El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Joan Carles Gallego (1954) és titulat en econòmiques per la Universitat de Barcelona. Ha estat mestre i director d’institut durant tretze anys. L’any 2008 va ser escollit secretari general del sindicat més gran de Catalunya, Comissions Obreres, que té uns 150.000 afiliats. Gallego rep VilaWeb pocs dies abans del Primer de Maig al seu despatx de la Via Laietana de Barcelona. Al seu costat hi ha una crossa, perquè va tenir un accident amb la moto, una escúter Honda. Viu de lloguer. Parla català, castellà, i francès per sortir del pas. No té fills ni és casat. I respon totes les preguntes amb calma.

Heu treballat fora del sindicat?
—Sóc professor. He fet de professor de l’any 1977 fins a l’any 1990. He fet de tot: professor, tutor, cap de departament, secretari i director. I a sempre que puc faig alguna col·laboració. L’ensenyament és una cosa que m’agrada.

El lema d’aquest Primer de Maig és ‘Contra la pobresa salarial i social’.
—Sí, és la fotografia de la realitat: la pobresa i la desigualtat s’han instal·lat en aquesta societat. Hi ha gent que, tot i treballar, és pobra. A Catalunya hi ha al voltant de 107.000 llars sense cap ingrés. Un 25% de persones pobres. I un 30% d’infants són pobres. Aquesta és la pobresa social. I la pobresa laboral vol dir que hi ha un 12% de gent amb feina, però que no arriben a final de mes. Treballadors amb feines de 4 hores el dia, d’una setmana el mes, o que viuen en una família on la resta de membres no treballen. El lema descriu la imatge. Aquest 1 de maig denunciem la situació, però també que si hi ha creixement econòmic, no arriba als treballadors.

Aquest 1 de Maig diem que ens toca passar a l'ofensiva i recuperar algunes de les qüestions que hem perdut.

Els sindicats grans són pocs combatius. Segur que us ho diuen.
—No és més radical qui més crida, sinó qui més aconsegueix. No és més revolucionari qui més crida, sinó qui més transforma la realitat. Si agafem un període llarg de la nostra història, hem aconseguit moltes coses. També hem perdut moltes de les coses que havíem aconseguit. Per exemple, es volia liquidar la negociació col·lectiva. I no ho han aconseguit. Ara, és cert que alguns dels continguts dels convenis col·lectius han empitjorat. Però els convenis continuen existint i donen cobertura. Potser són convenis pitjors, però hem pogut resistir. Aquest 1 de Maig diem que ens toca passar a l’ofensiva i recuperar algunes de les qüestions que hem perdut.

Una de les vostres obsessions és augmentar el salari mínim.
—França té un salari mínim de 1.300 euros. Hi ha països europeus que arriben a 1.700. El nostre és de 655 euros. I França no té el doble de PIB que nosaltres. Ni són el doble de productius que nosaltres. Però tenen el doble de salari mínim. Nosaltres apostem pel que diu la Carta Social Europea, que pretén un salari mínim que sigui el 60% del salari mitjà. En el nostre cas, seria un salari mínim d’uns 1.000 euros. El salari mínim és un element de justícia social.

El capitalisme es pot reformar, o s’ha de canviar per una altra cosa?
—El sindicalisme en si actua en el sistema capitalista amb la voluntat de transformar el capitalisme. El fet sindical és que els treballadors s’organitzen per defensar els seus interessos. Per redistribuir de manera justa la riquesa que el treball crea. Això va en la línia de flotació del capitalisme, que diu que la riquesa que el treball crea és apropiada per al propietari, i el treballador en queda exclòs. El sindicalisme ho trenca, això. El sindicat va contra la lògica del sistema però no es proposa de fer la revolució. Això és més en l’esfera del fet polític. El sindicat ha de posar les bases objectives que han de permetre que aquesta societat pugui avançar cap a una situació on no hi hagi explotació per part d’uns pocs.

JCGallego2

En el model alemany de sindicat, si no ets un afiliat, no reps les millores del conveni. Aquí no passa. Voldríeu que també passés aquí?
—El model alemany no m’acaba d’agradar. Prefereixo un model d’afiliació voluntària. Del model alemany sí que m’agrada que han evitat la divisió sindical. El nostre model l’ha afavorit. L’any 1978 CCOO va apostar per una única central sindical que en l’interior fos diversa, però que actués com un sindicat únic. Això no va ser possible, perquè els poders econòmics van veure que era el pitjor que els podia passar. Van preferir diversos sindicats que competissin entre ells. I passa el que passa: els empresaris, els governs, se’n riuen quan ens barallem entre nosaltres. Utilitzen aquesta divisió. I ara, la veritat, creiem que tornar enrere a la història és complicat. Però sí que hem plantejat el concepte d’unitat d’acció. Posem-nos d’acord si signem o no els convenis. I al final, parlem amb els treballadors, que siguin ells que acabin decidint. A les empreses no signes un conveni si no ho has discutit amb els treballadors.

A autobusos de TMB de Barcelona CCOO i UGT van signar un pre-acord sense consultar-ho abans. És després que els treballadors en referèndum van dir que no.
—A autobusos hi ha set sindicats amb posicions diverses. Allò que dèiem. I sí, va haver-hi un pre-acord i dos sindicats van dir que no. La resta va signar. I després vam sotmetre el pre-acord a referèndum i va sortir que no. Amb la llei a la mà, els sindicats podríem haver signat el pre-acord sense referèndum. En aquest cas es va votar, i ara els sindicats hem reobert la negociació.

Aquestes vagues són importants, i no tant l’1 de Maig?
—Malauradament, les vagues que es visualitzen són les que surten als diaris. Com aquesta, Però aquí n’hi ha una que ha passat desapercebuda, i que ha durat 198 dies. A. J. Ruz. És una empresa de neteja a les comarques de Girona. Vint-i-dos treballadors en vaga solidària perquè el delegat sindical havia estat acomiadat. 198 dies de vaga. I al final s’ha més o menys guanyat. O el conflicte de Valeo. Però al final es visualitzen conflictes mediàticament sucosos, com el de TMB.

Va haver-hi molta polèmica perquè Joan Coscubiela formava part del consell assessor d’Endesa. He vist que també hi sou.
—Hi sóc. Aquí hi ha una contradicció: s’ha volgut desqualificar la presència dels sindicats en els consells d’administració, però per una altra banda ens emmirallem en Suècia, Alemanya, el nord. Doncs allà els sindicats són als consells d’administració. I tenen dret de veto en alguns casos. Perquè als treballadors ens interessa ser allà on es decideix. Volem ser-hi per a incidir, i dir-hi la nostra. Un model de més participació crec que és bo. En el cas d’Endesa no és consell d’administració, sinó assessor. Endesa volia persones del món civil (universitat, sindicats, etc.) perquè poguéssim dir com vèiem el paper d’aquella empresa des del punt de vista social, no de conflictes laborals. És útil ser-hi, o no és útil? A nosaltres ens ha permès de situar alguns elements de crítica. Per exemple, sobre la pobresa energètica hem dit al consell d’Endesa que no pot ser que l’empresa talli la llum a la gent. O vam poder incidir en una vaga d’empreses que fan el manteniment de la xarxa d’Endesa per tal que el servei es fes en condicions. Dos exemples d’elements crítics.

Alguns us compraran aquesta visió. Alguns altres tindran por que us hagin comprat.
—Si pensen que ens han comprat… No sé si dec ser fàcil o difícil de comprar, però per deixar-me anar a una reunió on puc dir el que bonament em plagui segons els interessos dels treballadors… A mi no em compren amb tanta facilitat. Passa que pot haver-hi algú que pensi que és millor no anar-hi. I això és pensar que val més que siguin ells, els poderosos, que vagin decidint les coses sense interferències. I interferir tampoc no vol dir que aconsegueixis els teus objectius.

Endesa continua tallant la llum.
—Però pots anar molestant. Pots anar dient la teva. Situant els elements. Crec que renunciar a aquests espais a la llarga no serà bo. I seria ideal buscar mecanismes que et donessin més capacitat de decidir coses. Si no hi som, no podrem decidir. Ara, tampoc. Però si més no tenim una posició. I això també és una guerra de posicions.

I quant cobreu, si es pot saber?
—Cobra el sindicat, no jo. Diria, sense saber-ho del tot, que són uns 600 euros o 1.000 euros per reunió. Unes deu reunions l’any.

JCGallego3

En el debat Catalunya-Espanya, Joan Carles Gallego s’hi troba còmode?
—Em trobo còmode en la posició que defensem com a sindicat. I ho vam fer el 2012: aquí hi ha un conflicte polític real. I no es pot amagar. La identitat nacional de Catalunya és la que és. I aquests darrers anys hi ha hagut processos de centralització política per part del govern actual, i en part, de l’anterior. Rere la recentralització hi ha una opció ideològica neoliberal, perquè l’existència de comunitats autònomes amb moltes competències, per exemple en salut, dificulta la mercantilització. Hi ha molt més control polític des de la proximitat. Dit això, aquest conflicte només es pot resoldre políticament, no judicialment. I dos: l’actual marc té el seu esgotament. Això diu CCOO. Però a l’hora de determinar quina és la solució, nosaltres diem que sigui la gent que ho digui. Aquesta és la nostra posició. Però també estem confederats amb Espanya, i a Europa. I hem aconseguit que el diagnòstic es comparteixi. Passa que ells, a Madrid, diuen que l’alternativa és aprofundir un model federal i nosaltres aquí diem, i mantenim, el dret de decidir. Per nosaltres ha estat molt important que la Confederació també hagi vist l’esgotament del model.

I què en penseu: dins CCOO hi ha més independentistes ara que no pas abans? O hi ha més federalistes que no pas abans?
—Crec que a Comissions Obreres ara hi ha més independentistes que fa deu anys, sí. I n’hi ha perquè d’aquest tema se’n fa molt debat. Però no ha interferit en el debat sindical. S’ha entès que aquesta decisió política no afecta l’estratègia sindical. Ara, no te’n sabria pas dir les xifres exactes.

Personalment no us mullareu?
—No. Sóc secretari general d’un sindicat molt divers i a mi no em toca decantar-me.

—Com a secretari general teniu límits de mandats?
—L’organització marca dos mandats màxim, i un tercer en casos especials. Jo el 2017 arribaria als dos mandats. Discutirem col·lectivament què fem al congrés del març del 2017. Tornant de l’estiu haurem de decidir. A CCOO tenim gent molt preparada per a acceptar aquest càrrec. Però fins que no decidim col·lectivament, no penso dir-te res sobre què farem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.