Ja ho trobarem (7)

  • Un nou article de la sèrie 'No patiu per mi', on Carme Junyent ens explica com a vegades una sola persona pot fer-ho tot més fàcil i agradable.

Carme Junyent
06.08.2023 - 21:40
Actualització: 07.08.2023 - 20:41
VilaWeb

Un bon servei no ha de ser un equip de persones que treballen coordinadament. A vegades el bon servei depèn d’un sol individu que tant agafa la comanda, com serveix els plats, com t’aconsella. A vegades n’hi ha prou amb la bonhomia i generositat del senyor de Ca l’Esparter, un restaurant d’Hostalric on vaig anar unes quantes vegades.

M’hi va portar la meva amiga llepafils però sibarita. Hi havia anat amb la seva mare i volia tornar als llocs que la lligaven a ella. Hi vam anar un diumenge i el diumenge no era el millor dia per fer-se càrrec de què era l’Esparter. Això sí, el menjar boníssim i ganes de tornar-hi.

Com que Hostalric és un lloc de pas hi havia anat alguna vegada quan anava o tornava d’algun viatge i més sovint quan feia un trajecte entre Girona i Barcelona. El restaurant el freqüentaven professors d’institut, empleats de la caixa i altres passavolants. Al menjador es creava una mena de germanor i comentaris de taula a taula perquè, en general, el menjar es compartia. No vull dir que mengéssim del mateix plat, vull dir que, quan demanaves, et posaven a taula la safata sencera i tu et servies la quantitat que volies. Unes truites de patates, de carxofes, d’albergínies, del que fos, amb un diàmetre impossible de les que tallaves el tros que volies. O una safata de canelons, lasanya o el que fos que et deixaven sobre la taula i et servies.

Ja començaves amb una amanida monumental i, si encara podies, acabaves amb un segon plat de carn, peix o el que fos.

Aquest “el que fos” el vaig comprovar una vegada que hi vaig anar amb la gent del GELA. Per motius que no sabria explicar, els gelaires sempre han estat molt prims. Malgrat tot, a taula compleixen. Aquell dia havíem participat en un seminari a la Universitat de Girona i vam decidir aturar-nos a Hostalric per dinar. D’aquella colla cadascú té les seves manies o necessitats: vegetarians que mengen peix, intoleràncies diverses, etc. Davant del panorama, l’esparter (em sap molt greu no recordar el seu nom) va anar fent propostes: a una li va portar formatge, a l’altra li va treure un peix que no figurava al menú, ens va adornar l’amanida amb detalls d’aquells de cor que vols, cor que desitges… Jo patia perquè pensava que el dinar ens costaria un ull de la cara. El menú era de 10€ i era impossible que, amb tots aquells extres -també en les postres- es mantingués. Doncs arriba el compte, érem quatre, 40€. Com no podies adorar aquell home? Una altra vegada que hi vaig anar amb una companya, l’una per l’altra ens vam trobar que no portàvem diners i l’esparter, que potser m’havia vist tres vegades abans, ens va dir: “ja ho trobarem”.

M’hi he trobat altres vegades amb això de no poder pagar. Una vegada al QuintaForca de Nulles va resultar que no podíem pagar amb targeta i no portàvem efectiu. El propietari ens va donar un número de compte perquè li féssim l’ingrés. Li vaig demanar si, amb aquest sistema, no hi havia molta gent que dinava de franc i em va dir que només s’hi havia trobat una vegada.

I també m’he trobat amb el cas invers. Una vegada vaig convidar dues infermeres que m’havien ajudat molt quan el meu pare estava ingressat. Com que vivien pel Garraf, les vaig portar al Negrefum, un restaurant que Sergi López havia obert a Vilanova i la Geltrú. A més del bon menjar, la il·lusió que els feia ser a l’establiment de l’actor ja pagava la pena. A l’hora de pagar, com de costum i desoint els consells de la meva mare i del meu germà que sempre ho fa, no vaig repassar el compte. Me’n vaig endur la factura, això sí, i no sé per què se’m va acudir mirar-me-la. Aleshores vaig veure que no m’havien cobrat un plat de peix que valia 18€. Com que, al cap d’uns dies havia de tornar a Vilanova, vaig pensar que m’hi arribaria a pagar però, quan hi vaig anar, el restaurant ja havia tancat. Sempre he pensat que, si mai coincideixo amb el Sergi López, li pagaré els 18€ que li dec. Fins ara no hi ha hagut l’ocasió però no pateixis, Sergi, que, sigui quan sigui, ja ho trobarem.

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any