Ja es poden anar fent actes, que no saben qui és Franco

  • No tan sols la incultura és evident i flagrant en totes les respostes donades. També crida l’atenció i ens ha de posar en alerta el que podríem considerar una perniciosa banalització tant del passat com del propi desconeixement

Estel Solé
22.01.2025 - 21:40
Actualització: 22.01.2025 - 22:25
VilaWeb

A De oratore, Ciceró hi deia “Historia […] magistra vitae”. La cita s’ha interpretat i traduït de moltes maneres, però, ras i curt, ens diu una veritat com una casa: la història ens és mestra de vida.

Enguany es commemora el cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco i, per tant, també, de la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques. El govern de la Generalitat ja ha anunciat que es faran exposicions i activitats educatives, pedagògiques i divulgatives per tractar de temes com ara la crisi de la dictadura, amb l’objectiu de preservar la memòria antifeixista i, concretament, la memòria antifranquista a Catalunya.

Aquesta setmana he quedat esfereïda amb un vídeo que corre per les xarxes. El programa Els matins de TV3 va sortir al carrer a entrevistar gent diversa, sobretot adolescents, però no tan sols, per demanar-los si sabien qui havia estat Francisco Franco. Les respostes dels testimonis, de tan vergonyoses i preocupants, costen de creure i, justament perquè traspuen tanta ignorància col·lectiva i transgeneracional, constitueixen el paupèrrim retrat d’una societat en caiguda lliure. Qui és o qui fou Franco?, demana la periodista. La primera noia, d’uns vint anys, respon amb una evasiva que ni esgarrapant-se a la paret de les excuses podria salvar-la: “Jo, d’història, no en tinc ni idea.” Les dues persones següents, joves, deixen anar un “Ara mateix no sabria…” i un “Eh… Bufff.” Una altra, somrient, respon: “Era molt dur.” Pausa. “No?” I més somriures.

Els qui més o menys demostren conèixer la figura del dictador fan ús d’una expressió vaga, entretallada, poc determinant i d’un lèxic pueril més digne d’una criatura de deu anys que no pas d’algú que supera la majoria d’edat: “Les coses que ell deia, si no es feien… pues… era com una repressió.”, “Era molt radical i…”, “Va ser molt mala gent”. Menció especial per a aquella mossa que –vull pensar que per error–, parla de la “Guàrdia Civil d’Espanya” i no pas de la guerra civil i es demana si va ser l’any 43 que va acabar. Els qui s’aventuren a parlar de dates, tampoc no apunten gaire bé. Alguns el maten l’any 72 i alguns altres asseguren que és mort, però no podrien dir ni qui fou ni com va morir. L’editor del vídeo va decidir de tancar el muntatge d’entrevistes amb la imatge de la dona més gran, una octogenària, i un nen. El petit defineix Franco com “el noi de la guerra civil” i la dona assegura que el dictador va ser “una persona que va condicionar el nostre país molts anys. Amb moltes ombres i alguna llum, sembla ser.” No sé a quina llum es deu referir l’entrevistada, però és clar que, si hi va haver cap llum durant aquella dictadura, va il·luminar els afins al règim i prou i, en canvi, enterrà en la tenebra tota la resta. I si veure aquest vídeo fa feredat és precisament perquè tanta ignorància acumulada respecte d’una figura històrica lamentablement cabdal al nostre país esdevé l’adob perfecte per al camp de mentides i manipulacions de l’extrema dreta, dels feixismes creixents a tot Europa i també a casa nostra. Però la gravetat de l’afer va més enllà d’una trista ignorància –que en el cas dels més joves té clares causes en un sistema educatiu fallit de fa dècades. No tan sols la incultura és evident i flagrant en totes les respostes donades. També crida l’atenció i ens ha de posar en alerta allò que podríem considerar una perniciosa banalització tant del passat com del propi desconeixement. Bé, matisem-ho: el fet greu ja no és ignorar qui fou aquest dictador, sinó la manera desmenjada amb què s’assumeix aquest desconeixement, el concepte i les dates. De manera que a la banalització de la història, hem d’afegir-hi un fenomen que, tristament, va més enllà del coneixement en aquest àmbit i que s’estén també al coneixement lingüístic de la nostra llengua i, en general, a qualsevol coneixença i valors. Parlo de la manca de vergonya i de pudor que manifesten els adolescents respecte a allò que se suposa que haurien d’haver après i que haurien de superar amb nota: no tan sols no se senten torbats i humiliats pel fet de desconèixer, de no ser rigorosos, sinó que, a més, es vanten de la seva ignorància. I precisament en aquest orgull del desconeixement és on rau el problema. Aquests joves, fills nascuts i crescuts en l’era de la postveritat, són els qui naveguen sols per internet, alguns des d’abans de tenir deu anys, amb telèfons mòbils i tauletes, on s’empassen continguts d’influenciadors i fatxatubers beneficiats pels algorismes de l’extrema dreta que els bombardegen subtilment amb missatges polaritzats, descontextualitzats, que alcen discursos d’odi i defensen el negacionisme, la misogínia i la xenofòbia. Aquests messies feixistes de les xarxes socials no demanen directament a aquests adolescents amb edat de vot que dipositin a l’urna paperetes amb noms concrets, però ajuden a la naturalització dels seus discursos i acaben provocant que aquests joves que no saben qui fou Franco construeixin un sistema de pensament basat en les idees i els codis de la ultradreta. Per a ells, les xarxes socials són la principal font d’informació i, per tant, mentre el sistema educatiu comunitari continuï fallant, els arriben abans les fake news que les veritats. I, com que es gloriegen de la seva ignorància, no recorden que l’esperit crític, el coneixement, és la mesura amb què es combaten les mentides. I així, segons una enquesta recent del CEO, un 8% de la generació Z –entre 16 i 24 anys–, s’autositua a l’extrema dreta.

És francament desolador, i ja pot anar fent actes, la Generalitat, per commemorar els cinquanta anys de la mort del dictador, si un gran gruix social (fills, néts i besnets de persones que van patir les conseqüències d’aquella dictadura) han oblidat els noms, els fets, les dates. Aquest és un terreny en què hem de dir que també anem tard. Però, mentre plorem la ignorància, mentre ens lamentem, recordem que les millors armes de combat continuen essent l’educació i la cultura. Quan guanya la ignorància, nosaltres perdem, perquè el cost d’oblidar la història és tornar-ne a viure les parts més fosques.

I, en un desesperat i necessari intent de fer autocrítica, d’apel·lar a l’esperança, m’agafo a les paraules del filòsof Josep Maria Esquirol, que diu que “educar significa ajudar algú a conduir-se, a orientar-se. I ensenyar vol dir indicar, mostrar”. Aquesta és la nostra tasca, la de tota la societat, com a agents educatius, la missió incansable d’orientar els joves i mostrar-los les diferències entre les mentides i les veritats, la cabdal importància de descobrir, l’orgull i la llibertat de conèixer.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor