Inund'art Girona

S’ha recuperat correctament. S’ha recuperat correctament. S’ha recuperat correctament. Una finestreta grisa que en conté una altra de més petita a l’interior, com si fos una matrioixka, diu que els arxius de l’Open Office que s’havien tancat de manera inesperada s’han pogut salvar. Algun mecanisme els ha tornat a la vida des de la negror del disc dur. Apareixen, d’un en un, els rectangles en blanc a la pantalla amb pedaços de text inacabats que són paraules, llistes, articles en construcció.

Em ve al cap que la ciutat és un text salvat. Una fulla impresa recuperada de la història. Plena de sintaxis secretes. Els carrers podrien ser frases primes i llargues, de les que pengen sentits i que, renglera a renglera, trencant-se entre si per altres carrers, formarien un barri, i agrupades, una ciutat. Amb el seu urbanisme particular, les seves artèries i les seves faltes ortogràfiques o orogràfiques. Una ciutat podria ser un poema, amb els versets curts i ràpids del Nucli Antic, una oració a Déu amb les escales que s’enfilen verticals a una Catedral, o una còpia de text horitzontal, justificat, com els Eixamples, ple de llocs quotidians i formes quadrades.

Aquest cap de setmana, he visitat Girona per conèixer l’Inund’Art, el festival d’art contemporani de la ciutat. Un esdeveniment que, com diu el seu nom, la inunda. La inunda més enllà dels equipaments dedicats a mostrar l’art, com són els museus, les cases de la cultura i els centres cívics. Tot i que també hi participen. M’agrada molt perquè la Raquel Morón, la impulsora, i tots els altres artistes convidats, prenen la ciutat com si fos un laboratori amb tota mena d’impertinències sensorials que alteren els seus significats ja coneguts. Fan art amb les històries de vida, convertint el testimoniatge dels veïns o transeünts en poesia visual, sonora o olfactiva. Emplenen els carrers de microrelats que s’enganxen un a un com si fos un patchwork cosit a l’asfalt. Però, atenció, són relats que només es poden llegir durant els tres dies que dura el festival. I aquesta impermanència fa que encara m’agradi més. Perquè un cop s’ha acabat, no queda cap rastre físic d’allò que ha passat. I mira que han passat coses.

L’Inund’art fa art amb les batalles que la ciutat calla. I mentre camines pels carrers vas trobant pistes que t’interroguen, coses que hi són però no hi haurien de ser, o coses que no hi són i hi haurien de ser. Tot aquell patrimoni que semblaria de lectura obligada –com són els edificis monumentals, els edificis oficials, el cul de la lleona, els ponts que travessen el riu– passa a ser un decorat a través del qual es manifesta allò silenciat, que en aquest cas és el que més ens importa.

Hi vam descobrir la instal·lació dels Dreamers, una obra que parla de la pulsió per a millorar la pròpia vida, de conviure amb el desarrelament, de buscar identitats. Els artistes eren la Yamna, el Karim, l’Ismael, l’Ayoub i el Hatim, que han arribat a Catalunya provinents del Marroc amb aquesta etiqueta que els diu que són MENAS, Menors No Acompanyats. Han viscut durant mesos en centres tutelats i a poc a poc es van fent seus els carrers de Girona, potser també gràcies a iniciatives com aquesta. I és que la instal·lació que presenten és el fruit de quatre mesos de treball artístic amb la guia de la Raquel, que els ha ajudat a donar sentit a aquest recorregut que ells han fet, d’un país a un altre i d’una casa a la següent. El resultat ha estat una caseta de fusta instal·lada a la plaça dels Mercaders a la qual conviden la gent a entrar. Hi entrem descalços i seiem al voltant de l’Ayoub, que ens relata com va marxar del seu poble del Marroc i com va aconseguir travessar l’estret enganxat als baixos d’un camió. Ens demana que dibuixem nosaltres també la casa on vivíem quan érem petits i l’olor que més recordem. Comencem amb les olors que recordem. D’olor de geranis, de patates podrides en un magatzem, de la flaire dels arrossos de la mare, ell de la terra humida del seu poble de l’atles. Diuen els experts que l’olor dóna accés directe a la memòria i sembla que és veritat.

També ens vam sumar al recorregut de Plácido Mo, projecte de l’actriu Magda Puig, que resignifica les ciutats a través dels testimonis dels qui viuen als seus carrers però no surten a les guies oficials. En aquest cas, vam passejar Girona amb la psicogeografia del Manel, el Lluís, i l’Assun, tres persones sense sostre. Amb els auriculars enganxats a l’orella vam recórrer els carrers de diumenge, mentre escoltàvem les seves veus que parlaven de bancs, de caixers, dels bars on no els deixen accedir al bany sense consumició, o de les zones de lectura que troben inesperadament a les estacions de tren.

Caminar la ciutat és descobrir-ne les ferides i els plecs. Al marge de l’Inund’Art, però a la vegada integrant-lo també, hem vist la Girona que vol tindre veu. Els murs que diuen que les dones gironines ja no tenen por i resisteixen; a la plaça del Vi, els retrats dels presos i exiliats pengen de les balconades amb llençols d’un blanc de pau immaculat; i a la part vella, les pancartes lligades a banda i banda de carrer alerten que cada pis turístic que s’obre és un pis autòcton que es perd.

L’art és interacció, que requereix un espai a ocupar i un cos a mobilitzar. Una experiència efímera que queda registrada en algun disc dur, i que en algun moment, com els textos extraviats, amb un clic, podem recuperar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb