Camil Ros (Vallromanes, 1972) serà segurament el nou secretari general de la UGT de Catalunya, en substitució de Josep M. Álvarez. Al congrés que comença avui a Terrassa, que durarà fins divendres, es preveu que només s’hi presentarà la candidatura de Ros. En aquesta entrevista ens explica el seu pas d’Esquerra Republicana de Catalunya a la UGT, la visió que té del sindicalisme i la seva proposta de futur. Ros rep VilaWeb a la seu central del sindicat al barri del Raval de Barcelona, poques hores abans de començar el congrés.

—Els vostres cognoms són Ros i Duran. Alguns creuaran que teniu tots quatre avis catalans. I no.
—Exacte. El meu avi Ros va emigrar a principi de 1900 des de Múrcia. Jo faig la trampa de dir que es deia Ros perquè Jaume I va baixar fins a Múrcia. Ha! I part dels Duran vénen de l’Aragó. Mon pare i ma mare neixen físicament a Vallromanes. Un poble petit. Els meus avis parlaven català i castellà, els meus pares han parlat sempre català. Vallromanes és un poble catalanoparlant de l’àrea metropolitana, tocant a Montornès del Vallès, cinturó roig. Allà vaig estudiar FP. Ho explico com a element d’integració i naturalitat. És la immigració que ve a treballar i s’integra, com va passar a la majoria. Jo vaig començar a ser actiu políticament i socialment als anys vuitanta i noranta, quan s’intentava polititzar la immigració. I vaig descobrir que molta de la immigració, si de cas, és anacional. Al sindicat he descobert que la majoria de la gent que conec no és ni independentista ni unionista. La majoria és del ‘potser’. A la UGT és dels primers llocs on m’he trobat que companys castellanoparlants, quan estaven sols amb mi, em parlaven en català. En públic no, en privat sí. I parlo dels anys noranta. És a dir, efectivament, els cognoms tenen trampa.

—A 24 anys entreu a ERC.
—No. A 19 anys, l’any 1991, entro a militar a ERC. A 24 anys, el 1996, és quan sóc secretari general de les JERC. I fundem Avalot poc després.

—Encara hi militeu, a ERC?
—No. Fa cinc anys que no hi milito. Vaig decidir de focalitzar-me més en l’activitat sindical. En part sí que sóc partidari que la gent tingui militàncies polítiques. Però en aquell moment vaig prendre la decisió, per un seguit de circumstàncies , de donar-me de baixa. No les vaig dir aleshores, i ara tampoc. Aquí hi ha gent que conviu amb la doble militància. Però també es troben que potser aleshores el seu partit retalla, perquè les esquerres també retallen, i ells es troben al mig. Jo m’estalvio aquesta part.

—A 25 anys entreu a la UGT. Quina és la vostra experiència laboral fora del partit i del sindicat?
—Jo vaig començar a treballar a quinze anys. En una empresa de la qual no puc dir el nom, perquè era il·legal. Sóc de poble, vaig fer l’FP d’administratiu, tot i que aleshores no vaig acabar els estudis. És després que vaig fer un nocturn. Vaig posar-me a treballar d’administratiu en empreses entorn de la construcció. També he venut llibres d’Enciclopèdia Catalana per telèfon, i més. I arriba un moment que m’integro a ERC, a 20 anys, com a secretari d’organització del Puigcercós. Allà m’alliberen.

—Segur que us ho critiquen: aquest, alliberat des que tenia 20 anys!
—Els alliberaments d’aquesta època no són res de l’altre món. En vivia, això sí. No parlem d’alta política, no. Però és més militància que res. A les JERC teníem dos alliberats… per a tot Catalunya! I amb això vam muntar l’acampada d’Arbúcies. Sí que se’m fa, la crítica, però aquí el fet important és que no t’eternitzis en un mateix càrrec. Però també és important tenir bagatge. Per negociar als comitès d’empresa es necessitat sang freda. És un bagatge. Si ara em presento a la secretaria general de la UGT, i hi ha gent que ha confiat en mi, és perquè fa divuit anys que en sóc dirigent.

—L’independentisme dins la UGT ha deixat de ser tabú?
—A la UGT l’any 1996 es va forçar la pluralitat. Ho fa Pepe Àlvarez, amb una visió històrica important.

—Forçar?
—Sí. Ho força. Es posa en contacte amb gent de les joventuts d’ERC, que som nosaltres, i ens hi incorporem. El 1998 hi ha un congrés que es diu ‘La força de la pluralitat’, que és el tret de sortida. Es força en el sentit que els òrgans de direcció siguin plurals. Petita empresa, i no només gran empresa. Gent que no érem alliberats de la UGT ni havíem fet la carrera sindical, cap dins. La cosa es força, però és molt ben rebuda, perquè molts érem joves. Es juga amb els dos elements: rejovenir el sindicat i portar-hi pluralitat. És veritat que alguns ens acusaven de pallaquistes, els altres del contrari. Però quan veus com ha evolucionat la societat, t’adones que la pluralitat es va entomar amb total normalitat. I per això ara no hi ha cap conflicte sobre els orígens de cadascú.

—Vós sou independentista?
—La pluralitat s’aconsegueix deixant el carnet, i la ideologia, a la porta. Aquí hem de sumar. I el punt de trobada de la UGT és el dret de decidir. Majoritàriament, a la UGT la gent creu que l’esgotament del model autonòmic existeix. I és a partir d’aquí on hi ha la divergència. Si nosaltres tenim 20.000 delegats a les empreses, i més de 100.000 afiliats, és perquè som plurals. Si ara poséssim a debat si som d’una manera o d’una altra, en el fons trencaríem el sindicat. Les opinions personals, i més la dels màxims responsables, i per tant perdona que no et doni la meva opinió personal, no és la qüestió. És important que hi hagi organitzacions que puguin garantir la cohesió social. Sense cohesió social, els processos no avançaran. Nosaltres, i CCOO, és la contribució que fem. L’hem de continuar i no podem anar més enllà, com tampoc no podem anar més enrere.

—Dieu: ‘El sindicalisme no és solament una cosa metropolitana’
—Mira si en conec de sindicalistes del Ripollès! La UGT de Catalunya gairebé a tot arreu del país és primera força sindical. On som segona, i per poc, és a l’àrea metropolitana. Hem de trencar estereotips. Aquest n’és un. Ara, alguna cosa fem malament quan els nostres missatges no arriben.

—M’agradaria que féssiu autocrítica. Han fet prou els sindicats? Han plantat prou cara? Són prou combatius?
—Depèn. Els sindicats al final som la gent treballadora. Nosaltres ens movem si la gent es mou. La reforma laboral ha trencat unes regles del joc. Ara una cambrera de pis que neteja habitacions a Barcelona, segons el conveni, hauria de cobrar almenys uns 1.100 euros bruts. Però a través d’una empresa de serveis integrals pot cobrar-ne 700. Això ho permet la reforma laboral. I diem: si vam guanyar la lluita de les ETT, tornem-hi. Aquí hem frenat la ultraactivitat del conveni. És a dir, quan el conveni caducava, si no hi havia acord, es perdien totes les condicions. Totes. A Catalunya hem aconseguit frenar-ho. Ens hem hagut de mobilitzar. ERO a ERO. Hem fet no sé quantes vagues generals. També et dic que potser l’any passat n’havíem d’haver fet alguna. Hi ha hagut la sensació que havíem defallit. No hem defallit. Però l’allau ha estat brutal. Fent autocrítica, diem: si ens han robat tot això, mirem com comencem la reconquesta d’aquests drets.

—La UGT sou 100.000 afiliats. Amb la força que teniu, no sé si els resultats són tants.
—Tenim 100.000 afiliats, que és molta gent. Abans de nosaltres només hi ha el Club Súper 3 i el Barça. Però també és cert que hi ha molts milers de treballadors. Si tots fossin afiliats i es mobilitzessin… Ens hauríem de creure molt més que sí que podem. Que no fem prou? Aquí hi ha un debat de fons. Nosaltres hem defensat el diàleg social amb els governs. Però aquests últims anys signaves un acord i l’incomplien. Val la pena, doncs? Això ens desgasta. Mentre al polític el beneficia la fotografia amb nosaltres, a nosaltres ens perjudica. Fem la foto pel bon contingut. Potser hem de reflexionar si hem de fer aquestes fotos. Si no hi ha contingut… Hem de reorganitzar-nos. I pensar en una estratègia de recuperació de drets.

—Enteneu la crítica dels sindicats petits, CGT i més, que us diuen: aquests pacten en canvi de càrrecs?
—A vegades podríem collar més a les negociacions. I no saps mai si has collat prou. Hi ha una part de crítica –no tant d’aquestes organitzacions, sinó de la societat– que ens demana més. Segurament hem de fer més. Per exemple: la política salarial del conveni col·lectiu del darrer acord en l’àmbit estatal, que situava l’augment en l’1%, doncs va fer curt. Puc entendre la crítica. Ara és un moment de recuperar salaris. Jo sempre dic: a nosaltres ens voten, a les empreses. I ens continuen votant. I aquestes organitzacions, com la CGT, o Somos (el sindicat havia pensat fer Podem) no creixen. Nosaltres havíem pensat que potser ara, amb la crisi i les retallades, creixerien. I no.

Camil Ros (esquerra) i Matías Carnero (dreta)
Camil Ros (esquerra) i Matías Carnero (dreta).

—Si guanyeu, sereu el secretari general, i Matías Carnero el president. Us decanteu per la bicefàlia, amb una figura que no existia. Què farà el president?
—Com que és un relleu històric, el de Pepe Àlvarez, vam creure oportú d’anar cap al màxim consens possible per a encarar la nova etapa. Matías Carnero va decidir que no optava a la secretaria general perquè volia continuar a la SEAT, i no volia dedicació exclusiva. Jo seré el secretari general i ell farà funcions concretes que anirem situant. Ell ve dels sectors de les grans empreses i indústria, jo hi aporto el coneixement dels càrrecs de gestió interna. Enviem un missatge de pluralitat a la societat. Provenim de sectors diversos, però confluïm.

—He vist titulars a la premsa de dretes espanyolista que deien això: ‘La UGT se la parteixen ERC i el PSOE’.
—I ni el Matías és del PSOE ni jo d’Esquerra. Si de cas, ell és del PSC i jo no milito. De fet, deien: l’estranya parella que substituirà l’independentista Àlvarez. En el fons certa premsa buscava la confrontació entre nosaltres. Hi ha gent á qui li interessa que hi hagi confrontació. Els partits que han tingut el debat intern sobre el dret de decidir quasi tots s’han partit. Nosaltres aguantem. Però hi ha gent que voldria que petéssim. No ho han aconseguit. I no crec que ho aconsegueixin.

—El nou secretariat nacional serà de catorze persones. Quantes dones hi haurà?
—Nosaltres apliquem el 60%, 40%. Com a mínim ha d’haver-hi un 40% d’homes, o de dones. El secretariat serà un 60% d’homes, 40% de dones. Però en els sis càrrecs més importants hi haurà paritat. Tres i tres. A hores d’ara qui dirigeix la federació de serveis públics és una dona. La federació de serveis i la secretària general de la UGT a Lleida, també. En tenim bastants. Ja fa deu anys que apliquem la quota, 60%, 40%.

—Gran tema: la robotització. Potser ja no ens guanyarem la vida treballant. Això ho faran els robots. I no serà pas fàcil, la transició.
—Crec que ens continuarem guanyant la vida amb el treball. Però el treball serà d’una altra manera. En les lluites per les conquestes socials i el treball, l’objectiu és treballar millor, treballar menys i cobrar més. Aquesta és l’evolució històrica. Les vacances ens les van donar als anys trenta. Abans no n’hi havia. Ha d’haver-hi una evolució, i el treball no s’ha de centrat tant en l’esforç físic. Això ho faran les màquines. Però sempre haurà d’haver-hi operaris. No tothom serà personal qualificat. Sempre hi haurà d’haver el cambrer que et serveix la birra.

—M’he deixat res?
—Ja t’he col·locat les fitxes que volia: la reforma laboral, ha ha! Bé, les reformes laborals. Perquè la del PSOE posa les bases. I la que es passa tres pobles és la del PP. Nosaltres diem que s’han de derogar. L’han feta tan grossa que no serveix de res retocar. L’han fet massa grossa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb