Jann-Macr Rouillan dijous al centre de Barcelona (Foto: ABC)

Jean-Marc Rouillan (1952) és un dels grans exponents de l’extrema esquerra europea que fa anys va agafar les armes. És fundador d’Action Directe a França, i col·laborador a Catalunya del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL, en castellà) i els Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). Ha estat més de vint anys empresonat a França fins que en va sortir el 2012. Durant les seves llargues estades tancat ha escrit gairebé una quinzena de llibres. I ara, sis anys després d’haver estat alliberat, i per primera vegada, es pot llegir en llengua catalana, la llengua dels avis paterns. La part dels llops (El Tigre de Paper, 2018) és una obra de ficció i alhora de memòria, escrita a la presó d’Arles el 2003 i que explica les històries dels anarquistes i comunistes catalans i espanyols que vivien exiliats a França després de la guerra del 1936. Rouillan els va conèixer d’adolescent, a Tolosa, capital anarquista en aquells temps. I de gran ha escrit sobre ells. VilaWeb ha entrevistat Rouillan en un bar del centre de Barcelona, ciutat que visita molt sovint, atret pel procés d’emancipació català.

—Escriviu sobre la ‘gran generació’. Què és?
—Jo volia oferir el testimoni de la meva lluita, però també de la memòria de la generació anterior a la meva: la ‘gran generació’. Jo, tota la meva adolescència, la vaig passar a Tolosa. Aleshores era la capital del terrorisme mundial, com deia la ràdio nacional franquista. Els bars, les cases, i les cantines eren plenes de vells republicans catalans i espanyols. Anarquistes. Comunistes. Gent molt present a la ciutat. Explico les històries d’aquesta gent, de la ‘gran generació’, que en dic. Els qui van fer tot el recorregut, dels anys vint fins als anys cinquanta. La generació dels grans èxits i grans fracassos. El personatge principal és basat en Ramon Vila, Caracremada, el maqui. No el vaig conèixer personalment, però és basat en la seva vida.

—Heu escrit un llibre d’història o de ficció?
—Hi poso ficció, cosa que em permet d’aprofundir en l’ambient, però totes les anècdotes que explico són reals.  La ficció també em permet de convertir la muntanya en un personatge real. Els Pirineus són un personatge més i la Vall d’Aran hi surt perquè, de fet, jo tinc origen català i gascó. El llibre, doncs, també és un homenatge a la família paterna. Venien de Viu de Llevata, entre La Pobla de Segur i Sort. L’àvia parlava català i el pare ja no.

—On el vau escriure, el llibre?
—El 2003, i dins una cel·la de càstig. Encara sort que hi podia escriure! Estava a la presó de seguretat d’Arles, a la Provença. Un bloc de ciment. I no veia el cel blau que hi ha. L’escriptura del llibre, amb els detalls de la muntanya, els arbres, i els paisatges, m’ajudava personalment a sobreviure dins la cel·la. Escrivia a ordinador de tres a quatre hores diàries. Començava a les cinc del matí. Jo no em vaig poder evadir dels murs, però m’evadia amb la literatura. Escriure era una forma de viure altres coses que no fos la presó. L’escrivia en unes condicions emocionals tals que sovint se’m posava la pell de gallina. El llibre era gairebé aliè a la meva persona. Tenia vida pròpia. El sentiment de solitud i els pensaments dels maquis dalt la muntanya que descric són, de fet, els que sentia a la cel·la de càstig on era. Podia entendre què passava al protagonista i compartíem la idea d’anar fins al fons. Fins al fons de la resistència. I la incapacitat de rendir-se. No ho dic pas en negatiu. Ho dic en positiu. Jo he escrit uns dotze o tretze llibre dins la presó. I fora menys perquè ara puc viure d’unes altres coses.

—De la gran generació, quines altres històries expliqueu?
—Un cas real als camps de concentració de republicans a França. Un presoner havia perdut la memòria del tot. No sabia ni tan sols el nom del poble on havia nascut. I tots els presoners intentaven reconstruir-li el passat per ell. Li miraven l’accent. Però no se’n va sortir. També hi apareix la retirada de la Divisió 26, i he tingut accés a un document inèdit: el carnet del general Mira. I detalls crus, com quan deia que havia deixat gent enrere per a cobrir-se. També vaig conèixer bé Pere Mateu, de Granollers. No surt al llibre. Aquest era un dels anarquistes que van matar Eduardo Dato, president del govern, l’any 1922. Després de la guerra del 1936 va ser secretari de la CNT i va anar a Mauthausen. Em va explicar l’acció i la fuga. És un relat preciós. M’agradaria escriure’l, algun dia. I sobre més accions de la FAI, també.

—Quina importància té la ‘gran generació’?
—Pots entendre el 19 de juliol de 1936 si coneixes aquest passat. Gent com Mateu i alguns altres ja hi eren, als anys vint. En feia vint que s’entrenaven. Feien lluita de masses i minoritàries. I vagues. I viatges a Sud-amèrica. Només així s’entén que el 1936 fossin a punt de guanyar. Gent que comença als anys vint i que acaba als cinquanta. Gent que em va marcar la memòria. Mira, fa dos dies vaig beure una Estrella Damm. I jo, quan veig Damm penso en un noi que van matar davant la fàbrica, aquí a Barcelona, el nano. Així li dèiem: el Nano. Molts llocs de Barcelona tenen a veure amb la guerrilla, per mi, i amb els recordes dels de Tolosa.

—A Barcelona, hi heu anat venint, veig.
—Darrerament, molt. Tinc molt interès en el procés d’emancipació del poble català. Em recorda als anys trenta. I la cosa és senzilla: Europa, com aleshores, tomba cap al feixisme. I la burgesia necessita estats forts i reaccionaris. I, com als anys trenta, Catalunya es presenta com un refugi de progressisme. No ho dic tan sols pel procés emancipació del poble català. També es veu pels okupes, pels centres socials. Sóc comunista antiautoritari i lluito per la unitat mundial de la classe proletària. Però això no impedeix que estigui molt lligat a la idea d’autodeterminació dels pobles. Serà una contradicció, si vols, però una contradicció dinàmica.

—Vós vau agafar les armes amb Acció Directa i amb el MIL i els GARI. El procés, aquí, no. És pacífic.
—Per primera vegada a la vida, al principi del procés, vaig dir la paraula ‘paciència’. La vaig dir. I dic que la burgesia catalana també fa una part del camí amb nosaltres, les forces revolucionaris. Avui és impossible d’agafar el fusell. Ho és. Ara en l’estratègia i la tàctica revolucionaria, com a la república dels anys trenta, es veu que una part de la burgesia fa el mateix recorregut que els de la revolució. Això va passar aleshores i passa ara. Jo no sóc pas oportunista. Crec sincerament que l’alliberament de Catalunya és un pas molt important per a fer net de la transició espanyola, la monarquia i la forma imperial de l’estat. I per tant, m’interessa. Les masses a Catalunya són en moviment i els revolucionaris no poden restar tancats dins l’habitació.

—Ara, al procés, hi tenim la importància del presoner.
—Els presos polítics seran sempre al centre del conflicte. Nosaltres ho dèiem: el pres és l’exemplificació i la concreció de l’enfrontament. El demostra. I ara a la presó hi ha els presos burgesos. Són la centralitat.

—La classe mitjana també pot ser revolucionaria? 
—Aquesta és una lluita d’alliberament nacional. I sempre hi ha una part de la burgesia i de la petita burgesia que hi intervé i que hi lluita. La lluita de classes hi és. Existeix. I és molt llarga. Però també hi ha la lluita dels pobles, que hi és. I els pobles fan història, també. Aquesta és una veritat molt sòlida.

—Aquest és el vostre primer llibre traduït al català.
—Sí. És tota una alegria. Perquè també el vaig pensar en català. Va ser un plaer fer-lo perquè és la meva contribució mínima al procés d’emancipació.

—No puc evitar de demanar-vos per Manuel Valls. Va ser el vostre ministre, a França.
—T’agraeixo la pregunta perquè tinc una resposta preparada. Valls és un escàndol ecològic: com pot ser que els francesos deixin les deixalles a Barcelona? A França no pot ni parlar per la TV. Mira si agrada. L’odien. Ha deixat que la policia apallissés molts joves, i per això el jovent de França no el pot veure. I per això ve cap aquí. És un tecnòcrata clàssic de partit.

—Quin llibre feu ara?
—Ja és fet i ara el presento. Es diu Dix ans d’Action directe. Un témoignage, 1977-1987. Escrit fa vint anys i vint anys que ha estat prohibit. El vaig escriure amb els companys d’Acció Directa. El vam deixar tal com ens va sortir. Document brutal. Expliquem la sang de les víctimes i la sang dels companys. No és cap conte de fades. Hi ha sang. Hem parlat amb sinceritat perquè vam triar les víctimes.

—Quantes víctimes mortals va fer Acció Directa?
—Ni la policia ni nosaltres no ho sabem exactament. Almenys hi ha dues víctimes escollides, l’empresari i el general. Aquestes sí. Res com a Itàlia, que ho feien de manera indiscriminada, o com ETA a Madrid. No. Nosaltres fèiem accions selectives. I de les selectives, dues morts. Passa que a la llista també hi ha molts policies amb qui ens vam trobar en combat.

També us pot interessar:

Rouillan:’Els espanta tant, encara,la meva llibertat d’abans’, Xavier Montanyà

Un dia lliure a Marsella amb Jean Marc Rouillan, Xavier Montanyà

El preu de la llibertat, Xavier  Montanyà

Contra l’oblit de Jean-MarcRouillan,condemnat a mort lenta

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb