Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quan es publiqui aquest article segurament ja se sabrà qui ha guanyat les eleccions dels Estats Units. Al moment d’escriure’l la cursa és indecisa, amb estats clau com ara Wisconsin, Michigan i Pennsilvània encara comptant els vots. Però, sigui quin sigui el desenllaç, una cosa salta a la vista. La predicció d’un tomb ‘blau’ al país no s’ha confirmat i l’avantatge que significava per a Joe Biden la desastrosa gestió de la pandèmia per Donald Trump no ha alterat res de fonamental del mapa de les eleccions anteriors. Amb una diferència d’apreciació important: si el 2016 la victòria de Trump va agafar molta gent desprevinguda, quatre anys després la seva fortalesa no hauria de sorprendre ningú. Si hi ha res que meravelli és la capacitat d’autoengany dels demòcrates. L’avantatge de dos dígits percentuals que les enquestes atorgaven a Biden i que augurava una onada demòcrata s’ha esfumat davant els vots efectius.

Els politòlegs que analitzen les estatístiques com els harúspexs analitzaven els budells dels pollastres o el fetge de les ovelles tenen un problema seriós. La primera vegada, un error d’aquesta envergadura pot disculpar-se amb una excusa tècnica, argumentant una falla de còmput, algun error en el sondatge. Però quan el desencaix entre profecia i realitat es repeteix, l’harúspex resta al descobert. La sagacitat no s’aguditza pas canviant d’animal, ni tampoc sembla que els resultats justifiquin la gran superstició del sistema electoral americà. Acostumat a finançar les creences, el capitalisme considera una veritat inconcussa que la quantitat de diners abocats a la publicitat electoral determina el veredicte de les urnes.

El cas és, però, que la propaganda dissenyada per bescantar el contrincant i proclamar les excel·lències i miracles de qui paga els anuncis no té un efecte notable, perquè la gent se’ls mira com la publicitat dels detergents. Aquestes estratègies de baixíssim raser intel·lectual tenen un valor informatiu nul i no pas més incidència persuasiva que l’eslògan ‘begui coca-cola’. Malgrat la percepció generalitzada que els diners ajuden majorment els candidats del Partit Republicà, el fet cert és que Biden ha gastat molt més en propaganda electoral que no pas Trump, com ja havia passat a la campanya de Clinton el 2016. Ni llavors ni ara, la diferència en despesa no va traduir-se en un clar avantatge electoral. Les posicions pràcticament no s’han mogut d’allà on eren.

Els dos grans partits recapten i gasten quantitats monumentals de diners a saturar l’espai comunicatiu. Però, havent superat un determinat nivell de decibels, el soroll eixorda el receptor i esmorteeix el missatge. Si hi afegim la generalització de Twitter com a fòrum d’opinió i l’ús cada vegada més freqüent que se’n fa per a mesurar el clima polític, podem començar a fer-nos una idea de per què les projeccions van per una banda i la realitat per una altra.

Hom podria pensar que el triomf de Trump el 2016 fou un esdeveniment en el sentit rupturista que dóna a aquest terme el filòsof francès Alain Badiou. Com si el país, o una part, hagués experimentat una conversió en el sentit etimològic del mot, fent un tomb de 180 graus i passant de donar suport a l’eloqüent, elegant, físicament estilitzat i políticament correcte primer president de raça negra a votar el descarat, obès, malparlat, mentider, fatu i desvergonyidament blanc Donald Trump. En la perspectiva d’una elit convençuda de la superioritat moral que li atorga la sofisticació intel·lectual, la preeminència social havia de traduir-se en hegemonia política i quan es produí el desastre, l’atribuïren no pas a errors propis sinó a un tumor maligne que de sobte amenaçava els òrgans vitals de la democràcia americana.

Era realment una conversió? Abans del novembre del 2016 ningú no havia predicat l’evangeli trumpista als votants. Si el resultat de les eleccions desconcertà tanta gent és precisament perquè no hi havia hagut cap revelació d’una utopia futura ni cap profeta, ni tan sols Trump, no predicava l’imperi de mil anys. La vella idea de prioritzar el país no equivalia pas a la resurrecció amb què l’apòstol Pau fundà una religió després de caure del cavall. ‘America first’ no és cap idea catòlica i expansionista sinó una divisa nacionalista clàssica, el lema d’una utopia conservadora, de retracció, nostàlgica d’un país que havia estat una potència industrial on les fàbriques, ancorades als estats que avui voten republicà, donaven feina a generacions de treballadors amb residència fixa. Famílies assentades en poblacions amb tradició, solidaritat local i memòria col·lectiva. Les petites ciutats, els hometowns, avui revifen de resultes de la pandèmia, del preu desorbitat de l’habitatge als nuclis urbans de les dues costes, però també per la revaloració del caliu de la comunitat on tothom es coneix, s’ajuda i reconforta en les dificultats. És l’Amèrica abandonada durant dècades, que empatitza amb Trump no tant pels seus discursos maldestres i agressius com per desconfiança de les elits ‘cosmopolites’ que l’han menystinguda emocionalment i perjudicada econòmicament.

La cruesa de Trump ressona en l’Amèrica de fons rural i ruïnes postindustrials perquè s’acorda amb la ràbia i frustració de vides devastades pels grans tractats de comerç dels anys noranta i posteriors. ‘America first’ envia el missatge inconfusible de voler posar fi a la globalització econòmica, reimposant barreres al lliure comerç sufragat en primera instància per la classe obrera americana. Per això, malgrat el perjudici suportat pels exportadors de soia i més productors agrícoles, eventualment compensats per les pèrdues al mercat xinès, els conflictes comercials encetats amb els socis de NAFTA, la Unió Europea i sobretot la Xina, han avalat davant molta gent la imatge cultivada per Trump de ser el campió del ciutadà comú.

Durant anys, els americans es deixaren subornar amb l’abaratiment del consum, principal motor de l’economia americana; però el monstruós desequilibri de la balança comercial acabà passant factura amb la destrucció de feines estables, la congelació dels salaris a nivells de dècades enrere, l’eliminació de subsidis com l’assegurança mèdica i la contribució a la jubilació en els contractes laborals, i el desequilibri en oportunitats que és subjacent a la divisió demogràfica, econòmica i finalment ideològica del país.

Mentre disposava de majoria demòcrata al congrés, a Obama li mancà voluntat per a desactivar aquella bomba de rellotgeria i l’electorat penalitzà el seu partit retirant-li el control del senat a mitja legislatura. Lluny d’escoltar el missatge, Obama s’entossudí a promoure un altre tractat multinacional, el Trans-Pacific Partnership, que, a parer de molts legisladors –inclosos força demòcrates–, comportava una altra sagnia de llocs de treball i la destrucció de les proteccions dels consumidors amb l’expansió del poder de les multinacionals. Convertit en ariet de la campanya electoral de Trump, el projecte acabà essent criticat també per Hillary Clinton, que reconeixia indirectament que la globalització promoguda pel seu marit havia fracassat en la promesa de crear llocs de feina. Trump sols havia d’extreure’n les conseqüències polítiques.

Durant dècades, el desclassament afectà especialment els homes de raça blanca sense instrucció universitària, i aquests han estat fins ara el principal suport de Trump. Es pot argumentar –i s’argumenta– que ser blanc ja constitueix en si mateix un privilegi, però això no mitiga la sensació de manca d’horitzons vitals dels afectats, ni aplaca el ressentiment que acompanya aquesta sensació. Al contrari, la idea d’un privilegi independent de les condicions econòmiques suscita la idea que encara hi ha alguna cosa a expropiar i milions de persones hi veuen una amenaça. El drama difícilment resoluble de la societat americana és haver substituït la lluita de classes pel conflicte d’identitats. Una pulsió psicològicament important del ‘suprematisme blanc’ es nodreix d’aquest conflicte, esverant-se amb estímuls gratuïts a la reacció com celebrar els canvis demogràfics en tant que avantsala de la dimissió de la cultura històrica del país. Bufetejada econòmicament i ideològicament, la part del país que s’identifica amb aquella cultura s’aferra a la seva identitat amb la mateixa passió que les altres faccions promouen les seves. Indefugiblement, la política identitària acaba regirant-se contra els seus promotors i Trump ha sabut explotar la potència d’antagonisme que hi ha en tota expressió d’aquesta política.

El 2016 el Partit Demòcrata, cec davant la irritació creixent d’una part del país, presentà una candidata continuista, que en ple debat presidencial es permeté d’ofendre els simpatitzants del seu antagonista i d’aquesta manera els alienà definitivament. Biden ha promès que si guanya governarà també per als qui no l’hagin votat, una declaració d’intencions més fàcil d’expressar que d’acomplir. En tot cas, és una esmena al discurs no sols de Trump sinó també de Clinton. Però no priva que Biden també sigui continuador de la política tradicional del seu partit, com va dir i repetir Trump durant el segon debat. Com a demòcrata moderat, que en l’argot polític vol dir acceptable per l’elit, Biden no és cap novum, cap punt d’inflexió, cap esdeveniment, com sí que ho fou Trump el 2016, tot i que catastròfic en més d’un sentit. Sigui qui sigui el guanyador –i el dubte podria trigar dies a esvair-se–, els Estats Units continuaran migpartits en dues meitats que enraonen i sobretot s’escridassen, però no s’escolten, com es comprovà al primer debat entre els aspirants a la presidència. Dos països que parlen un mateix idioma però amb els significats desavinguts. L’única manera d’anivellar el sentiment patriòtic, és a dir les idees en conflicte sobre què són i han de ser els Estats Units, és recuperar els significats comuns i tornar-los a harmonitzar fins on sigui possible a fi de refer una comunitat de sentit amb el concurs de tothom.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.