unes conferències de premsa diàries impressionants. N’he seguit alguna. Duren quinze minuts i després s’obre a preguntes lliures de tots els periodistes que vulguin. Sense l’apologia barroca del poder permanent, que en deia Raimon Obiols. Sense la faramalla militar del senyor Sánchez. El senyor Conte surt assegut, parlant serè i explicant el drama pas per pas.

Amb Catalunya, el PSOE ha fallat. No compleix. On és la notícia? On és la sorpresa?
—No hi ha sorpresa, del punt de vista nacionalista espanyol, recentralitzador, conservador. Ni en l’ús que fan de l’extrema dreta. El PSOE l’utilitza per fer-nos por i justificar-se. Tot això no és nou. En canvi, per mi és nova la seva imperícia i la seva incapacitat d’entendre que, si volen sortir del forat, només ho poden fer amb l’esquerra i amb els independentistes. Doncs, en lloc de tenir cura, ja no per creença, sinó per intel·ligència, ni això no han estat capaços de fer. Jo no em pensava que fossin tan poc intel·ligents, sincerament. Però Madrid també és això.

Què voleu dir?
—Aquests dies llegeixo un llibre fascinant de Joseba Sarrionandia, ¿Som com moros dins la boira? (Pol·len Edicions), que és la història d’Euskadi (i qui diu ‘Euskadi’, diu ‘estat espanyol’, malauradament per ells) amb el nord d’Àfrica. Exhaustiu, documentat, set-centes planes que recomano a tothom. I t’adones que bona part de la ideologia madrilenya és filla de l’africanisme militar. No solament, però bàsicament. Franco, Queipo de Llano, aquest africanisme el tenen ficat fins al moll de l’os. Quan veig la gent de Vox manifestant-se al carrer, penso en l’actitud africanista militar i la pressió que exerceixen. I si Pedro Sánchez ja sap què no ha de fer, imagina’t amb aquesta pressió. Però amb això no ho justifico. S’han fotut en un jardí impressionant.

‘Vota’m a mi o ve la ultradreta!’ Com en sortirà, ERC, d’aquest argument?
—Ja n’hem sortit. S’ha votat que no a l’estat d’alarma. I l’altre dia era un d’aquests de pressió que et deia. I ho dic per coneixement de causa. Rufián i l’equip d’ERC té l’avantatge que ja hem passat per aquesta experiència a Madrid. I ara ERC ha estat capaç de no entrar en aquesta pressió i votar que no. O PSOE o extrema dreta? No hem de cedir a aquesta pressió. El PSOE i Podem tenen un problema. Ara els passa com al Partit Socialdemòcrata de la República de Weimar, que per aixafar revoltes obreres va utilitzar l’extrema dreta… fins que l’extrema dreta se’ls va menjar a ells. Sóc molt fan de Suso del Toro, molt, però discrepo quan diu que, quan els interessi, l’extrema dreta la deixaran caure. Vox no és Ciutadans. No podran. Compte amb Vox i el PP, que aquests manaran i governaran en algun moment. És un tot, això. Hem de ser conscients que això serà una dictadura de Primo de Rivera, amb sort. Estatísticament, Espanya dóna per a això. Hi ha una majoria d’esquerres que, quan surt a votar, ho tomba, és cert. Però amb aquest PSOE? Qui vols que surti a votar aquest PSOE? Fent això que fa?

I aquí us donaran la culpa. El PP i Vox pugen per culpa vostra! Ens heu abandonat!
—Doncs d’això n’hem de sortir. No és culpa nostra. Que Espanya sigui així no és culpa de l’independentisme, per molt que Pablo Iglesias hagi tingut la barra de dir que l’extrema dreta puja per culpa de l’independentisme. Això vol dir que aquest noi té un desconeixement absolut de què és l’extrema dreta, Madrid i Espanya. Espanya és com és. La pregunta és: estem disposats a passar aquest tràngol? No, evidentment, però el PSOE no pot abusar-ne, com fa sistemàticament. Un adveniment d’un govern Vox-PP serà un tràngol per a nosaltres. I gros. I no és desitjable. Però l’extrema dreta no és tan sols un problema per l’independentisme. Pablo Iglesias ara veu que l’extrema dreta se li planta a casa. Podem ho vol, això? Durant molts anys el PSOE ha jugat amb l’extrema dreta. Jo encara recordo un acte d’Esquerra a València, amb l’extrema dreta assetjant-nos, i va costar Déu i ajuda que Rubalcaba ens enviés la policia a posar-hi un cordó.

Per tant, si a ERC us vénen amb la cançó de ‘o PSOE o l’extrema dreta’, us mantindreu en el no?
—Tot evoluciona i el PSOE s’ha de moure. No pot venir el PSOE amb l’alarma de l’extrema dreta. El PSOE ha de desfer el camí. No té més remei. Nosaltres no ens podem moure.

Quan el PSOE falli, aquell dia eixamplarem la base. Arran de l’engany de Pedro Sánchez, socialistes i comuns pujaran al vaixell independentista. No sé si compro la tesi, però la veig intel·ligent. A mi la cosa que m’espanta és veure gent que el diàleg… se’l creia.
—A ERC la part intel·ligent és la majoritària. Per no dir del 99%. Ningú no esperava miracles. Com és evident que també es volia una fase de distensió, per poder agafar aire. I no és que sigui tàctica, tant de bo n’hi hagués, que fos franc i sense premisses. Però el diàleg no hi és i hi ha unes limitacions. Aquí el problema és quan escoltes el senyor Asens al congrés de diputats. Ja entenc que la pressió els comuns la deuen fer internament dins el govern, però m’atabala que el senyor Asens, en lloc d’entendre que el seu problema és el PSOE i aquesta Espanya, dispara amb alegria contra Esquerra Republicana, contra l’independentisme en general i contra el president Torra. Això m’atabala. Perquè una cosa és el politiqueig, que el puc entendre, i és comprensible i normal. I l’altra és que a hores d’ara els comuns vegin l’independentisme com un adversari a batre. Que comuns com Jaume Asens ens vegin com un adversari a batre ens ho fa trontollar tot. Si algú havia de ser sensible a l’independentisme és el senyor Asens, que s’ha manifestat moltes vegades com a independentista. Hem de saber com incorporar això a l’anàlisi i no és fàcil.

No és fàcil perquè trenca la tesi de, arran de l’engany del PSOE, Asens i els comuns s’acostaran a l’independentisme. Doncs no passa.
—No ho sabem. Calma. Estem acostumats a fer un clic al teclat i que les coses tinguin una resposta ràpida. Els processos socials i polítics són lents, amic. ‘Oh, és que jo tinc pressa.’ Jo també en tinc, de pressa. I s’ha demostrat que la pressa per la pressa no és garantia d’èxit. I com deia l’Eugenio, a més d’ells, que hay alguien más?

Sí. Per què no podem créixer per Ciutadans? Per què no podem créixer pel PP? Aquesta idea que només podem créixer seduint comuns no és limitar-se massa?
—No et dic que no. Junqueras ha demostrat al seu poble que es pot créixer per Ciutadans, i això va relacionat amb una bona gestió del govern i que el govern català prengui decisions valentes. I no cal que siguin de trencament de l’statu quo. Decisions de caràcter econòmic, administratiu, que siguin valentes, i més ara amb la pandèmia i la crisi. Això contribuiria a crear noves adhesions. Al final, hem d’aconseguir una cosa: que qui no és independentista voti partits independentistes. Sense ser-ho, però que diguin: ‘Aquests són dels que em puc refiar. Són més efectius.’

Seré una mica crític, partint del politòleg Sergi Castañé. No seduirem els no independentistes amb el nostre vaixell, però els podem avergonyir del seu. No els hem de fer venir al nostre, els hem de fer abandonar el seu. No hem de buscar aliances amb el rival. Hem de ressaltar-ne els defectes. Res de seducció. Atac. I que els votants els abandonin.
—Hi puc estar d’acord, és ben raonable. Però després de veure el senyor Joan Subirats justificar els vots de Manuel Valls a Colau, crec que, per l’avergonyiment haurem de pedalar molt fort. Però molt. Potser entre avergonyir-los i seduir-los, potser ho pots fer tot alhora.

Com es pot vèncer un violent sense violència? Perquè, per diàleg que hi posis, hem de comptar amb la violència de l’equip rival. Hi serà.
És clar. És evident que més enllà del diàleg en l’àmbit institucional hem d’estar preparats per allò que vingui. El dubte és si algú, en aquests moments, es va preparant. Però no cal que ens ho expliquin. Hi ha la mania d’escriure llibres i explicar-ho tot. Llibre que la fiscalia agafa i es llegeix amb calma.

Sobre les eleccions a Catalunya, Junqueras vaig veure que deia: ‘Ara no, abans arreglem la Covid-19.’
—Junqueras deia que, ja que tard o d’hora n’hi ha d’haver, d’eleccions, és important que les convoquem nosaltres i no el Tribunal Suprem. Com menys en parlem, d’eleccions, millor. El govern ha de pactar un calendari i tenir clara una estratègia. Que al damunt tenim una tempesta econòmica i social molt gran. Això no serà gens fàcil. Planyo els polítics que estiguin davant les institucions a partir d’ara. No serà gens fàcil.

Els independentistes estan condemnats a entendre’s entre ells o no cal? Pot haver-hi un govern que no sigui independentista?
—El govern ha de ser independentista. Claríssim. Una altra cosa és que puguem incorporar-hi una altra gent. Si abans em queixava de la falta d’intel·ligència tàctica i estratègica del PSOE, seria gros que nosaltres no tinguéssim aquesta intel·ligència. Hi ha partidisme i pugna lògica entre partits, forma part del joc, però s’ha de parlar i posar-hi un programa i calendari mínim, amb discrepàncies i diferències que hi hagi. I si es pot incorporar més gent al govern, oli en un llum.

El PSC, per exemple?
—No l’hi veig.

Per què no l’hi veieu?
—Per què el PSC ha deixat d’existir. I això que ha estat bàsic per a la cohesió d’aquest país. No podem caure en el parany de Convergència d’anatematitzar-lo. El PSC ha fet concessions ideològiques i programàtiques a Madrid? Sí, com Convergència. Però ara és diferent. Abans el PSC tenia un marge propi, ara no. Ara el PSC té la mirada en allò que faci el PSOE. El procés s’ha emportat moltes coses.

Sempre dieu que el conflicte pot esdevenir crònic. Que tot és molt lent. Guerra de trinxeres. Encara sou aquí?
—Encara sóc aquí, i la bona notícia és la resiliència que tenim, impressionant. Però la gent necessitava aturar-se i agafar aire.

I encara necessitem aire? No podem anar una mica més a l’atac?
—Tant de bo poguéssim passar a l’atac, però encara estem en pausa. I més amb el coronavirus. No seré jo el que ho frenaré. Però això no pot ser com el mite de la càrrega del batalló Pomorska contra els alemanys. Contra tancs cavalls, no cal.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.