Joan Laporta és un home satisfet. Després de set anys de litigi pels comptes que la seva junta directiva va deixar quan va sortir del Barça, el jutge li ha donat la raó. Va tancar el període de president amb beneficis econòmics i deixant un club admirat a tot el món. Els dos mandats a la presidència del FC Barcelona van acabar marcats per tota mena de difamacions i acusacions publicades per alguns grans grups mediàtics catalans i espanyols. Laporta feia nosa a determinats poders. El seu model d’èxit, la seva independència i el seu independentisme no agradaven gens a una casta que havia utilitzat el Camp Nou com si fos el jardí de casa seva o la cafeteria on podia fer negocis. Hem parlat una bona estona amb ell i hem repassat aquests anys de plet amb les juntes de Rosell i Bartomeu, la guerra bruta contra ell, la situació del país i la possibilitat de tornar al capdamunt del club.

Tornareu a ser president del Barça?
—Ja ho veurem. Dependrà si es convoquen eleccions a curt o mitjà termini. Aleshores, segurament m’hi presentaria. Si són a llarg termini, no ho puc dir ara perquè caldrà veure com avancen les coses.

Mentre éreu president vau rebre atacs de tota mena. Per què molestàveu tant? I a qui molestàveu?
—Possiblement, per la meva manera d’expressar allò que penso. Les meves idees no eren compartides pels qui van intentar perjudicar-nos. Especialment a mi. M’he manifestat sempre catalanista, he estat a favor del procés d’independència, he impulsat propostes des del parlament quan vaig tenir responsabilitat política. També des de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest ha estat el factor central que ha afavorit els atacs. No he estat benvist pels poders fàctics. Alguns grups de comunicació amb mitjans esportius tenen molts tics del passat. Tinc clar que no els ha agradat mai que jo fos un independentista desacomplexat.

Fotografia: Albert Salamé.

Us han atacat per independentista?
—Aquest ha estat el factor principal. Jo els feia nosa. I els feia molta nosa com a president del Barça, perquè és una institució molt important del país. Al principi ho toleraven una mica. Sempre ho han fet amb els catalans desacomplexats. Estaven convençuts que ja em domesticarien. Quan van veure que no ho podien aconseguir, van començar els atacs. Alguns mitjans d’aquí fan de vigilants de Catalunya com un servei a l’estat. No van aconseguir domesticar-me. I per això han volgut perjudicar la meva imatge. El fet que la meva presidència i el model de club que vam impulsar tingués èxit els molestava més.

Hi ha poders intocables? Quan vau arribar a la presidència, hi havia grups de poder que es passejaven com per casa i els vau tallar els privilegis.
—Va anar així. Penso que aquests grups no eren conscients que nosaltres érem una proposta nova i amb maneres de fer noves. Estaven convençuts que la situació no canviaria mai encara que anessin canviant les cares. Insisteixo que aquests poders fàctics no ens perdonaven una cosa molt concreta: que fóssim descaradament catalanistes. No ens ho toleraven. Vam canviar el club. I vam identificar el canvi de model esportiu amb el projecte de país. El Barça admet totes les maneres de pensar dins de la democràcia. És un club global i és de tots els barcelonistes. Però hi havia un president i una junta directiva catalanista i això també s’hauria de respectar. Per nosaltres, el Barça ha de bategar al ritme que batega el país.

El Barça té molt poder en aquest sentit. És com un ambaixador al món.
—No sé si la paraula és ‘ambaixador’. Però el Barça va ser la imatge d’un país. De la ciutat de Barcelona i de Catalunya, un Barça obert al món. Explicar que el Barça és més que un club i fer-ho amb la força internacional que vam aconseguir tenia un potencial que va neguitejar molt aquest poder fàctic que dèiem. Els resultats esportius, l’espectacularitat del joc, el model de joc del Barça, UNICEF a la samarreta… La dimensió aconseguida era gran i això no feia gens de gràcia a aquests interessos econòmics, polítics i mediàtics. Per això va ser tan ferotge l’atac que vam rebre. Han utilitzat persones sense ànima i sense escrúpols disposades a mantenir-se a la directiva i a la presidència del Barça per mirar de destruir-nos i arruïnar-nos.

Set anys després de procés judicial, el jutge us ha donat la raó. Què penseu ara? Com quedeu?
—Nosaltres vam deixar el club molt millor de com el vam rebre. Quan vaig acabar el meu segon mandat, jo me n’anava al meu despatx a continuar treballant d’advocat. Tenia inquietud pel moment històric del país. I vaig fer el pas a la política per posar al servei del projecte de país la notorietat que havia tingut com a president del Barça. Vaig fer de diputat una legislatura molt curta. Molt curta però políticament molt productiva. Es va arribar a un acord de les forces del dret de decidir que deia que, si hi havia majoria, es treballaria per fer un referèndum. Jo ja havia deixat el Barça. Ja havia acabat la meva etapa al club. Però penso que van voler perjudicar-me igualment perquè no els agradava que em posés a disposició del projecte sobiranista. I van proposar-se l’objectiu de trinxar-nos.

Fotografia: Albert Salamé.

Van interposar la demanda de l’acció de responsabilitat per unes suposades pèrdues econòmiques…
—Nosaltres vam deixar el club amb els comptes auditats. Amb onze milions de benefici. La nova junta directiva va decidir d’actuar amb motivacions diverses: per venjança personal, perquè eren titelles dels poders fàctics espanyolistes a Catalunya i per un interès personal de fer negocis amb Catar. Totes tres motivacions van guiar l’actuació de la nova directiva amb Sandro Rosell al capdavant. Els beneficis acumulats del nostre mandat són entorn d’uns cent milions d’euros.

La nova junta no hi estava pas d’acord, amb aquestes xifres.
—En lloc de sotmetre els nostres comptes a l’assemblea, van encarregar uns comptes nous a una consultoria vinculada a qui després va ser tresorera del club, Susana Monje, que va acabar fugint del Barça per coses semblants a les de l’ex-president Rosell. Es van inventar unes xifres amb molta mala fe. Van imputar-nos pèrdues a nosaltres de decisions que havien pres ells els primers dies al club. I, en canvi, van imputar ingressos del nostre exercici al seu. Quan jo vaig entrar el 2003, em vaig empassar les pèrdues de la junta anterior i no vaig pas judicialitzar el club. Tan sols hauríem portat a judici ex-directius si haguéssim trobat algun indici de delicte penal. El nostre objectiu era gestionar un projecte esportiu i capgirar la tendència negativa del club. I això vam fer.

I dieu que això els servia per a fer negoci personal amb Catar?
—S’ha parlat molt de la venjança personal i de la idea de treure’s pressió econòmica i no haver d’assumir responsabilitat. Però tot això va servir per a desviar l’atenció i justificar el contracte amb Catar presentant una situació econòmica del club que no era la real. L’objectiu era fer els seus negocis amb Catar. I van fer servir l’assemblea com a excusa per no donar la cara. No hi va haver pas uns socis que demanessin d’incorporar a l’ordre del dia un punt sobre l’acció de responsabilitat contra la nostra junta. Van ser ells amb molt males arts. Ho van fer de manera molt ‘pollastrera’. Allò del senyor Rosell abstenint-se va ser vergonyós. En Bartomeu votava que sí. En Faus destrossant i manipulant els nostres comptes.

Us sentiu descansat ara? Us heu tret un pes de sobre?
—Sí. I estic molt agraït a les persones que ens han mostrat la seva confiança durant aquest temps. Sense aquest suport no hauríem sabut resistir totes les injúries i calúmnies. Estic agraït als companys de junta; especialment als cinc que hem resistit fins al final. La sensació actual és molt agradable. Perquè hem mantingut la dignitat en tot moment. Hem donat l’exemple als nostres fills que resistir és guanyar. També estic molt agraït als advocats. Han fet una feina extraordinària. Tinc molt presents els qui ens han ajudat públicament. I recordo molt especialment el primer que ho va fer, que va ser en Pep Guardiola. Ell no hi tenia res a guanyar i tot a perdre. Encara era l’entrenador del Barça. Són gests que recordes per sempre. Contra la intoxicació i les mentides que s’han arribat a dir, tots els que ens han donat suport també han guanyat.

Ho vau viure malament personalment?
—Quan aquesta gent escampava que havíem tingut pèrdues de 79 milions, la pregunta dels meus fills era si jo havia robat. ‘Ho has fet pare?’, em preguntaven. ‘Nosaltres no ens ho creiem, però ho diu tothom.’ Són nens de 9 anys i 13. Em defensaven davant els seus companys. Però la crueltat es mostrava molt netament. Ho van passar molt malament. És una porcada. Ens van fer una autèntica porcada. Això només ho pot fer gent amb molta mala bava. Vull actuar amb tota la contundència que pugui.

Fotografia: Albert Salamé.

Què voleu dir?
—No es pot permetre que, després de set anys de mentides i porqueria, els qui les van muntar i els qui les han escampat ara quedin alliberats de tot. Són persones sense ànima. Qui es comporta d’aquesta manera és perquè no té ànima. Un president i un ex-president que pacten amb la fiscalia que el Barça sigui condemnat –per primera vegada a la història– per salvar-se ells no tenen ànima i, en canvi, tenen molta mala bava. Són gent amb mala fe i covarda. Són molt covards. Si tinguessin una mica de dignitat, haurien de plegar. Són gent sota sospita. Sospita gran! En Sandro Rosell és a la presó per presumpte delicte de pertinença a organització criminal, cobrament de comissions il·legals i emblanquiment de capitals. L’acusen d’això coincidint amb la seva presidència al Barça. L’empresa que havia dit que es vendria per ser president del Barça no l’ha venut. Va fer una trampa.

Com s’ha d’actuar ara?
—Demanem que el responsable del compliance [figura que s’ocupa de vetllar pel compliment de la llei i les normatives del club] estudiï els riscs penals que té el club com a conseqüència d’aquests comportaments dubtosos. Cal revisar els contractes que han signat el senyor Rosell, el senyor Bartomeu i les seves juntes durant el seu mandat. Algun expert independent hauria d’investigar què ha passat amb els contractes del club, especialment els vinculats d’una manera o altra amb aquesta trama que ha sortit a la llum i per la qual acusen Rosell. També cal investigar la vinculació amb Catar. És molt important que se sàpiga d’una vegada per sempre què diu aquest contracte.

Fotografia: Albert Salamé.

Teniu cap sospita concreta?
—Com a culer tinc ganes de saber-ne els detalls. La sospita ve d’un raonament lògic. El Barça no havia patrocinat mai la samarreta. Teníem UNICEF al pit i érem l’orgull del món. Aquests van fer un contracte de 26+4 milions d’euros amb Qatar Foundation i després de 35 amb Qatar Airways. Si vas desgranant totes les partides conegudes del contracte, veus ràpidament que és un contracte molt baix. Si es diu que hi ha directius del Barça que tenen negocis amb Catar i el preu del contracte és per sota de la lògica del mercat, aquí passa alguna cosa. No pot ser que allò que no es paga al Barça en aquest contracte ho cobren uns altres?

És una sospita greu.
—Cal investigar-ho. I si això va lligat a una operació que investiga també l’FBI i ha portat un ex-president a la presó sense fiança per risc de fugida, és que hi ha molts números que sigui culpable. I surt el president actual dient que aquí no passa res. Això no es pot tolerar. No es pot tolerar i s’ha d’actuar. És una vergonya que el síndic del soci i la comissió d’ètica encara no hagin dit res. És vergonyós. La comissió d’ètica havia de fer un codi i vetllar per l’ètica dels directius. I encara no ha dit res. I ara encara veurem els encobridors i els intoxicadors que treballen al dictat del neo-nuñisme com continuaran escampant porqueria. De fet, el president Bartomeu continua repetint la mentida pensant que, si la repeteix mil vegades, acabarà semblant veritat. Aquesta gent fa coses molt repugnants.

Teniu la impressió que es va jugar brut contra vós durant uns anys?
—Al principi em va sorprendre perquè hi havia un punt de mala bava important. L’únic patiment que tenia en aquestes qüestions era pels meus fills. Pels fills, els nebots, els germans i el pare i la mare. Això sí que em sabia greu. Que els afectés a ells. Jo sempre m’he mostrat tal com sóc. Són situacions excepcionals de la meva vida. Ni tinc un iot de collons, ni tinc un cotxe de collons, ni tinc res per a fer ostentació. Em guanyo la vida fent d’advocat. Estic content d’allò que he anat aconseguint en la meva carrera professional. Procuro que als meus fills no els falti de res. Miro d’educar-los tan bé com sé. No sempre ho aconsegueixo. M’equivoco. L’encerto. Sóc una persona absolutament normal i corrent. Tinc un caràcter… diguem que fort. No m’he amagat mai d’allò que he fet. La vida m’ha portat a situacions que no sempre m’han agradat. Per exemple, m’he hagut de separar de la dona. I segurament aquesta dimensió pública n’és una de les causes.

Fotografia: Albert Salamé.

Tothom recorda les vostres fotografies dalt d’un iot o tirant-vos xampany a sobre… Ja han quedat enrere aquesta mena d’atacs personals?
—Els estius els passo a la Costa Brava. I potser vaig tres dies a Eivissa perquè m’hi conviden uns amics. I allà em conviden a passar un dia en un iot. I no estic pendent de si algú em segueix per fer-me fotografies. Si em conviden a un iot d’uns amics, hi vaig. Si no em puc divertir durant les meves vacances, ja m’explicaràs! O si em fan una fotografia en una celebració del Barça quan em tiren xampany per sobre, mala sort! Amb allò de l’aeroport, tenim tres episodis que sembla que hagi estat la meva vida sencera. A l’aeroport la vaig espifiar. I punt. Però és que em van tocar molt el voraviu. Al final, vaig tenir una reacció equivocada però humana. Algun d’aquells guàrdies civils tenia ganes de divertir-se una mica. Tinc un caràcter que fa que no m’amagui d’allò que dic ni d’allò que faig. No he fet mai res per fer mal a ningú. Si he fet mai mal a algú, ha estat sense ser-ne conscient.

Heu parlat de l’empresonament de Rosell. Quina sensació personal us ha deixat?
—No n’estic gens content per ell. Ni per la seva família, que deu patir. Però estic preocupat per la manera com això pot afectar el Barça. Estic molt satisfet de com em van educar. Sóc una persona més aviat optimista, constructiva, que vol que la gent estigui bé, m’agrada que la gent triomfi… En aquest país hi ha persones de molta qualitat. I m’agrada estar bé amb la gent. A mi no em molesta la gent que destaca. M’agrada. Per tant, quan a algú no li surten bé les coses, per molt que hagi estat algú que incomprensiblement s’ha dedicat a mirar de fer-nos mal a nosaltres i de retruc a les nostres famílies, quan a algú li passen coses tan greus, penso que és una situació dura i no la desitjo a ningú. No me n’alegro gens.

En un moment determinat, vau plantar cara als violents a l’estadi. Es va posar en risc la vostra integritat física?
—Sí. És un afer que no m’agrada explicar perquè sembla que els faig propaganda. Però estic molt orgullós d’haver fet fora els violents de l’estadi. Ho vaig fer per principis. No entenia que aquesta gent tingués lloc en un espai per a l’esport i l’ambient familiar. No havia entès mai els privilegis que els havien donat. Feien d’aquesta activitat entorn del club el seu modus vivendi, amb comportaments clarament criminals. Vam plantar-los cara. Va ser un dels moments més desagradables. No és que fos valent, sinó que actuava per una qüestió de principis. Els Mossos, la policia espanyola i la Guàrdia Civil s’hi van implicar i ens van ajudar molt. I aquests individus violents van actuar per defensar els seus interessos i privilegis. Per sort, teníem la policia fent-nos costat i vam fer tot allò que ens deien que calia fer. Amb tot, van fer que la meva vida canviés absolutament per raons de seguretat.

Heu comès errors en aquest pas per la vida pública en l’esport i en la política?
—Segur que he comès errors. Seguríssim. I més dels que en sóc conscient. Però ja són fets. He intentat adobar-los. Els errors comesos m’han fet reflexionar. Però, en línies generals, tinc la impressió que l’he encertada més que no m’he equivocat. La vida és fer aquest balanç i sentir-se satisfet. Una cosa que he fet sempre ha estat ensenyar la cara i comprometre’m en allò que penso i estimo. Qui no es compromet, no comet errors. Sempre que he tingut alguna reacció fora de to o fora de lloc ha estat perquè volia defensar una cosa que creia fermament. Sempre miro de defensar les causes que jo crec que són justes.

Fotografia: Albert Salamé.

A què us dediqueu ara? Quins són els vostres negocis?
—Em dedico a l’exercici lliure de la professió d’advocat. Enguany fem trenta anys de despatx. N’estic molt content. Jo volia ser metge perquè el meu avi i el meu pare eren metges. Però he acabat essent advocat. I m’ho passo molt bé. Em toca viatjar molt per feina. Portem molts clients que fan inversió estrangera a Catalunya. També assessoro en temes de gestió esportiva. Fonamentalment, dedico el meu temps a fer d’advocat. També faig conferències de lideratge i de gestió d’empreses i institucions en situació de crisi. Visc fonamentalment per la meva feina, que combino amb les responsabilitats com a pare de tres fills adolescents.

Això sí que porta feina…
—Buf! Molta. Costa molt. No sempre me’n surto. Ells tenen un món davant que se’ls obre. I miro d’aplicar la meva experiència per orientar-los. Però són joves i han de decidir ells mateixos i s’han de poder equivocar o encertar-la tots sols. Són tres nois amb caràcters diferents. Tots tres són extraordinaris. Per mi, són nois excel·lents. Però tenen la seva complexitat.

Sembla que ha arribat el moment que heu esperat durant anys com a independentista.
—És un moment molt esperat. Un moment històric. El visc amb molta intensitat. Ho segueixo tot i no em perdo res. Em sento partícip de tot això que passa al nostre país. Hi vaig ser des del primer moment. Tinc el convenciment que arribarem al punt quan el referèndum s’haurà convocat. Hi ha una majoria social que vol viure aquest moment i exercir el dret d’autodeterminació. La majoria social ha arribat a la conclusió que la independència ens convé.

Ara s’activa la via unilateral…
—S’ha tancat l’opció de pacte. Un referèndum pactat hauria estat millor per a tothom. Però ja no hi som a temps. Hi ha una part que no vol dialogar. Des d’aquí s’ha posat tota la voluntat per establir un diàleg, però l’estat espanyol no vol ni parlar-ne. Puc entendre que algú pensi que la constitució no els ho permet. Però nosaltres pensem que la democràcia va molt més enllà de la constitució espanyola.

Fotografia: Albert Salamé.

N’esteu satisfet, de com es fa el tram final del procés?
—El president Puigdemont, Junqueras, Munté, Romeva, Forcadell, l’ANC, Òmnium i companyia fan un lideratge impecable. És impecable. Ho fan de manera admirable. I no és gens fàcil. El gran dilema el té l’estat espanyol. L’estat espanyol ho té molt difícil amb els independentistes. No ha volgut dialogar i es trobarà en un atzucac. Hauran de decidir entre intervenir l’autonomia o deixar votar la gent. Arribarem a aquest punt. I nosaltres ja tenim la resposta: democràcia, democràcia i democràcia. Si no volen que votem, hauran d’intervenir l’autonomia. Si no ho fan, votarem en un referèndum vinculant. La feina s’ha fet molt ben feta.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb