Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

25.07.2005

El preu de la llibertat

Fa temps que algunes veus demanen un debat social, polític i cultural profund sobre la crisi del sistema penitenciari. Cal un replantejament que sigui realista, positiu i innovador, més enllà de la via habitual: el camí sens fi de l’enduriment de les condicions de vida dels presos i la construcció imparable de nous centres de reclusió. Si el càstig esdevé absurd, inhumà, arbitrari i manipulable segons els interessos polítics dels governants, avui obsedits per la paranoia del control i la seguretat extrema, algun dia la societat se’n ressentirà. Potser avui ja se’n ressent. Aquests darrers deu anys les condicions penitenciàries de França s’han deteriorat. La situació ha obert un debat discret als mitjans de comunicació que, de tant en tant, ressorgeix, tot i que l'efectivitat sobre el conjunt de les forces polítiques és més aviat nul·la. Una de les veus que, des de dins, critica i posa en evidència el sistema és la de Jean-Marc Rouillan, líder d’Action Directe (AD), grup armat francès dels anys 80, i antic militant també dels GARI i del MIL. A més del llibre 'Odio las mañanas', les seves col·laboracions als mitjans són seguides atentament per la gent sensible a la qüestió. El filòsof Michel Foucault pensava que calia integrar el discurs dels presos al debat social. Rouillan ha aconseguit que la seva veu traspassés els murs i esdevingués un referent autoritzat. Últimament es torna a fer sentir. Le Monde Diplomatique del juny proppassat publicava un article seu: 'Ces prisonniers qui ne cessent de payer', i, a més, la seva situació penitenciària es troba en un moment decisiu.

El mes de febrer passat els quatre dirigents històrics del grup van complir els divuit anys de condemna, alguns d'aquests en dures condicions d’aïllament. La condemna és a perpetuïtat, però passada la frontera dels divuit anys (el temps mínim, 'incompressible', en diuen) tenen el dret de demanar la llibertat condicional, i la possibilitat d’obtenir-la. De moment, els Tribunaux d’Application des Peines (TAP) ja han denegat les demandes de Nathalie Ménigon i de Georges Cipriani. El motiu principal, sembla, és la seva negativa a renegar el seu passat d’activistes polítics o a penedir-se'n. Ménigon, que té una hemiplegia, i va amb cadira de rodes, va declarar davant els magistrats que 'en cas d’insurrecció generalitzada del poble francès, tornaria a prendre les armes amb la seva cadira de rodes'. I l’informe dels magistrats sobre Cipriani (per als quals sembla que l'AD encara es manté activa, setze anys després d’haver desaparegut!) dictamina que 'el seu funcionament psíquic depèn molt dels seus lligams amb l'organització que encara li dóna suport, i l’interessat encara és, per tant, potencialment, objecte d’instrumentalització i susceptible de presentar una perillositat en llibertat'.

La llibertat d’una persona que ja ha complert divuit anys de condemna a conseqüència d’accions armades en una lluita revolucionària no pot dependre del fet que deixi de pensar com pensava, que renegui aquelles idees, que renunciï a l’esperit que ha donat sentit a la seva lluita, i a la de molts altres, i a la seva coherència personal en temps de reclusió. El preu que han de pagar per la llibertat no pot ser el xantatge polític: és la manera encoberta de condemnar-los a perpetuïtat, fins a la mort. Els senyors magistrats francesos de debò ens volen fer creure que una dona hemiplèctica, en cadira de rodes, i un home afectat de greus problemes psiquiàtrics, són un perill social? Ens volen fer creure que les idees polítiques són una patologia mental? Per què no tenen els mateixos escrúpols ideològics sobre persones com, per exemple, Maurice Papon, antic funcionari de Vichy, condemnat a presó per 'crims contra la humanitat' i alliberat per raons d’edat?

L’any passat van alliberar per motius mèdics Joëlle Aubron, afectada d’un càncer cerebral. En una entrevista concedida a 'Libération', afegia un nou element de reflexió a la impossibilitat de renegar el seu passat: 'Éthiquement et humainement, il n'est pas question de justifier la mort de quiconque. Mais je ne peux formuler ni regrets ni repentir, je trouverais cela indécent par rapport aux victimes et à ceux qui restent. Ce serait une posture. Je porte en moi cette responsabilité, et pas seulement parce que j'ai été condamnée, mais parce que j'appartenais à cette organisation. A l'époque, ce fut un choix, ce fut la réalité du combat.'

Jean-Marc Rouillan té la cita amb el TAP el 27 de juliol, ja veurem què dictaminen... De totes maneres, ell ho ha dit i ho ha escrit: mai no renegarà la seva lluita anterior, des dels seus inicis contra la dictadura de Franco, fins a les lluites europees revolucionàries dels anys 80. 'En tant qu’il restera debout un seul prisonnier de ce temps, cette lutte ne se conjuguera pas a l’imparfait des livres d’histoire. Elle sera encore et toujours une résistance inscrite dans l’air du temps', ha escrit no fa gaire. Rouillan creu que solament els alliberaran el dia que els governants n'intueixin un benefici polític, o si sorgeix una mobilització política creixent que els obligui a rectificar, circumstància que, a hores d’ara, costa d’imaginar. La llibertat, per a ells, té un preu massa alt: el de la coherència, un valor que ja compta ben poc entre els qui es diuen d’esquerres.

Editorial