Ahir va fer una setmana, Joan-Lluís Lluís va fer un dels parlaments més unànimement celebrats, a l’acte de l’exili a Perpinyà. Allò que va dir no va ser secundari ni suau. Podia ser com un cop de puny a la panxa de tan real com era, però dit amb el cor a la mà, com ho va fer, va ser com un salvavides enmig d’una tempesta. No va aixecar polèmica. Cadascú se’l va endur a la seva motxilla per rumiar-hi amb calma. Individualment. Va parlar davant més de cent mil persones de tu a tu, interpel·lant la individualitat, allò que cadascú pot fer, allò que cadascú fa, allò que no podem deixar de banda i girar els ulls cap a un altre costat, ni donar-ne la culpa al polític de torn. I ho va fer a partir del seu jo de català del nord que es desespera quan va al sud i veu com es renuncia a la llengua. Des del seu jo que ha vist com el català desapareixia en pocs anys del seu dia a dia a Catalunya Nord. Vol, desitja, suplica que això no passi a la resta del país. La recepta és curta: la llengua se salva parlant-la.

Ens escrivim, ens truquem per fer aquesta entrevista i anar a fons del seu discurs i ensenyar allò que no surt a la foto. Per exemple, la feina de molta gent que ha passat setmanes treballant nit i dia per una fita que semblava inassolible, de tan utòpica com era. I de com aquesta gent, acostumada a tenir-ho tot en contra, s’ha trobat sense esperar-ho els serveis de l’estat francès treballant amb ells perquè tot anés bé en un acte independentista. També una recomanació: no us perdeu el discurs sencer, que podeu veure en aquest vídeo.

Us havíeu pensat mai de poder viure una situació com aquesta?
—Ah, no. Ser al cor mateix d’una operació tan colossal, no m’ho hauria pensat mai. És molt diferent de la solitud obligada de l’escriptor! A més ens vam trobar a haver de parlar molt amb la prefectura, o sigui directament amb l’Estat, i és un estat pel qual no sento gens ni mica d’empatia, fins i tot vaig escriure un llibre sobre això, fa uns anys. I tot d’una els teníem tots allà, davant nostre, primer amb una actitud de fredor, diguem-ne, poc tranquil·litzadora i de mica en mica més confiats. Els serveis de l’Estat, amb una majúscula molt gran a Estat, treballant amb nosaltres perquè tot anés bé en un acte independentista… I això és surrealista, o no? Si miro el currículum d’activisme català de tots els que formem la delegació, més aviat diria que és irreal. I era evident que haurien preferit que no es fes, i que el silenci llarguíssim de la prefectura durant les primeres setmanes estava pensat per descoratjar-nos. Però quan van veure que ho tiràvem endavant, llavors va arribar la qüestió essencial, de fons: què passa, en una democràcia? Doncs passa que en la democràcia francesa, per imperfecta que sigui, una manifestació no es pot prohibir perquè desagrada. I llavors van complir escrupolosament la seva obligació de respecte de la llibertat d’expressió i de manifestació. I potser sense voler-ho han evidenciat, per contrast, que Espanya és un país democràticament malalt.

Una setmana després, com es veu a Catalunya Nord l’acte de Perpinyà de la setmana passada?
—Hi havia molta curiositat i més aviat curiositat simpàtica i favorable, i crec que es va viure amb un punt d’orgull el fet que tot anés bé. Però els resultats reals són intangibles: de quina manera aquest acte contribuirà a canviar les mentalitats? És difícil de dir, però penso que les canviarà, no a tothom, ni amb la mateixa intensitat però sí que tindrà efecte.

Us agrada recordar que, d’ençà del 1907, durant la revolta dels vinyataires, no hi havia hagut cap concentració com aquesta a Perpinyà.  Molts nervis?
—Va haver-hi un moment aquell dia, diria cap a quarts de deu del matí, que vam pensar: ‘Ho tenim.’ Fins llavors, i des de feia un mes i mig, tot era feina i més aviat feina estressant, i poques hores de son els darrers dies. I pensant ‘Ho tenim’ vaig pensar també: ‘I és magnífic!’ L’espectacle de la riuada de gent era magnífic, meravellós! I sí, ningú no ho havia fet, a Perpinyà, des del 1907. No sabrem mai si hi havia més gent el 1907 o el 2020 però fer una cosa tan colossal per a una ciutat com Perpinyà i que surti bé, és vertiginós. I m’agrada poder comparar 1907 i 2020 perquè tenen algun punt en comú: la dignitat del poble, la revolta contra un estat, encara que per motius diferents.

I quan vau pujar a l’escenari?
—És un moment de debò inoblidable. Hauria volgut pujar-hi una mica abans per acostumar-me a l’estesa de gent, però tot estava molt controlat i només vaig descobrir el públic des de dalt al moment en què la Lloll Bertran em va presentar. Un oceà, era. Una vegada a la vida, parlar davant de més de cent mil persones, és una experiència que val la pena, deixeu-me que us ho digui! El que em va sorprendre més és que no vaig tenir gens de por, més enllà del punt d’angoixa de si m’entrebancava parlant. Em vaig sentir portat per la gent, immediatament. Al meu discurs volia parlar de fraternitat però és que la fraternitat la tenia allà mateix, davant meu, la vaig sentir de seguida, era molt palpable!

Fotografia: Jordi Oliveres.

Heu rebut molts missatges? Què us ha dit la gent?
—Uf… Em sento desbordat pel meu discurs, és una sensació molt curiosa, i molt gratificant. En les hores següents vaig rebre centenars de missatges d’agraïment, i no exagero, i molts em van emocionar molt. No me’n sé avenir, encara avui. Veig que molta gent ha fet seu el que vaig dir, que hi ha rumiat i n’ha tret alguna conclusió, i que s’ha sentida tocada per dintre. Què puc dir, davant d’això? Que tinc molta sort, segur…

Què ha canviat a Catalunya del Nord?
—L’actitud cap al sud és diferent avui del que era fa cinc o sis anys. Hi ha més coneixement, més comprensió i més empatia. Més gent favorable a la independència de Catalunya, i encara molta més gent escandalitzada per la repressió política espanyola. Això no vol dir necessàriament més gent que s’identifica amb el catalanisme. És una mica, crec, com amb la llengua catalana: molta gent està a favor de la generalització del seu ensenyament, i això és un progrés enorme, però només una petita minoria està disposada a manifestar-se en favor d’aquesta generalització. És el que anomeno un desig passiu. ‘Si n’hi ha, millor, si no n’hi ha, què hi farem?’ Amb la independència de Catalunya potser passa la mateixa cosa: ‘Si ho fan millor, si no…’ Des del sud pot semblar frustrant, però en el context francès és un avenç enorme.

Vau tenir clar de seguida què diríeu?
—No havíem pactat un temps de paraula definit però, parlant primer, i com a introducció, tenia clar que havia de ser el més breu de tots, llavors em vaig autoatribuir quatre minuts. I què dir, en quatre minuts, davant de més de cent mil persones? Em va semblar que havia de ser molt de terra fonda, molt d’anar als fonaments de tot plegat, vull dir parlar a la vegada del tall i del lligam, entre nord i sud, o sigui de la frontera, i de què ha passat, en aquests segles, en aquesta frontera. I el que ha passat és que poc després del Tractat dels Pirineus, els pagesos revoltats del Vallespir van ser vençuts per les tropes franceses i, llavors, què van fer? Es van refugiar a la Garrotxa. Del nord cap al sud. I des de llavors no ha parat mai, nord-sud, sud-nord, refugiats, exiliats, cada cop que cal. I nosaltres, doncs, sem un moment més d’aquest moviment.

Vàreu demanar que els del sud no ho agraïssin. Vau dir: ‘També ho fem per nosaltres, perquè no fem cap diferència entre nosaltres i vosaltres.’ Creieu que n’hi ha prou consciència, d’això?
—Probablement no. Però també deu ser culpa de la gent del nord, i de la passivitat que deia abans. Si fóssim més, aquí, a provar de ser actius, seríem més visibles. Però jo el que tinc clar és que no vull atribuir-me cap mèrit en tot això. Hi ha gent que ha fet i fa infinitament més del que puc fer jo, però quan parles amb aquesta gent també diuen la mateixa cosa: ho fem també per nosaltres, perquè la frontera ens separa oficialment, i en part ens ha fet ser diferents, però no ho ha tallat tot, i el que batega, batega. I el que es pot fer, es fa. I celebrarem tant la independència com la celebrareu vosaltres.

Hi va haver un missatge que va anar directament a l’estómac, com un cop de puny. Vàreu avisar que si el sud continua menystenint la llengua, pot acabar passant com al nord… La situació és tan greu?
—La situació de la llengua catalana és greu. Molta gent més sàvia ho diu més bé que jo. El bilingüisme oficial mata la llengua més feble, la que té menys demografia i menys estat, i menys jutges, i menys poders fàctics. No existeix cap exemple al món de bilingüisme oficial que permeti a dues llengües de conviure en un peu d’igualtat, sempre la més forta es menja la més feble. I no parlo aquí de bilingüisme individual, és clar, que és molt necessari. I per això al discurs vaig utilitzar el verb ‘suplicar’, que entenc que és molt fort, però sóc de Catalunya Nord i en una miqueta més de mig segle he vist desaparèixer la llengua dels carrers dels pobles d’aquí. Llavors no em fa vergonya dir-ho i cridar-ho si cal: vosaltres que podeu, a Catalunya, us ho suplico, no deixeu que se’ns mori la llengua!

La llengua es defensa parlant-la?
—Com, si no? Parlant-la sempre i amb tothom, viure el fet de parlar-la com un regal que es fa a qui no en sap, o no en sap gaire. Siguem generosos, caram!, regalem la nostra llengua a tot déu! I sobretot no ens fixem en els colors de pell o els accents, que si ho fem excloem i separem. Oferim la llengua a tothom! Les llengües es moren quan deixen de ser utilitzades, es fan malbé quan no serveixen. Una llengua no és un tresor que cal custodiar en un aparador, és una eina que s’esmola a mesura que es fa servir. La llengua viu si s’empastifa de realitat i de dia a dia. I fem faltes, si cal, tampoc no és tan greu. Qui no en fa, de faltes? Jo en faig. Però que la por de fer faltes no ens impedeixi de parlar català. Ja hi serem a temps de corregir-nos, però primer, parlem aquesta llengua! Sempre i amb tothom. Com un dret i com un regal!

Hi som a temps?
—És clar que sí, però no s’hi val a badar. Cada cop que un catalanoparlant deixa de parlar català a Catalunya, encara que sigui per trenta segons, afebleix la llengua catalana, perquè la fa menys necessària. Cada cop. Sistemàticament.

Quan sou al sud us desespereu sovint perquè la gent canvia de llengua amb molta facilitat.
—Sí, em desespero. La gent que canvia cap a l’espanyol molt sovint no ho fa per respecte sinó per un sentiment de submissió inconscient. El franquisme no s’ha esvaït dels hàbits lingüístics, encara burxa i fa mal. Hi ha gent que em diu: ‘Jo m’adapto, parlo la llengua amb la qual em parlen.’ Però això vol dir donar a l’altre el poder de vida i de mort sobre el català! Fa molts anys que la psicologia ens ensenya que el respecte més important és el que es té per si mateix, i la llengua forma part d’aquest si mateix.

Josep Murgades proposa de fer objecció de consciència lingüística. Què en penseu?
—Estic a favor de qualsevol solució, la que passa pels ciutadans i la que passa per la legislació i l’autoritat política. Però estem molt desprotegits, l’espanyol no para d’avançar, tant per la pressió demogràfica com per la legislació. Espanya vol matar la llengua catalana, sempre ho ha volgut. Jo em vaig fer independentista de debò quan vaig entendre que només en una Catalunya independent el català podria deixar de perdre terreny. Ignoro què poden fer el govern i el parlament, però estic segur que haurien de fer més. Mireu, a mi m’encanta que hi hagi dues traduccions en català en curs de l’obra completa de Proust, i que en un any hagin sortit dues noves traduccions de la Ilíada. M’encanta de debò, és el meu món. Però, i el cinema? I els videojocs? I el rap? I Netflix? Tot i que em doldria, donaria una Ilíada sencera pel doblatge al català sistemàtic dels films de Marvel.

Fotografia: Dolors Gibert.

Que hagi pujat tanta gent, creieu que farà que la gent sigui menys ignorant respecte de la història i la realitat nord-catalana?
—Ho vull creure. Catalunya Nord és molt desconeguda al Principat, és evident. Quan faig presentacions de llibres i parlo d’això, i en parlo sempre, dic que la ignorància no és un pecat mentre hi hagi la voluntat d’esmenar-la. O sigui que el 29 de febrer ha estat una esmena molt gran a la ignorància, i ho celebro!

Hi va haver massa poca participació nord-catalana als actes?
—De les 9 persones que vam pujar a l’escenari durant l’acte polític 2 érem del nord. És poc? Sí, és poc. M’hauria agradat que fóssim 3 o 4, però tots tenim clar que l’acte era pels exiliats i per la independència de Catalunya. Era ben normal que els catalans del sud fossin més nombrosos.

Vós que sou escriptor, durant aquests mesos heu fet de tot per a poder dur a terme aquest acte. I com vós molta gent. Ha valgut la pena?
—Miraculosament, durant les setmanes de preparació vaig aconseguir preservar-me bombolles de temps per escriure. Excepte l’última setmana, en què ja em trobava afortunat de trobar bombolles de temps per menjar i dormir… I sí que vam fer de tot, tots. I potser cal precisar que ho vam fer tot, tots, sense cobrar?

Preciseu-ho.
—Sense cobrar ni sou, ni dietes, ni res, i contents que fos així. I sí que vam fer de tot, tots els de la Delegació del Consell per la República. Per exemple a mi em tocava parlar a l’escenari però també portava part de les relacions amb la premsa, i redactava els correus oficials, i portava l’aparcament de les autocaravanes, i el matí a quarts de set ja érem tots allà repartint tasques entre els voluntaris, guiant la gent a mesura que començava a arribar, fent d’intèrprets amb qui calgués… Tots vam fer de tot. I res no hauria estat possible sense l’abnegació de gent de Perpinyà, de Barcelona i de Waterloo, i sense els voluntaris, els de l’ANC i els nostres, que van ser admirables de generositat.

I doncs, ha valgut la pena?
—Molt! És clar!

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.