El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, ha estat el protagonista del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat moltes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha intentat de resumir, tocant els punts principals. Un dels aspectes que més preguntes ha suscitat ha estat el tancament de Nissan i la crisi econòmica derivada de la pandèmia. Tant en aquesta qüestió com en algunes altres, Canadell ha estat propositiu i ha convidat la gent amb dificultats per a dur endavant els seus negocis a adreçar-se a la Cambra. També ha parlat de la importància de reciclar-se professionalment en aquesta crisi.

Tot seguit us oferim la transcripció de les preguntes i respostes del debat.

La pandèmia ha estat molt dura personalment, laboralment i socialment. Però alhora això ha obert unes oportunitats molt grans. Hi esteu d’acord?
—Sí, sóc un ferm convençut que les crisis són un moment per a convertir-les en oportunitats. I, per tant, és el moment de cercar-les. El paral·lelisme que faig amb aquesta crisi és la transformació que hi va haver amb internet fa uns trenta anys. Allò va originar una transformació tecnològica d’una magnitud brutal. Aquesta crisi ens portarà un salt tecnològic, de canvis d’hàbits, de consciència… I això a llarg termini serà positiu, encara que a curt termini serà molt dur. El teletreball ja no se n’anirà. Les coses que abans no valoràvem, com el fet de sortir al carrer a passejar, farà que la gent canviï els hàbits de la seva vida. Des de la mobilitat fins al control de la presència a la feina. Hi haurà tants canvis que d’aquí a un temps direm que allò va ser una crisi i una transformació.

Comencem amb les preguntes. Joan Carles Gutiérrez diu que darrerament s’han sumat un seguit de males notícies: el cas Nissan, Rolls-Royce, Jamaica Coffe Shop, empreses que han tancat o se n’han anat… Quina és la tendència real que veieu ara mateix des de la Cambra? Què pot passar amb l’economia del país a curt termini?
—No podem parlar de tendència, perquè no tenim prou visió històrica perquè sigui representatiu. Abans de la covid-19 havíem fet un estudi sobre els ERTO i alguns tancaments i, a diferència del 2008, la situació no era preocupant. Eren qüestions més aviat puntuals, de sectors concrets. No hi havia una base que indiqués que ens havíem quedat enrere. Això abans de la covid no hi era. Ara no sabem la magnitud de tot això. Pot passar que porti a una cadena de tancaments, però, en tot cas, potser passaran més aquí que en altres llocs d’Europa i el món. Per tant, crec que de tendència no en podem parlar. Si fos CEO en qualsevol multinacional no sabria què fer. Hi ha massa aspectes a determinar sobre què passarà. Els dos o tres mesos propers són molt importants, i en funció del que passi haurem de veure si hi ha una preocupació de substrat o si és un cop i comencem a sortir-ne, ni que sigui lentament. Encara és d’hora per a fer cap previsió.

En aquesta línia, Sara Foix recorda que teniu experiència en multinacionals. Vau estar deu anys a General Cable. Demana què faríeu si fóssiu d’una multinacional. Tindríeu pànic? Des d’un punt de vista empresarial, què no s’ha de fer mai quan hi ha pànic?
—No és igual ser CEO en una multinacional farmacèutica o agroalimentària que en el sector dels cotxes. La situació de pànic en una no hi seria gairebé segur. Al contrari, algunes han facturat més que abans. Però si estigués al sector de l’automoció, per exemple, hauria d’estar preocupat. Segurament no d’ara, sinó des de fa anys perquè el món de l’automoció es va transformant. Avui hem llançat un projecte de transformació del model de mobilitat a Catalunya. Per tant, depèn molt del sector en què estiguis. Sens dubte, en aquests més de dos mesos no hi ha hagut prou informació per a tenir pànic ni per a dir que no passa res. Cal actuar. Els CEO han d’actuar per a veure com reduir l’efecte màxim de la crisi actual i veure, a mitjà termini, com canviar les estratègies per a reconduir. Evidentment, qualsevol cosa que hagin fet abans de la covid s’ha de retocar, si no al 100% al 80%. Cal veure com readaptar aquestes estratègies a la nova realitat. No m’agrada l’expressió, però és veritat que anem cap a una nova situació.

Hi ha un parell de lectors que es pregunten si no fem tard. Una volta hem rebut el cop de la marxa de Nissan, tenim temps d’intentar fer res? S’havia d’haver intentat abans?
—Crec que no fem tard. Justament hem d’aprofitar que Barcelona i Catalunya són una mena de clúster de la mobilitat moderna. Tenim moltes start-ups en el món de la mobilitat. Tenim empreses que han començat a fer canvis i transformacions. Barcelona i Catalunya ja estaven en aquesta línia de la mobilitat de futur, però ara, com deia el professor Sala i Martín, tot s’ha d’accelerar. Totes les tendències que hi havia abans de la crisi s’han d’accelerar. Aprofitant això, hem de veure com imprimim més velocitat per a aconseguir efectes com més de pressa millor. El fet de tancar Nissan és una crisi, però a la vegada pot ser una oportunitat. Ara és el moment de fer-ho. Si no serveix per a cobrir el forat de Nissan, suposant que tanqui –no ho donarem per perdut fins al darrer moment–, paral·lelament es pot anar fent igual. Si el que surt d’aquests projectes no és a la Zona Franca, ho posarem on sigui. En definitiva, es tracta de fer una crida a tots els emprenedors, empresaris i entitats que tinguin projectes relacionats amb la mobilitat de futur i sostenible, que vinguin a la cambra. Els ajudarem –no solament nosaltres, també una sèrie d’entitats i empreses– perquè aquests projectes es converteixin en realitat com més de pressa millor. Aquesta és la nostra contribució, i ho fem des de la part privada o semiprivada de la societat. Això també ho podria fer l’administració, i segurament farà coses en aquesta línia, però la part privada ho pot fer paral·lelament. Mirarem de fer un ‘empresa ajuda empresa’, un lema que crec que en aquesta nova etapa haurem de dir cada cop més. Si empreses com Ficosa, Moventia, els clústers de la moto i el cotxe, el Consorci, la Caixa, el RACC o el Banc Sabadell poden ajudar perquè petites i mitjanes empreses i petits projectes puguin tirar endavant, creiem que és positiu per al país. I nosaltres accelerem. No comencem de zero, perquè hi ha molta gent treballant en aquesta línia i ho volem accelerar.

No descarteu que Nissan se’n vaja? Tinc la sensació que la globalització ens ha passat per sobre. Hi ha el gran pacte Renault-Mitsubishi-Nissan. Es reparteixen els models de cotxe, les especialitzacions i els territoris i, d’alguna manera, Renault es queda a França, amb un suport extraordinari del govern francès. 
—Nosaltres hem dit des del primer moment que mentre els sindicats vulguin lluitar per salvar Nissan i el govern vulgui lluitar per salvar Nissan, nosaltres donarem el 100% de suport a aquesta estratègia. De cap manera donarem per perduda Nissan. Ens hem posat a la seva disposició. I de moment sembla que aquesta línia no s’ha tancat del tot. El govern no ens ha dit que hi doni per perdut. Dit això, és cert que la globalització fa que es prenguin certes decisions molt llunyanes i per tant, tu no les pots condicionar. Però a qui li ha tocat el rebre és a Catalunya. I, és clar, d’emplaçaments en té molts. Per què Catalunya? Bé, doncs la meva teoria és perquè Nissan va decidir fa anys que se n’aniria, i ara s’ha accelerat, sigui pel coronavirus o perquè ja s’havia previst perquè la producció minvava. Però per què ha passat això? Perquè no s’ha invertit a Nissan. No ho sabem, però tenim dades i el 2006 Nissan va presentar un projecte d’inversió d’una nova planta de 400 milions d’euros a la conca d’Òdena al president Zapatero. I d’allà no en va sortir res més. És veritat que demanava el tren de Martorell fins a Igualada i un desdoblament de la A-2. I això no es va fer. Per tant, podria ser que fos culpa d’això. Si observem un article que va escriure el malaguanyat Francesc Sanuy el 2011, deia que havia passat això. Que Zapatero va dir no a l’estratègia de Nissan a Barcelona i en canvi va fer créixer Renault a Valladolid.

Podeu explicar-ho més?
—Aquests dies he parlat amb directius de Nissan  i em diuen que això ja va passar amb Felipe González. Nissan va venir a Europa gràcies a Pujol, en aquell moment, i va venir a Barcelona, que va ser el primer emplaçament de l’empresa a Europa. Al cap de poc temps, Nissan va demanar ajuda a Felipe González per a fer un centre tecnològic i ell va fer l’orni. El govern anglès els va dir que els tractaria bé i al final se’n van anar a Anglaterra. I allò va ser l’origen de la planta d’Anglaterra que ara, entre cometes, s’emporta part de la producció d’aquí. És que els estats funcionen per això. Serveixen per a ajudar les empreses del país. Això ho fa França o Alemanya, i ningú no s’esgarrifa. No ho fa Espanya, i ningú no s’esgarrifa. Això sí que és lamentable. La meva pregunta és què ha fet el president Sánchez per a evitar que Nissan se n’anés. I aquesta pregunta no veig que li facin cada dia al congrés. És la pregunta que se li ha de fer. Per què ell va dir que no marxaria. Va mentir o va prometre una cosa que no s’ha complert. Perquè si ell ha fet una proposta i li han dit que no, doncs potser li donarem la raó a Nissan, que ha estat una reorientació del negoci i demanaré disculpes perquè m’he equivocat. Però si no ha fet cap proposta, escolta’m, això vol dir que l’estat no vetlla per l’economia catalana. Em temo que aquest és el problema. Aquest és el gran drama que tenim.

Felip Vilalta considera que la Cambra de Barcelona té un paper fonamental a l’aeroport de Barcelona i el preocupa que tota la pujada que tenia es trobi tallada. Des d’aquest punt de vista, us pregunta si teniu cap possibilitat com a Cambra d’intervenir en aquest debat i fer pressió.
—Ja ens agradaria, però nosaltres no tenim un paper fonamental a l’aeroport. Les cambres franceses gestionen els aeroports a França. Nosaltres hi tenim alguna cadira i l’única cosa que podem fer és anar a segons quines reunions. O contribuir al CEDRA, que és el comitè de noves rutes aèries. Per tant, part de l’èxit de l’aeroport és de la cambra. No del meu mandat, sinó dels anteriors. I sí que ens preocupa que es talli la línia ascendent de l’aeroport. En aquest moment les línies aèries no saben què han de fer. No saben si obrir, si fer rutes, si hi haurà rebrot…Tenen pànic als vols buits. Hem d’esperar al desembre i veure si ha passat la campanya turística i, segons això, veure si comença l’activitat i les companyies recuperen el nivell. En aquest sentit, Vueling ha apostat per començar l’activitat i esperem que ens ajudi a posar en marxa de seguida l’aeroport. Però hi ha altres companyies que ja han decidit que aquest any no volaran a Barcelona. Al final, ara, l’aeroport depèn que al món hi hagi gent que tingui ganes de venir a Barcelona i a Catalunya. Si això es manté, l’aeroport millorarà.

De què depèn que la gent vulgui venir?
—Doncs que el turisme continuï essent fort –i en aquest sentit Barcelona sempre serà una plaça turística– i atraguem fires i negocis. Aquí tenim els dubtes sobre què passarà amb les fires. Si hi tornarà a haver les fires d’abans, si seran mig presencials i mig virtuals… Per tant, és probable que el nivell de fires que teníem no el tornem a tenir mai. El 2021 havia de ser de record absolut, perquè venien un parell de fires importants. Ja veurem com queda, perquè potser vénen i potser al final estem igual o millor que l’any passat. Per tant, l’aeroport depèn de si hi ha demanda o no. Evidentment, també depèn d’Aena i una gestió de l’estat que no ens vulgui manllevar el que tenim. I això, com que ho ha fet al llarg de la història, ens ha de fer estar atents. I hi ha hagut moments en els quals es prohibia a segons quines companyies de volar a Barcelona i només es permetia d’anar a Madrid. Haurem d’estar molt amatents a aquestes maniobres. Però és evident que en un moment en què hi ha menys a repartir i el poder és a Madrid, és probable que hi hagi aquesta temptació d’emportar-se coses cap allà. Ho haurem de denunciar, però això no voldrà dir que ens facin cas.

Carles Sanesteban es demana per què la Cambra de Barcelona és l’únic cas on no ha funcionat el lawfare?
—Bé, no sé si és una casualitat o què. No han trobat la manera o, fins i tot, no han vist que fos tan crític per a haver de fer alguna cosa molt mal feta. De totes maneres, la demanda de Tusquets encara és viva i no ha decaigut. I es dóna la circumstància que hi ha una demanda anterior a la seva, a final del 2018, i que no té res a veure amb la nostra victòria. És una demanda que es fa al Departament d’Empresa pel nou sistema de votació electrònica, i el jutge ha sentenciat un defecte de forma per no haver fet un procés de consultes determinat, però, en canvi, dóna per bo el sistema de votacions. Per tant, d’alguna manera, amb aquesta sentència, es legitima el vot electrònic que és el que després el senyor Tusquets va impugnar. No sóc jurista, però entenc que ho tenen molt difícil i haurien de fer una marranada molt marrana per a poder donar la raó a Tusquets. Aquesta demanda anterior és possible que pel defecte de forma acabi essent eficaç.

Ramon Soler cita un article de Jordi Goula que assenyala que el 80% de les empreses de Catalunya no troben el personal adequat. Quins estudis hauria de fer un estudiant d’institut si volgués que fossin efectius?
—Jo vaig ser el primer sorprès amb la dada. És una dada dura que molts empresaris tenen al cap. També hi ha una altra dada que preocupa. Un 25% d’empreses, és a dir, una de cada quatre, no creix per manca de personal qualificat. Això, lligat amb la crisi, i suposant que sigui dura, fa pensar que en totes aquelles categories professionals que eren molt deficitàries, encara que hi hagi atur, de seguida es tornaran a recuperar els llocs de treball. Per tant, probablement, en aquestes categories professionals, l’atur no serà tan dur. Ara, hi haurà uns altres sectors que s’hauran de reconvertir. Voldria aprofitar-ho per fer una crida a tots aquells que estan en sectors que veuen que pot ser que els costi de trobar feina, a reconvertir-se com més de pressa millor. Hi ha possibilitats de fer un canvi de carrera en sis mesos o un any. I per tant, això s’haurà de fer. És el moment de reorientar professionalment aquell que no estigui en professions gaire demanades. I sobre la segona part de la pregunta: quines estan molt demanades? Les professions que fan més falta són les del món tecnològic, les enginyeries i la programació de sistemes. Ja eren importants i després de la crisi ho seran més perquè hi haurà més economia de digitalització. Per a tothom qui pugui anar en aquesta línia, la probabilitat de trobar feina serà molt més alta.

Aquests últims mesos tothom s’ha hagut d’escarrassar a aprendre a teletreballar. En Jordi Manyer demana com es pot convèncer i educar un petit i un mitjà empresari que la flexibilitat horària i tecnològica que implica el teletreball és una aposta a la qual els empresaris s’han d’abocar?
—Si m’ho haguessis demanat fa mig any, t’hauria dit que ho donessis per perdut, que no te’n sortiries. Ara, amb aquests últims mesos, en què molts empresaris han hagut d’optar pel teletreball perquè no tenien cap més alternativa, crec que hi ha molta gent que ho ha entès per la via directa, per necessitat. I aquesta és la clau: o et transformes o les probabilitats de morir empresarialment són molt altes. I això ara qui més qui menys ja ho va veient. I en aquest punt, l’única cosa que puc dir és que si necessiten ajuda vinguin a la Cambra. Nosaltres tenim un programa de franc que es diu ‘Que cap empresa tanqui’, per tal d’ajudar-los. Els primers mesos les empreses ens demanaven quins passos havien de fer per fer un ERTO o demanar un ICO, i ara ens pregunten com reorientar la seva empresa. Ara cal que, tant sí com no, tothom entengui que cal anar cap a la digitalització.

Xavier Garreta demana sobre la necessitat de fer moviments estratègics en el terreny energètic. Concretament, demana si Eines de País ha estudiat com augmentar la independència energètica. I si heu pensat en cap fórmula que permeti de crear un mix energètic català per a millorar la competitivitat de les empreses, perquè ara el cost energètic que tenen és un pes molt important.
—Sí, hi estem completament d’acord. A la Cambra tenim una comissió que treballa sobre els temes energètics i la conclusió és que Catalunya pot ser autosuficient energèticament. I nosaltres hauríem d’anar cap aquí. Tenim sol, vent, aigua… Tenim la manera de produir-nos la nostra electricitat sense problema. El problema és que hi ha gent que posa el fre perquè això no passi. Tenim un oligopoli amb seu a Madrid que no li ve de gust. A més, és un oligopoli que té les seves tarifes inflades per culpa de la seva ineficàcia. Mentre estiguem aquí, poc podrem avançar. Però, espero que tard o d’hora fem el pas definitiu cap a un estat independent i, com a país, hem de tenir un pla per quan arribi aquest moment puguem generar com més de pressa millor la nostra energia. A mitjà termini, d’aquí a vint anys, a les indústries encara hi haurà menys mà d’obra i més robot. I aquests només es mouen amb electricitat i per tant l’energia serà la clau de la competitivitat de les indústries. El dia que la mà d’obra baixi i l’energia pugi, que és on ens portarà la robotització, si no tenim un cost energètic eficient, desapareixerà la indústria del país. Ens hem d’espavilar. Tenim cinc o deu anys per fer-ho. 

Hi ha uns quants subscriptors preocupats per les seves pròpies activitats. Que li pot oferir la Cambra a un empresari que veu que el seu negoci passa dificultats?
—Sobretot, com t’he dit abans, ara podem fer un acompanyament i assessorament de franc. Darrere d’aquest servei hi ha un col·lectiu de voluntaris sèniors que són ex-directius d’empreses jubilats però amb experiència en tots els sectors. També tenim un col·lectiu de graduats socials que ens ajuden en qüestions més laborals. I és que tenim al voltant de dues-centes persones que són grans experts i ens ajuden de manera voluntària. Això és de franc. Si aneu a la web de la Cambra, hi veureu un formulari que heu d’omplir i allà us trucaran tan aviat com puguin. Ara mateix això és l’única cosa que els podem oferir. Penseu que nosaltres no tenim finançament públic, i per tant no podem ajudar les empreses en res que ens impliqui un cost. Això no vol dir que si hi ha algun col·lectiu que vol fer una aposta conjunta per mirar de reorientar un clúster mirarem d’ajudar-los, com hem fet avui amb l’automoció i la mobilitat sostenible. Però en l’àmbit individual d’una empresa concreta, ens sap greu però no tenim el finançament per a poder-los ajudar, més enllà de l’assessorament gratuït. 

Com estan les relacions amb la Cambra de comerç espanyola?
—Bé, en sóc el vice-president segon. Vaig a les reunions i tinc la relació institucional adequada que he de tenir. Amb el president de la Cambra puc arribar a coincidir en certs punts pel que fa a l’aspecte econòmic, i podem treballar conjuntament. Però, en canvi, ell sempre demana que hi hagi un suport a l’estat i a la monarquia, i aquí és on jo no estic tan d’acord. Jo faig la meva. Nosaltres no depenem d’ell, el nostre òrgan és tutelat pel Departament d’Empresa i, per tant, nosaltres fem el que vulguem dins els nostres estatuts.

Marc Bosch us demana què en penseu, que empreses catalanes avui encara no etiquetin en català… I posa l’exemple concret de Font Vella.
—Fins que no siguem un estat no aconseguirem arreglar-ho de veritat. I em sap greu… Per molt que s’ha d’intentar i fer pedagogia, fins que no siguem un estat normal no podem demanar que passin coses que es fan als estats normals. I en aquest moment hem d’aguantar com puguem. El que hem de fer és per anar per feina.

I passant més a temes polítics…. Josep Maria Trabalon diu que fins a quin punt no hi ha una necessitat de tornar a generar un impuls per a sumar el màxim nombre d’institucions i organitzacions de tota mena que agrupi la gent del país que no ha dimitit?
—A mi m’agrada molt la història, i llavors acostumo a mirar-ho amb perspectiva. Quan ho faig, veig que estem malament, però que hi ha hagut moments que hem estat molt pitjor. I crec que, tot i les davallades després del 21 de desembre, hem avançat molt. Sobretot amb el Primer d’Octubre i la DUI, que en qualsevol moment podem reactivar. Ara… Per què els partits no van a l’una? Aquesta és la pregunta. I davant d’això, l’únic que puc fer és demanar als votants que exigeixin que els partits compleixin el mandat del 21 de desembre i que vagin a l’una. Se’ls ha demanat per activa i per passiva, i res. Primer els dèiem llista unitària, però llavors van dir que no. Després parlàvem d’unitat estratègica, però tampoc. Llavors ens van dir que hi hauria unitat d’acció, que tampoc no hem acabat veient per enlloc… I ara anem a les eleccions separats i a veure qui fot més l’altre… Això diu molt poc del sistema de partits actuals. En tot cas, tothom ha de fer la seva reflexió sobre per què creu que s’ha produït això. I en tot cas votar a les eleccions vinents per mirar que això no torni a passar. Una cosa és clara: que els partits ens han fallat, i haurem de veure què passa a les pròximes eleccions.

I hi ha una polèmica que és difícil de defugir. I hi ha diverses preguntes sobre si una Catalunya independent ho hauria fet millor o no en la crisi del coronavirus… Podem preguntar-nos tranquil·lament això? O ja hem arribat a un extrem demencial que ja ni ens podem fer la pregunta?
—El que ens hauríem de preguntar és: per què no volen que ens fem la pregunta? I això, ho tinc clar, és perquè saben que si ens la fem, la resposta és que ho hauríem fet millor. N’estic convençut. El 13 de març jo tenia dubtes, però ens vam reunir el comitè executiu i un company ens va explicar què li havien dit els empresaris de Wuhan. Un cop vaig tenir aquesta informació ho vaig veure claríssim. Havíem de tancar-ho tot de seguida! Era això el que havíem de fer. I precisament, era això el que va demanar el president Torra el 13 de març. Si ho haguéssim fet, estic convençut que hi hauria hagut menys morts. Quants? No ho sé. Però hi ha un estudi que analitza la diferència d’haver tancat més aviat o més tard. I en aquest cas, Espanya, que havia tancat més tard que Grècia, tenia deu vegades més de morts. Sabem què hauria fet el president Torra si hagués estat president de la Catalunya independent? Sí, hauria tancat quinze dies abans que no pas Sánchez. Ho va dir per activa i per passiva. Per tant, claríssimament ens hauria anat millor.

I què us ha horroritzat més de tot això?
—Ho tinc claríssim, les imatges de Madrid del 14 de març, sortint en desbandada amb cotxe per tota la resta de l’estat. Una imatge que en menys grau també va passar a Barcelona. Però a Barcelona, si el president hagués estat president de la Catalunya independent, hauria tingut la capacitat de tancar fronteres, tal com va fer amb Igualada. I és que tot plegat ha tingut fortes repercussions, i no només amb les morts. Fixa’t que nosaltres vam ser dels primers a entrar en la crisi a Europa, i som dels últims de sortir-ne. I això, és per culpa de la corba tan gran que vam viure. Si haguéssim fet com Grècia, hauria estat molt diferent. Ells ja fa tres o quatre setmanes que van obrir el turisme. Nosaltres encara ens pensem si els deixarem entrar el primer de juliol. Per tant, això també té un impacte econòmic.

Aquest debat també era per a analitzar el vostre primer any com a president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Quan gireu la mirada enrere, quina és la sensació que us queda? És el que us esperàveu?
—Aquest any l’hauríem de dividir en dos: els primers vuit o nous mesos, i els últims que hem viscut amb aquesta pandèmia. Els primers han estat fantàstics per a tot l’equip. Hem treballat molt, però crec que hem avançat molt per canviar la visió de la Cambra. I ja treballàvem amb una visió de futur. Però llavors ha arribat la covid-19 i ho ha trencat tot. Però per sort hem sabut reaccionar de pressa i tornar hem agafat una nova espiral positiva. Fem les coses bé i la gent ens ho agraeix. Aquest últim any no hem parat, però ens ho hem passat molt bé. I quan miro enrere crec que ho hauria fet pràcticament tot igual. Potser hauria intentat no pecar de nou en algunes coses, però això la vida t’ho ensenya. En una altra vida ja ho farem millor…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.