Joan-Daniel Bezsonoff: “Sóc l’home que sobra, sempre sóc un estranger enmig de la gent”

  • L’escriptor acaba de publicar ‘El diable es va aturar a Orà’ (Empúries), una novel·la negra i històrica ambientada al 1954

VilaWeb
Sebastià Bennasar
25.12.2022 - 21:40
Actualització: 27.12.2022 - 09:58

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Parlar amb Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és sempre un estímul. L’autor nord-català, amb orígens russos, educació francesa i passió catalana, és un dels escriptors que s’han de llegir necessàriament si es volen entendre algunes coses del món contemporani i especialment algun dels principals traumes de la història francesa d’ençà de la Gran Guerra, i molt especialment del seu període colonial i postcolonial. Dotat d’un lèxic acurat i precís, d’un sentit de l’humor singular i punyent, d’una capacitat adjectival a l’abast de pocs i d’una ironia immensa, Bezsonoff ha trobat un món propi per a explicar i cada llibre s’hi endinsa d’una perspectiva o una altra per acabar creant un dels conjunts literaris més interessants de la nostra literatura.

Ara acaba de publicar El diable es va aturar a Orà, una novel·la amb trets del gènere negre i històric que els transcendeix tots dos per convertir-se en un retrat essencial de la vila quan era la cinquena ciutat més important de l’imperi francès. A mig camí entre la nostàlgia, el desencís i la reivindicació, i amb uns personatges que qualsevol autor somniaria d’haver creat, especialment el protagonista, el comissari Ferrandis, Bezsonoff basteix un artefacte narratiu capaç de copsar l’enfonsament de tot un món en menys de cent cinquanta pàgines. Ha tornat el clàssic més perifèric de les nostres lletres, un homenot que reclama i mereix una centralitat absoluta.

Feu una novel·la amb un munt d’assassinats, però sembla que tots siguin tan sols un pretext per a parlar d’un seguit de personatges fascinants i de la ciutat d’Orà. Com se us va ocórrer, el comissari Ferrandis?
—Podria no contestar-te, perquè oi que quan entrevistes un cuiner no li demanes pas els secrets de la seva recepta magistral? Bromes a banda, la Bíblia explica que al començament hi havia el verb i per mi al començament sempre hi ha les ciutats i, en aquest cas, Orà, que és certament la cosa més important del llibre. En Ferrandis és una barreja de molts personatges i el seu adjunt, l’inspector Bensoussan és el contrapunt, és un Ferrandis amb tots els problemes de la vellesa que el comissari no té. Sobre la història, és un fet de crònica negra que va passar a França els anys setanta que m’interessava i l’he traslladat a Orà. Vet aquí els ingredients del llibre.

Una novel·la que és plena de cops d’humor per a fer suportable l’horror que s’hi narra…
—És que això és com la vida mateixa, si no tinguéssim sentit de l’humor, no podríem suportar el pas dels anys. La vida és bastant trista si hi penses massa, i l’humor és una manera elegant de practicar la política de l’estruç.

El vostre llibre és ambientat en un moment molt concret, el 1954, quan tot l’imperi francès trontolla. Parleu d’Orà, però també de la Indoxina i de l’estat francès mateix. Per què aquest moment?
—Hi ha un llibre extraordinari de Lucien Bodard, una gran crònica sobre la Indoxina. És un llibre d’històries que explica la vida com era allà. Diu la dita que amb Bodard res no és veritat i tot és exacte, i tenia un mètode molt curiós de treballar. Mentre els corresponsals anaven al front, ell es quedava al bar i feia parlar la gent. Amb llibres com aquest es veu perfectament que el 1954 és la fi d’un món, és l’adeu a la Indoxina francesa i el principi del procés d’emancipació d’Algèria. Això em marca perquè sóc un home ple de contradiccions.

En quin sentit?
—En molts, i ara em temo que perdré la meitat dels pocs lectors que em queden. Sentimentalment, sóc totalment francès, per cultura i per educació. A Catalunya sovint em titllen de francès i fins i tot em diuen Jean-Daniel, en lloc de Joan-Daniel. I, tot i això, no suporto les banderes franceses a Perpinyà ni les manifestacions d’alegria pels èxits de la selecció. Això és de psiquiàtric, eh? Però no ens hem de mentir a nosaltres mateixos i hem d’acceptar les contradiccions i jo sóc un enamorat dels anys cinquanta.

Per què?
—Home, perquè els anys cinquanta són el súmmum de la civilització occidental en la literatura i en el cinema. Pensa que hi havia almenys una obra mestra cada setmana a la cartellera dels cinemes i ara la cartellera fa riure. De tant en tant trobes alguna pel·lícula bona, però molt de tant en tant. I després hi havia els cantants, amb una qualitat i una varietat espectacular i ara ens diuen que hem d’admirar gent que a mi no em diu res. Sóc un conservador musical. El tall profund és quan passem de Sinatra als Beatles, és a dir, quan passem de la melodia al ritme; a mi, la veu m’agrada molt més que el ritme. Tu saps que escolto Sinatra cada dia? I a qui li agrada, Sinatra, avui, eh? M’encanta i els anys cinquanta són el meu univers. I mira, no sóc especialment intel·ligent, sóc un artesà, faig llibres de la mateixa manera que un cuiner fa un pastís de poma. La reflexió sobre el que faig i el món que reflecteixo ve després, quan parlo amb els lectors com tu.

Aquesta novel·la és un llibre en format petit, però que vol explicar un món gran, hi ha un exercici brutal de condensació…
—És com un mojito: és petit, exquisit i té aromes. A més, en el món en què vivim, on hi ha el futbol, la televisió, internet i tot plegat, és de mala educació escriure llibres massa llargs. A mi em passa amb Els germans Karamàzov, que no puc llegir-ne més de vint pàgines el dia i, en canvi, entremig puc llegir molts llibres petits. De fet, si vols escriure, Dostoievski és una lectura que desaconsello especialment, perquè com punyetes goses escriure després d’haver-lo llegit? Si vols escriure és molt millor llegir autors dolents. Sóc com l’escriptor boig que surt al meu llibre, que no aconsegueix de fer llibres llargs. Jo que he escrit milenars de pàgines ara noto que a partir de les cent o cent cinquanta em costa de fer avançar els llibres i que em trobo bé en aquest format.

Aquest format, el de la nouvelle, és molt francès i aquí són pocs els qui el practiquen, i als editors sembla que no els motiva gaire…
—Doncs mira quantes pàgines té El petit príncep i qui no voldria haver-lo escrit? Si ho penses bé és una obra ben curta i en general Saint-Exupéry, que té molt de talent i molta dignitat, va escriure sempre obres curtes. L’home va morir per la llibertat i jo l’admiro molt perquè, a més de ser un gran personatge i un gran autor, es va sacrificar per aquest ideal. Un dia en Vicenç Pagès, un molt bon amic, la mort del qual encara em costa molt de pair, em va comentar que a la primera pàgina d’una de les meves novel·les hi havia trobat no sé quants alexandrins que se m’havien escapat. Imagina’t, no vull ser francès però ho sóc fins al punt que fins i tot escric en alexandrins i ara faig nouvelles.

Llegint el llibre i mirant la situació actual d’Orà, fa la sensació que hauria estat molt millor per a la ciutat de romandre com als anys cinquanta, encara que això signifiqués restar sota el jou de l’imperi francès…
—Hem de fer una gran distinció entre Orà i Algèria. Orà era una ciutat europea, amb una població hispana important arribada a final del segle XIX, amb molts andalusos, murcians i, sobretot, molts valencians que parlaven català. També hi havia els maonesos, perquè a tots els balears els deien així. Els francesos tenien molta por que Espanya volgués recuperar la ciutat, que havia estat un presidi, i van fer una cosa que fan molt bé i que els catalans hauríem d’aprendre: els van assimilar i els van afrancesar. Així va ser com tots aquests López i companyia als anys cinquanta manejaven molt millor el francès que no pas la cultura pròpia. Els vells ja parlaven un castellà molt dolent que no havien estudiat mai i amb molts errors de pronúncia, i per ells en Quevedo no era un gran escriptor, sinó un personatge com d’una pel·lícula de Torrente, que havia inventat acudits verds, era com un pallasso. Per a la ciutat d’Orà ha estat una gran pèrdua sobretot si mires com era la ciutat abans i com és ara. D’una altra banda, he conegut molts francesos algerians i els tinc simpatia, però cada poble mereix la seva dignitat i ara els algerians són senyors a casa seva.

Fèieu la distinció entre Orà i Algèria…
—El que és molt greu, i això ho denuncia el gran novel·lista Boualem Sansal, és que s’ha passat del mite de l’Algèria francesa al govern actual i la brutal repressió que van fer els francesos reprimint l’àrab s’ha fet després, per exemple, amb la cultura amaziga. El govern actual empra el francès com a llengua exterior i han guanyat la guerra, però el país és un desastre, la corrupció és generalitzada, els diners se’ls queden els militars i la gent jove ha d’anar a França a guanyar-se la vida quan és un país potencialment ric. Mira, hi ha dos casos que m’agradaria explicar-te…

Endavant.
—Un és el d’un alumne meu, a qui havien d’intervenir d’una apendicitis. El seu pare va pagar cinc-cents euros al metge perquè el tractessin bé i en tinguessin cura, i ell tenia molta por que a la intervenció no li extraguessin un òrgan. La premsa algeriana, que és bastant lliure i majoritàriament escrita en francès, fa acudits brutals com ara un en què es veu un metge que diu al pacient: “Prefereixes passar per l’hospital o vas al cementiri directament i ens estalviem el tràngol?” L’altre cas és el que m’explicava el meu amic Salem Zenia, que ara viu a Olot, i que em deia que un quart de la seva família havia mort per culpa de l’exèrcit francès, un quart pels independentistes i un altre quart pels islamistes i que això ja començava a ser un xic massa, i ho deia amb melangia. De manera que ja et pots fer a la idea.

Algú ha dit de la vostra novel·la que és com una investigació de Simenon a Orà, francament no hi veig el paral·lelisme…
—Les adaptacions al cinema de les seves obres sí que m’han influït, potser, però Simenon no m’agrada gaire, sempre m’ha avorrit. Això sí, hi ha una obra curta seva, de què no recordo el títol ara mateix, en què hi ha la millor descripció sobre la desesperança humana que hagi llegit mai i això no és poca cosa. No m’agrada la comparació, però et podrien comparar amb escriptors molt pitjors i seria greu. Jo sóc més divertit, més vitalista. Ell és un belga i amb això està dit tot.

Ell és un belga i vós sou un català a l’estat francès i un francès a Catalunya?
—Exactament, jo sóc l’home que sobra, sempre sóc un estranger enmig de la gent, i és veritat. Intento d’explicar un món, com Balzac.

Però amb menys pàgines…
—No et creguis, Balzac té alguns textos breus magistrals. Balzac m’agrada molt, en llegeixo almenys un cada estiu i Stendhal a la tardor. Abans, cada any llegia L’educació sentimental, de Flaubert, a l’estiu, l’he llegit més de vint vegades. Ara Balzac. Ja ho veus, no ho puc evitar, en això sóc francès.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes