Passada la calor i els aiguats de l’estiu, Ada Colau va inaugurar el curs polític amb una declaració altisonant: no s’escauen les condicions per a proposar un referèndum acordat amb Espanya. I va reblar l’opinió amb una frase digna de figurar en les llistes de la demagògia més proverbial: “La gent no està per ximpleries.“ I ella com ho sap, això?

Vaig una mica enrere. La reculada dels comuns i de l’alcaldessa de Barcelona en el conflicte espanyol amb Catalunya (que no és pas al revés) és conegut . Jaume Asens, aquell polític que havia fet veure que era un infiltrat de la CUP dins dels comuns, uns dies abans de les declaracions de Colau ja havia deixat clar que a la taula de diàleg s’hi havia d’anar sense un horitzó concret: el referèndum, l’amnistia i l’autodeterminació quedaven aparcats. Caram!

Ens podem preguntar, en aquestes condicions, què s’hi va a fer a una taula de negociació. A negociar què? Però la resposta no crec que l’hagi de donar Asens ni Colau ni Albiach; al capdavall, ells pinten poc en les polítiques catalana i espanyola, s’han convertit en comparses dels socialistes, com ja ho havien fet el PSUC d’última hora o Iniciativa. La resposta sobre la famosa taula de diàleg  l’hauria de donar el govern de Catalunya, oi? Però ja sabem que aquí la paraula “diàleg” ha agafat una nova accepció: matar el temps.

Torno a això de les ximpleries. Que Ada Colau consideri ximples els seus adversaris polítics no m’estranya. Que ella digui que ara no es pot proposar un referèndum i que, paral·lelament, Pablo Iglesias faci unes declaracions proposant-ne un per a Catalunya i un per al País Basc no deixa d’evidenciar els equilibrismes indecisos de la seva formació.  Que digui que ara no es pot proposar un referèndum al govern de Sánchez també és un equilibrisme verbal o una cosa pitjor, si tenim en compte que el vam fer l’1-O de 2017, amb Rajoy a la Moncloa. Se suposa que ara ho tindríem millor que no pas abans, si no fos que ja sabem que ens movem en el regne dels partits, no pas de la gent (de tota la gent).

Però allò que resulta més penós és que Ada Colau ens prengui a tots els qui volem un referèndum per ximples. Resulta arrogant i antidemocràtic que ella s’atorgui el poder de decidir què vol o no vol “la gent”. Encara més: ella no sap què vol la gent; no ho sap ningú. I només es pot saber amb una consulta directa, sense la intermediació dels partits, la democràcia en estat pur: una persona igual a un vot. I, en acabat, es fan recomptes. I uns guanyen i uns altres perden. Els qui fa tants anys que perdem hi estem avesats, però també som “gent” i no ens resistim a guanyar ni que sigui una vegada a la vida.

Jo vull un referèndum, senyora Colau. Ja ho veu, sóc ximple. Com ximples devien ser tots els ciutadans que dissabte van tornar a omplir els carrers de Barcelona. Una part de la gent que vostè desqualifica ja no s’alimenta de les molles dels partits, volen el pa sencer. Deu ser perquè n’hi ha uns quants que som tossudament ximples. I la ximpleria s’encomana, em sap greu dir-li-ho.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.