23.06.2025 - 20:50
|
Actualització: 24.06.2025 - 18:51
Bloomberg · Golnar Motevalli
Per molt que l’ofensiva nord-americana d’aquest cap de setmana hagi frenat les ambicions nuclears de l’Iran i etzibat un cop humiliant al règim dels aiatol·làs, el programa nuclear del país no ha estat pas destruït, encara que Trump hagi assegurat que sí. L’atac nord-americà podria empènyer finalment Teheran a posar fi a la supervisió internacional del seu programa nuclear i impulsar el desenvolupament d’una bomba nuclear. Tot i que els aliats diplomàtics del règim, Rússia i la Xina, s’han mantingut al marge del conflicte, i que els estats afins a la regió es troben mancats de forces, Teheran continua tenint moltes vies per a infligir danys als Estats Units –i a la resta del món.
Ara com ara, hi ha indicis que tant Trump com Khamenei treballen per a evitar una escalada, de manera que l’Iran podria mesurar qualsevol possible resposta per no provocar els Estats Units a tornar a atacar. Sigui com sigui, sembla poc probable que el conflicte s’acabi ací.
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu –que feia anys que provava de convèncer els Estats Units d’atacar les instal·lacions nuclears de l’Iran– ha promès de continuar l’ofensiva. Abans-d’ahir, Israel llançà un seguit d’atacs contra objectius iranians, com ara presons i centres d’intel·ligència. Les autoritats israelianes han donat poques indicacions sobre quan acabaran els atacs en territori iranià.
“L’objectiu dels atacs aeris nord-americans han estat les instal·lacions nuclears iranianes, no pas els mandataris, les bases militars o les infrastructures clau del país. Els dirigents iranians arribaran a la conclusió que, per molt que Netanyahu vulgui ampliar el conflicte, Trump continua volent evitar una guerra oberta, especialment una guerra que tingui per objectiu un canvi de règim”, diu Esfandyar Batmanghelidj, director executiu de la Bourse & Bazaar Foundation, un laboratori d’idees amb seu a Londres.
El preu del petroli es disparà després de l’atac de Washington; el Llevant produeix prop d’un terç del cru de tot el món. Els índexs de referència del gas natural també han pujat, atès que una cinquena part del subministrament marítim mundial de gas passa per l’estret d’Ormuz.
Els esdeveniments d’aquests darrers deu dies –que començaren amb una ofensiva israeliana a l’Iran, el 13 de juny– han evidenciat les febleses de l’aparell de seguretat iranià. Les informacions publicades als mitjans de comunicació del país, que apunten que la primera ronda d’atacs israelians es dugué a terme des de bases subterrànies situades en territori iranià, han commocionat el país.
Encara que Israel hagi tractat obertament sobre la possibilitat que els seus atacs puguin desencadenar un aixecament popular contra el govern iranià, fins ara hi ha hagut pocs indicis d’afebliment del control del règim sobre la societat iraniana. Representants del govern nord-americà han reiterat que Washington no cerca un canvi de règim al país, per bé que Trump semblà insinuar-ho en una publicació a les xarxes socials abans-d’ahir.
“No crec que la República Islàmica perilli, perquè no hi ha cap alternativa creïble, i no crec que els nord-americans vulguin defenestrar-los”, diu Saeed Laylaz, economista i ex-assessor del president Masoud Pezeshkian. Els bombardaments d’Israel i els Estats Units, de fet, han creat un sentiment d’oposició popular a la ingerència estrangera –precisament, un dels grans motors de la revolució iraniana del 1979.
“Encara hem de veure indicis d’un nou moviment polític –vingui de la societat civil, de la comunitat empresarial o l’exèrcit– capaç d’aixecar-se contra el règim”, afirma William Usher, ex-analista sènior del Llevant a la CIA.
Per més que hagi sortit malparat dels atacs d’Israel i dels Estats Units, el règim iranià continua tenint moltes opcions de contraatac: l’Iran és un país de renda mitjana, amb grans reserves de petroli, capacitats cibernètiques importants i una xarxa armada d’aliats que, tot i haver estat afeblida aquest darrer any i mig, encara té prou pólvora per a sembrar el caos a la regió. També té la capacitat de capgirar els mercats mundials del petroli si pren la decisió –fins ara inèdita– de clausurar l’estret d’Ormuz.
“El contraatac iranià és inevitable i arribarà aviat, vist l’abast dels danys causats pels atacs nord-americans.” Ho explica així Ellie Geranmayeh, sots-directora per al Llevant i el Nord d’Àfrica del Consell Europeu de Relacions Exteriors. “L’Iran sap que no pot guanyar aquesta guerra, però vol assegurar-se que els Estats Units i Israel també la perdin.”
Una resposta mesurada, segons que explica Geranmayeh, podria incloure atacs contra infrastructures vinculades als Estats Units, però no pas contra soldats nord-americans. L’any 2020, després de l’atac en què els Estats Units assassinaren l’alt general iranià Qasem Soleimani, l’Iran respongué amb un bombardament de míssils a una base aèria nord-americana al nord de l’Irac, que no causà morts. L’enfrontament no s’intensificà, si bé en aquell moment l’Iran encara podia confiar en la força l’anomenat “eix de resistència” per a dissuadir als Estats Units de llançar nous atacs a la regió.
És probable que el règim iranià anunciï la represàlia i que no hi hagi víctimes nord-americanes, cosa que permetria a Trump de trobar una manera de resoldre la crisi, en compte d’agreujar-la. Dina Esfandiary, analista de Bloomberg, confia que això pot empènyer Trump a convèncer Israel perquè aturi els atacs contra l’Iran i, de retruc, negociï un alto-el-foc.
Però fins i tot si la reacció inicial de l’Iran és mesurada i no desencadena una escalada militar immediata, pot molt ben ser que els esdeveniments d’aquests dies hagin reforçat les ambicions nuclears de Teheran, cosa que podria sembrar la llavor d’un conflicte futur.
“És poc probable que una nit d’atacs nord-americans, després d’una setmana d’atacs israelians, facin que l’Iran es desdigui d’un objectiu que fa dècades que persegueix”, explica Dana Stroul, directora de recerca del Washington Institute for Near East Policy, un laboratori d’idees amb seu a Washington.
El conflicte també sembla haver deixat en punt mort les negociacions diplomàtiques per a contenir el programa nuclear iranià. Abans-d’ahir, el parlament iranià debaté l’opció de retirar-se del Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP), que exigeix inspeccions internacionals per a garantir que el programa nuclear iranià s’empra amb finalitats exclusivament pacífiques.
Teheran ha negat sistemàticament que vulgui desenvolupar armes nuclears. Després dels atacs d’aquests dies, tanmateix, és possible que el règim arribi a la conclusió que l’única manera de dissuadir els seus rivals geopolítics, que tenen armes nuclears, és desenvolupar-ne de pròpies.
“És la primera vegada en la història que dues potències nuclears ataquen un país no nuclear amb el pretext de prevenir la proliferació d’armes nuclears”, explica Cyrus Razzaghi, fundador i director executiu de la consultora Ara Enterprise, amb seu a Teheran.
En cas d’abandonar el TNP, l’Iran deixaria d’estar subjecte a la prohibició de desenvolupar armes nuclears, cosa que dificultaria enormement les feines de monitoratge del programa nuclear del país i faria pràcticament impossible de saber amb certesa si Teheran es troba en procés de desenvolupar armes nuclears pròpies.
El director general de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica, Rafael Mariano Grossi, advertí abans-d’ahir que el futur de l’acord que cerca d’evitar la proliferació d’armes nuclears s’ha posat en dubte arran del conflicte al Llevant, i que els inspectors de l’organització no podran tornar al país fins que els atacs no cessin.
La Casa Blanca, per la seva banda, insistí abans-d’ahir que qualsevol intent iranià de desenvolupar armes nuclears no faria sinó augmentar la necessitat d’un canvi de règim al país.
“Si l’Iran es compromet a desenvolupar armes nuclears, crec de debò que el futur del règim perillarà. Crec que, si ho intenten, serà la fi del règim”, digué abans-d’ahir el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio.
Geranmayeh, per la seva banda, diu que l’ocupació militar és l’única opció que tenen els Estats Units per a aturar permanentment el programa nuclear iranià: els atacs aeris, explica, poden endarrerir els terminis del programa, però no pas posar-hi fi.
“L’Iran és un país gran, amb una gran quantitat de científics nuclears i enginyers que poden reconstituir-ne el programa nuclear i desenvolupar armes nuclears, si ho decideix el règim”, diu. I afegeix: “És la gran ironia de tot plegat: ara que Trump ha provat d’eliminar el programa nuclear de l’Iran, la probabilitat que l’Iran esdevingui una potència nuclear ha esdevingut molt més gran.”
Peter Martin, Magdalena Del Valle, Eric Martin, Arsalan Shahla, Jonathan Tirone i Emily Cadman han contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
