30.12.2021 - 19:50
L’IPC anual estimat el desembre del 2021 és del 6,7%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Si es confirma, equivaldrà a un augment de més d’un punt en la taxa anual, perquè el mes de novembre aquesta variació va ser del 5,5%. La dada avançada per al desembre, a més, seria la taxa més alta de l’IPC d’ençà del març del 1992.
En aquest comportament, l’INE destaca la pujada del preu de l’electricitat. També hi influeix, per bé que no tant, l’augment dels preus de l’alimentació al desembre. Per una altra banda, la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) puja de quatre dècimes, fins al 2,1%, de manera que arriba a gairebé cinc punts de l’IPC general. És a un nivell que no vèiem des de l’any 2018.
Amb aquesta nota mínima, l’INE mata l’explicació d’un dels esdeveniments més importants de l’any. Malauradament, l’avanç que avui hem sabut no aporta detalls ni de la composició ni territorials. Ens hem de conformar sabent que els aliments sense elaborar pugen d’un 6,5% –que és molt– i que els anomenats “serveis covid-19” pugen d’un 18,3%, a causa de l’augment de l’electricitat, per les despeses de l’habitatge.
Fins aquí les xifres, que, certament, superen les previsions. Crec que si avui féssim una enquesta als millors analistes de conjuntura del país i els demanéssim què els fa por amb vista a l’any vinent, després de l’evolució de la pandèmia, ens respondrien la inflació i la possible reacció dels bancs centrals. Pensem que no és pas cap fet aïllat, sinó internacional. A Alemanya, per exemple, on la gent té una aversió històrica a la pujada de preus, al novembre van pujar fins al 5,2%, la taxa més alta en trenta anys. I als EUA, fins al 6,8%, la més alta en trenta-nou anys.
L’IPC és una de les estatístiques oficials amb més impacte en la vida diària dels ciutadans. No tan sols perquè reflecteix les oscil·lacions dels preus dels productes més usuals, sinó perquè incideix directament en la revaloració de les pensions, els lloguers, l’actualització de les primes d’assegurances i més contractes, els imposts i taxes…
En l’àmbit personal, aquesta inflació tan alta ens afecta sobretot en dos camps. Per una banda, els diners que guanyem han perdut poder adquisitiu, cosa que notem a l’hora d’anar a comprar cada dia; per una altra, els estalvis, en lloc de donar-nos rendiment, també perden valor real.
De totes maneres, avui és important de pensar en un fet que destaquen alguns economistes. El calculem bé, l’IPC? De fet, cadascú té el seu IPC, segons l’estructura de la seva despesa, però com que això és impossible de calcular, s’agafa una mitjana, d’acord amb l’estructura de la despesa que es fa a tot l’estat espanyol. Aquesta “persona IPC” no gastarà com ningú de nosaltres, però l’acceptem tots per referència. Ara alguns analistes diuen que la xifra que surt avui a l’IPC és inflada sobre la realitat, perquè és causada per l’electricitat i l’INE considera que totes les cases tenen la tarifa regulada, que és la que ha pujat. Així doncs, les tarifes del mercat regulat són les que marquen la influència de l’electricitat a l’IPC, malgrat que amb prou feines significa el 38% de la quota de mercat domèstic, gairebé per al 62% dels habitatges que compten amb un subministrament contractat al mercat lliure. Vet aquí un punt polèmic i que pot dur a errors en les decisions polítiques.
Això vol dir, doncs, que la inflació real és menor que la que ens apunta l’IPC. Per això, com adverteix el Banc d’Espanya, si els salaris els féssim pujar també a aquest ritme, amb la repercussió consegüent en els preus dels productes, la bola de neu es faria encara més grossa. En aquests moments cal serenitat de tothom: empresaris, sindicats i banquers centrals. I, sobretot, explicar la situació clarament i amb tota transparència, pas a pas.
Tanmateix, hi ha un aspecte que em preocupa més que no l’IPC. És la inflació subjacent, que ha passat del 0% de l’abril al 2,1% actual. Aquesta mesura, que elimina els elements més volàtils de l’índex (energia i aliments), ens diu que el procés d’extensió de la pujada de preus ja ha començat. I això és molt perillós, si bé entra dins la lògica, perquè hem travessat un període en què la demanda de productes ha pujat molt de pressa i l’oferta ha baixat. Penso, sobretot, en components bàsics com els microxips, que vénen de lluny. És un fet que ha impulsat els preus cap amunt, juntament amb l’encariment del transport marítim.
Per això penso que és interessant de mirar de respondre a algunes preguntes bàsiques. La primera cosa és saber si el creixement dels preus continuarà gaire temps o no. Fins fa ben poc, les màximes autoritats monetàries asseguraven que seria una situació transitòria. Concretament, comptaven que el final de la puja seria a la primavera, quan baixi la necessitat de calefacció. Probablement serà així, si bé és cert que la paraula “transitorietat” ha anat esvaint-se dels discursos de les autoritats.
Suposant que fos així, passarem uns quants mesos d’angoixa tot esperant les decisions dels dirigents dels bancs centrals. El problema addicional és que això ens agafa quan es torna a revifar la pandèmia i continuem necessitant més diners per a afrontar-la. Quina pressió tindran els bancs centrals per a apujar les taxes d’interès? Pensem que, en bona part, en són responsables, perquè van imprimir milions i milions de bitllets en canvi del deute dels països. Això ens ha salvat, tot s’ha de dir, però alhora ha creat una massa monetària excessiva, que s’haurà d’anar retirant, ja veurem com. Fins ara han dit que rebaixaran els volums mensuals de compres d’actius i la Reserva Federal dels EUA, que, probablement farà pujar les taxes d’interès l’any vinent, dues vegades o tres. A l’estat espanyol el BCE no parla de pujades de tipus per al 2022. Però, no ens enganyem, tot depèn de la llargada que tingui el període “transitori” de la inflació. De moment, de nervis n’hi ha.
No cal dir que una pujada de tipus abans d’hora ens agafaria en una situació molt complicada. Només un exemple. El deute públic de l’estat espanyol és, ara com ara, d’1,43 bilions d’euros. Això vol dir que una pujada d’un 1% en les taxes d’interès significaria un augment en el pagament per interessos de 14.300 milions d’euros anuals. Feu comptes. Esperem que la inflació sigui transitòria i que els bancs centrals tinguin prou paciència per a no causar mals grossos i generals.
I falta la segona part, la familiar. La gent que té estalvis a la llibreta del banc ja sap que no li donen interessos i, a més, que el banc li cobra comissions de manteniment. Això fa un any no tenia gaire importància, perquè l’IPC era negatiu, d’un 0,3%. Per tant, encara que no pugessin els estalvis amb els interessos, amb els diners estalviats podies comprar més productes i serveis. Però ara ha canviat radicalment. Els estalvis perden poder adquisitiu. Avui, amb els mateixos diners podries comprar productes per un 7% menys de valor que fa un any. Serveix de res estalviar? D’això en parlarem un altre dia. Però la gent es pot posar nerviosa i ha d’anar molt amb compte. A mi em demanen sovint què es pot fer amb els diners perquè tinguin un rendiment. I aquí no hi ha miracles. Si vols rendibilitat t’has d’arriscar a la borsa o en fons d’inversió. I el risc és, simplement, la probabilitat, més o menys alta, de perdre diners.
I compte! Entrem en un moment dolç perquè apareguin individus o institucions que ofereixin rendibilitats interessants. Cal recordar que ningú no regala mai res. Poden oferir carnassa per a incauts. Sembla mentida, però després de totes les experiències viscudes, encara en queden. Els humans no escarmentem, sempre en volem més i ens pensem que no ens estafaran. No cal dir que si algú us ofereix una rendibilitat sucosa per als vostres diners, amb expectatives atractives, heu d’anar molt amb compte i no us heu de deixar ensarronar. Estic convençut que en poden sortir, amb promeses inversemblants. El temps ho dirà.
