Isabel-Clara Simó és una autora molt prolífica, que acumula més d’una quarantena d’obres entre narrativa, teatre, poesia i contes. Per això van sorprendre unes declaracions recents, en les quals deia que ‘Jonàs’, el llibre que acabava de publicar, era el seu testament literari. Tot amb tot, en aquesta entrevista matisa les paraules i reconeix que encara hi ha ‘Simó per a uns quants llibres’. En aquesta darrera obra aborda la descoberta de l’homosexualitat d’un jove català que viatja a Nova York i s’enamora perdudament d’un fotògraf molt atractiu.

Isabel-Clara Simó, parladora per naturalesa, és una sàvia que es fa escoltar. Alerta que el català està tocat de mort i que hem d’esforçar-nos per no perdre’l. ‘A Irlanda ja no van ser a temps de salvar el gaèlic quan van tenir la independència’, recorda. Sobre l’avenç del procés diu estar-ne meravellada. En canvi, té paraules de retret pel tracte cap al seu País Valencià. Ella, teixidora de lligams entre els Països Catalans, recrimina al Principat no haver protegit prou el català quan va ser atacat per la dreta valenciana.

—Heu dit que ‘Jonàs’, el darrer llibre que heu publicat, és el vostre testament literari. Isabel-Clara Simó no tornarà a fer cap novel·la?
—He dit que és el meu testament literari i m’ha estranyat moltíssim que en castellà ho hagen traduït com: ‘Es mi testimonio literario’. No he entès la correspondència. Després d’aquesta novel·la, el buidatge de mi mateixa ha estat tan intens que no podré fer gairebé res més. En el moment que vaig dir això era sincera. Però d’això han passat un parell de setmanes i ja em comencen a bullir algunes idees al cap. Per tant, encara queda Simó per a uns quants llibres.

—Fer-se gran, per a un escriptor és un recurs literari més?
—Fer-se gran és una merda. Perdona per l’expressió. No hi ha res de bo, a fer-se gran. Res. Allò que diuen que ets més savi… No, perquè llegies llibres molt més intensament quan eres jove. Ara t’agrada més rellegir. No, no. Quan et fas gran tens deterioraments físics, tens més mandra. No té res de positiu. Però passa que hem de respectar els nostres grans, això sí.

—I no creieu que escriviu una mica millor ara que quan éreu jove?
—M’agradaria saber-ho. Cada novel·la que he escrit he intentat que fos una mica millor i aprendre’n una miqueta més. Però és veritat que ara tinc més recursos. Tinc més ofici, això sí que és veritat.

—Des que el 2012 Solidaritat Catalana per la Independència no va obtenir representació al Parlament no heu tingut protagonisme durant el procés. Per què?
—És que jo no surto mai a la foto. No vaig tenir altre remei per amor a moltes coses, que participar en un partit polític directament. Desitjava amb tot el cor no sortir, i em va venir pels pèls. No tinc vocació de política. Però et podria explicar coses que he vist néixer i en què he participat i no aparec enlloc. Segurament perquè no m’agrada sortir-hi, no perquè hi haja una mala fe còsmica, sinó que no m’interessa protagonitzar coses polítiques. Sóc una ciutadana, no sóc una dirigent. I per tant, com a ciutadana, vull els meus drets, exigesc ser respectada, però no em considere dirigent. Ni sóc capaç de resoldre problemes col·lectius.

—No us agrada sortir a la foto.
—Exacte. Per exemple, quan va nàixer Nacionalistes d’Esquerra, jo en sóc un dels vuit fundadors. Però no ho llegiràs enlloc. Jo no ho he amagat. I com que va evolucionar d’una manera que no em va agradar, doncs ho vaig deixar.

—Com veieu l’evolució del procés?
—Sóc Alícia en terra de meravelles. A una persona de la meua edat dir-li això que passa a Catalunya és ‘màgia potagia’. Vull dir, quina meravella! Tot això ha acumulat molts segles d’història, almenys tres segurs, però jo crec que és anterior, des dels Trastàmara. Molts segles de repressions, d’incomprensions i el menyspreu de l’imbècil que no ha treballat en sa vida i et diu que treballem molt perquè som avars. Això em rebenta molt. Que un gandul t’acuse d’això és ser un imbècil. I es veu molt sovint en acudits i comèdies. Em provoca repulsió. I vull afegir que tot i la fama que els valencians tenim de festers, de divertits i de dispersos, és un dels pobles més treballadors d’Europa. Això ho deia un dia Joan Francesc Mira observant l’horta de València, que ara ja està molt disminuïda. Cada herbeta ha estat amorosida, cada parcel·leta ha estat cuidada. No hi ha cap horta al món de què la mà humana haja tingut tanta cura. I això es pot fer extensiu a les zones industrials d’on sóc jo. Es treballa moltíssim, però passa que també som cridaners, fem festes de Moros i Cristians, fem falles o el que ens dóna la gana. Però aquesta imatge de la paella i la traca és falsificadora d’un poble molt treballador.

—En canvi, al Principat s’ha tendit a associar el País Valencià amb el PP. Aquesta percepció canviarà?
—[Riu.] Això és ignorància, però crec que ha començat a canviar d’una manera palpable. Evidentment, el mapa polític del País Valencià és un altre i comencen a aixecar la veu totes aquelles veus que han estat perseguides, blasmades, ofegades tots aquests últims anys. Sobretot durant l’època de la batalla de la llengua en què fins i tot si parlaves en català al mig de València podies ser agredit. En canvi ara, quan hi vaig, parle en català i potser em contesten en català o potser en castellà, però ningú em rebutja. I encara una cosa més interessant. A la zona d’Alacant no hi ha conflicte lingüístic perquè el català senzillament ha desaparegut. Però com que la Universitat d’Alacant ha fet tanta feina i ha obert tantes seus a la ciutat, comença a tenir un cert predicament. Recuperar una llengua que s’ha mort és pràcticament impossible. Jo espere que el procés no siga tan llarg i no perdem el català, perquè la nostra llengua està en perill de mort.

—Per què ho creieu?
—Cada vegada hi ha menys recursos lingüístics. A les zones castellanitzades –dic zones, no persones–, vas a una classe d’anglès i la traducció és en castellà, vas a una classe de macramé i serà tot en castellà. En aquestes zones no s’ha avançat en res. I l’estructura de la llengua ha caigut d’una manera dramàtica. Diem unes animalades! Uns calcs del castellà. Hi ha conflicte lingüístic i perdem.

Hi ha conflicte lingüístic i perdem

—Amb tot, tenim el control sobre la llengua, tenim més recursos que mai i els governs que hi ha ara hi donen suport.
—Bé, són moments de sort que hem tingut. Esperem que duren. Però tot i això la llengua està tocada de mort. Va ser tocada de mort durant massa temps i recuperar-la costa molt. Posa’t a la meua pell, o a les meues sabates com diuen els anglesos, i si ets una dona que escriu en català no sortiràs mai a les portades. Amb alguna excepció estranya, com en Jaume Cabré, que tant s’ho mereix. I les col·legues ens diuen: ‘Com podeu aguantar això. Si nosaltres ens passem l’any viatjant a tots els congressos.’ I ara agafa qualsevol publicació, qualsevol diari i veuràs que la presència del català és molt minoritari. També la realitat correspon a això. Per Sant Jordi la relació, que era de dos a vuit, ara és de tres a set. Per cada deu llibres, set són en castellà. Em diuen els editors que hi ha tendència que puge una miqueta, però estem en condicions d’inferioritat, objectivament parlant. El que passa és que tu i jo ens movem en ambients on això no és palès. I després les estructures lingüístiques. Han sortit una quantitat de llibres en aquest sentit com ‘El catanyol es cura’, per exemple. Et posa exemples molt concrets. Fins i tot diem ‘posar pals a les rodes’. Tota la vida havíem posat bastons a les rodes. I com aquesta n’hi ha centenars.

—I què podem fer?
—Doncs no ho sé. A Irlanda ja no hi van ser a temps, quan van tenir la independència. Van perdre el gaèlic. Nosaltres estem en perill de mort. Per tant, que tinguem una mica més de cura de la llengua. Que els nosaltres polítics sàpiguen que és l’única característica que no tenim més que nosaltres. Igual podem fabricar teles i el del costat acer. Però alguna cosa o altra fabriquem i això és universal perquè una empresa pot estar aquí o pot estar allà. Però en canvi la llengua és única i intransferible. És de cada país.

A Irlanda ja no van ser a temps de salvar el gaèlic quan van tenir la independència

—I la cultura com la veieu?
—El català com a llengua va morint-se. Pel que fa a la cultura catalana, és molt important que haja entrat a la universitat. I a la universitat és una llengua habitual. No dic total, però habitual. I cada professor parla en la llengua que vol. I això era impensable quan Suárez va dir: ‘És que física nuclear en catalán no puede ser.’ És que fa riure i tot, tota la frase sencera. Doncs jo crec que per exemple tenim uns poetes com poques vegades, tenim ara una generació de poetes interessantíssima. I en narrativa sí que sóc una miqueta més suspicaç, perquè surten massa llibres comercials, massa llibres d’entreteniment. Que jo entenc que quan estàs malalt o fas un viatge llarg t’agrada una novel·la d’entreteniment. Que la literatura també ha de servir per a entretenir. Però home, allò que et fa pensar i sentir només ho fa una novel·la. I crec que se’n publiquen poques. Tinc amics que són excel·lentíssims escriptors i estan molt amargats per això. No diré noms, però un fins i tot s’ha retirat. Diu: ‘Per a què, si no em fa cas ningú?’ Quan a qualsevol país, com França, bona part de la premsa i de la televisió estaria per ells.

—I vós, per què escriviu?
—Per a fer pensar i sentir. Només per a pensar és escriure un totxo filosòfic. Però si és per a pensar i sentir, això és novel·la.

—Hi ha hagut canvis polítics al Principat i sobretot, al País Valencià. Com observeu ara mateix els lligams dels Països Catalans?
—Estan malament malament. Som molt lluny. Ens hem allunyat durant massa temps. Això ho sabíem de primera hora quan van fer l’Espanya de les autonomies i hi ha un article a la constitució que diu que no es poden relacionar entre elles. Això anava per nosaltres. Anava potser també una mica per Navarra i el País Basc, però sobretot anava per nosaltres. Perquè fa molta por tota la façana mediterrània. Això fa molta por. Això ja és una potència. És un país molt seriós. I per això són tan reticents al corredor mediterrani, que diuen que ha de passar per Madrid. No sé on és, el Mediterrani… Bé, doncs, són molts anys en què la indústria del llibre ha hagut d’editar uns llibres al País Valencià i uns aquí. Perdent molts quartos i perdent molt mercat.  ‘Porqué esto del valenciano es diferente.’ I ens han separat i ho han fet amb mala fe uns quants dirigents valencians amb el suport de Madrid.

—No creieu que la situació hagi canviat?
—No, no ho crec. Jo crec que hi ha molta reticència del Principat envers el País Valencià. Fora dels teus grups i dels meus. Ho dic en general.

—…
—Jo crec que al Principat hi ha hagut una indiferència còsmica pel que fa el País Valencià. Durant la batalla de la llengua, ningú no va piular. És que ningú. És que ho fem per prudència, deien. La prudència ja l’entenc, però és que és la vostra llengua. Aquella que s’està morint és la vostra llengua. I això sí que dol. I quan al País Valencià han fet alguna cosa interessant de debò, el ressò ha estat mínim. Per tant, jo crec que el Principat en té bona part de culpa. I no cal dir que al País Valencià hi ha una dreta extremadament agressiva, ara sabem que també extremadament corrupta i que ha fet mans i mànigues per fer complir la frase típica: ‘antes moros que catalanes.

—A Rus, sembla que tot l’empeny cap a la presó. Passarà igual amb Rita Barberá i Zaplana?
—Bé, de moment és aforada, però crec que a la curta o a la llarga… De tota manera, no dubtes que darrere de tot això hi ha una maniobra. Per què ha sortit ara tot això? A algú li ha interessat.

—Qui podria ser?
—No ho sé.

—I Zaplana caurà?
—Jo crec que caurà. Caurà com un Rato més. Saps una anècdota molt divertida? Quan ell era ministre de Treball un grup de gent li va parlar de la independència de Catalunya. ‘La independència de Catalunya?’ va dir. ‘Y cómo pago yo mañana las peonadas?’ Se li va escapar, perquè era claríssim què volia dir.

—Parlem sobre ell llibre. Retrateu la descoberta de l’homosexualitat. És el tema central de l’obra?
—Cada lector en fa una interpretació. Per mi el tema central és una frase del sociòleg Émile Durkheim que em roda pel cap des de fa molts anys i que diu: ‘L’individu és una abstracció, el que és real és la societat.’ Aquest és el pinyol del llibre i els esdeveniments i els personatges conflueixen al voltant d’això. El cas és que em va plaure que foren homosexuals perquè sempre he estat una defensora de l’homosexualitat. Haurien pogut ser dones, òbviament. En aquesta ocasió és la descoberta de l’homosexualitat a partir d’un home tan atractiu i tan encisador que el protagonista li diu: ‘Si fossis dona seria heterosexual i si fossis un animal seria zoofílic.’

—Fa poc us concentràveu a la plaça de Sant Jaume per demanar l’aplicació de la llei que garantesca els drets a les lesbianes, gais i transsexuals. La mort de l’Alan ha deixat en evidència que aquests col·lectius continuen essent menystinguts per molts sectors de la societat?
—Observem el llenguatge, observem com ens insultem, observem que els infants al pati de l’escola –el que jo li dic la cultura del pati d’escola– el pitjor insult que li poden dir és ‘tu ets una nena’. El llenguatge és una cosa molt viva. És veritat que les exclamacions no tenen semàntica, però sí que tenen origen. La dona surt sempre i si et vull insultar, et dic ‘fill de…’, perquè és un menysteniment per la dona. I l’homosexual també: ‘Ui, és que aquell… Mare de Déu, si és una dona’. Com una cosa lletja. I hi ha polítics que ho amaguen. Hi ha polítics que ho han dit en públic, però n’hi ha que ho amaguen. Fins i tot esportistes.

—En aquest sentit, les dones de la CUP van fer fa uns dies un acte molt simbòlic.
—Si em permets, et posaré un exemple. En una sala plena, un del públic que s’aixeca i comença dient: ‘Jo crec que les dones són superiors als homes.’ Pot haver-hi algun somriure, algun comentari condescendent, però ningú no protesta. Si s’aixeca un i diu: ‘Jo estic convençut que els homes són superiors a les dones.’ Se’l mengen entre tots. Senyal que hi ha un problema. Passa això mateix si dius: ‘Jo crec que els negres són superiors als blancs.’ Home, mira, en jazz i en això, bah… però ningú no protesta. I jo et dic que els blancs són superiors als negres i se’m mengen vius. És a dir, el problema hi és quan el veus en la realitat. I la realitat és aquesta. A part de les dades objectives d’assassinats, de persecucions, de menysteniments, de la gent que els han negat la feina per ser homosexual… És espantós.

—El protagonista és un jove neuròtic, molt intel·ligent, fins i tot superdotat, diria jo, però amb molts traumes d’infància. Viatja a Nova York, on aconsegueix desinhibir-se. Segurament no ho hauria pogut fer a Barcelona, oi?
—Suposa que hauria gravitat sobre ell tota la rancúnia que arrossega de la família i per tant, en tot cas, hauria d’haver sortit de les vides del seu voltant. Però és molt més complicat perquè Nova York és una ciutat plena de neuròtics. I també és una ciutat on hi cap tot; és una ciutat de barreja. I per tant, és que es troba molt bé, molt a gust. Malgrat que va a parar a una família raríssima però quan ell ha de tornar a Barcelona, és quan es fa aquella reflexió de Durkheim. Es planteja que té els mateixos gusts, el mateix sentit de l’humor, vesteix igual… Per tant, és la societat qui li dicta, no són gustos seus. Això que diuen els infants: ‘Quin rotllo, ens agrada el pop, no Beethoven.’ I és clar, perquè si no t’han educat l’oïda és impossible que t’agrade Beethoven. Per tant, no som un animal, som una cultura.

—Heu plorat escrivint el llibre?
—He plorat amargament davant de l’ordinador en una escena que ja et deus imaginar. Em va commoure fins al moll de l’os.

Vegeu com Isabel-Clara Simó recita un fragment del seu llibre:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb