La parella d’iranians Hossein Zoghi i Mahsa Mohebali, ara residents a Catalunya, fa pocs mesos van anar-se’n del país dels aiatol·làs, on el règim els feia la vida impossible. Ella, la Mahsa, reputada escriptora i guionista, diu que havia d’anar desenes de vegades als quarters dels serveis d’intel·ligència iranians, on sofria interrogatoris absurds, constants i amenaçadors. A l’Iran, tots els seus llibres són prohibits. La seva parella, en Hossein, director de teatre, va rebre amenaces des de la televisió nacional i durant anys va haver de representar les obres en pisos privats, d’amagat. A tots dos, la guerra actual contra l’Iran els va agafar fora i ara ja no hi poden tornar.

Nascuts a la metròpolis de Teheran (9 milions de persones), ara viuen a Ribes de Freser (Ripollès), de 1.500 habitants encara no. És aquí on els visitem, agraïts a les entitats Artist at Risk i No Callarem, que els han ajudat a aconseguir documentació i suport econòmic. Mentre passegem sota pics nevats, el carter del poble els saluda, que ja els coneix. De mica en mica es van integrant.

D’entrada, admirem la tendresa que aquesta parella es mostra l’un a l’altre i que es transmet sota un arbre florit. Diuen que a l’Iran poc podien mostrar l’afecte en públic, cosa que els va costar anys: primer, només s’agafaven els dits; després, les mans; després, repenjaven el braç l’un en l’altre i, al final, ja s’atrevien a arrapar-se. “Amb el mocador, les dones han fet igual. El primer dia el porten bé, després, un centímetre enrere, després cinc, després cau”, diu ella, la Masha.

Educada en una casa liberal, amb una mare i un pare de mentalitat oberta, per a Mahsa Mohebali viure en una relació igualitària no és estrany. El seu pare era partidari de fer caure el xa, i al cap de poques setmanes es va adonar de l’estafa de Khomeini. Anys deprimit fins que, professor d’universitat ben reputat, va acabar optant per la reforma, i donava classes a dirigents del règim. Molts, batlles. “Ja que no els podem fer caure, almenys instruïm-los.”  En canvi, Hossein Zoghi és fill d’un home amb mentalitat conservadora, molt conservadora. “No va ser un bon pare. És un bon home. Un home mitjà de la República Islàmica. Pot estar en contra del govern, però en aquest tema no es porta bé. La mare es va acabar divorciant del pare, cosa que es pot fer, però vam haver de ser els fills que treballéssim per tirar endavant amb la família.” Masha Mohebali afegeix que no és fàcil per als homes desfer-se dels privilegis que tenen. I recorda: “En un judici, el testimoni d’ell val el doble que el d’ella. En les herències, un germà rep el doble que una germana. L’adulteri, per a ella, pot acabar en lapidació. Les dones no poden anar amb bicicleta, ni a estadis, ni cantar.”

Cap dels dos no és religiós, i a Catalunya ella va pel carrer sense vel, com passa a l’Iran com més va més. “Però a l’Iran, si dius que ets ateu, et poden penjar. Has de dir que ets creient. I no ho som.”

Demanem a Hossein Zoghi que ens respongui a aquesta pregunta: quines coses no entenem de l’Iran, els europeus? I ens respon això: “Els governs i els grans mitjans no separen la gent del govern. El govern de l’Iran està en contra d’Israel, dels Estats Units, dels governs europeus. I la gent de l’Iran n’està farta, de tot això, i, malauradament, onegen la bandera d’Israel i la bandera dels Estats Units. Jo no ho accepto, hi estic en contra, però vull explicar la situació del poble iranià.” Masha Mohebali afegeix que a Barcelona va conèixer una israeliana, van connectar, i ara cada vegada que es veuen la primera cosa que fan és demanar-se perdó per les bombes que els governs ordenen de llançar-se. “El govern de l’Iran no diferencia el govern d’Israel de la gent d’Israel. Volen matar israelians. I crec que la mentalitat de Netanyahu és la mateixa. Volen matar. Netanyahu diu que estima la gent de l’Iran, però els bombarda.”

Escoltar què volien i preguntaven els serveis secrets iranians a Masha Mohebali els vint dies que van durar els seus interrogatoris és il·luminador. Llicenciada en música pel Col·legi de Belles Arts, l’autora de Lovemaking in the Footnotes i la novel·la Don’t Worry (ambdues guardonades amb el prestigiós premi literari Houshang Golshiri) explica que, per surrealista que sembli, els serveis secrets creien que un personatge seu existia de debò. I volien trobar-lo. “Pensaven que Elham, personatge del llibre Tehran Girl, era un personatge real. I era inventat; d’esquerres, amb un pare exiliat a Suècia”, diu ella, rient per no plorar. Doncs el règim buscava precisament això, connexions amb Suècia. “El govern suec havia arrestat Hamid Nuri a l’aeroport d’Estocolm en un viatge. Hamid Nuri era guàrdia de la infame presó de Gohardasht, on van penjar 3.000 persones el 1985. I a l’Iran buscaven la manera de fer-lo sortir de Suècia i retornar-lo a l’Iran. Van investigar els personatges del llibre. És una bogeria. Pensaven que podrien alliberar aquest home gràcies als personatges”, diu ell. “El jutge em deia, si ens dius qui són, no els farem mal”, diu Masha Mohebali, que explica que l’any 2006 els serveis secrets ja la van amenaçar que, segons què digués en una conferència literària a París, algú pel carrer la podria atacar. Els primers dies a Catalunya, la parella tenia la mateixa por: que espies del règim els seguissin pel carrer. Ara aquesta temença és molt menor.

Més tranquils, seguint les notícies iranianes per un canal de Telegram, ara tots dos assagen una obra de teatre a l’espai la Cremallera de Ribes de Freser. És Pou/Cos, l’obra escrita per ella, dirigida per ell, que el mes de maig estrenaran a la Sala Beckett. “Quan aquest gener el govern va matar 30.000 persones, ja érem aquí, a Ribes, i tenia atacs d’ansietat. Fins que vaig veure una fotografia. La tinc penjada a la paret de casa. És una fotografia feta a Portugal, de la Revolució dels Clavells. I em dóna força i esperança. El fotògraf és espanyol, diria.”

Cerquem la imatge a internet i en trobem l’autor: Jean Marie del Moral. Fill de pare andalús i mare lleidatana, nascut a l’exili republicà francès. Fotògraf format a L’Humanité i de renom internacional. S’ha especialitzat en retrats, de Joan Miró a Miquel Barceló, i ha tingut residència a Mallorca. Si algun lector de VilaWeb el coneix (penso en Pere Antoni Pons),  que digui al senyor Del Moral, fill d’exiliats, que la seva fotografia portuguesa inspira, dóna força i esperança a uns altres exiliats: els exiliats iranians que viuen a Ribes de Freser.