Tot estat democràtic existeix essencialment per a protegir la seva ciutadania, si es vol considerar –això sí‒ com a veritable estat democràtic i de dret. Els ciutadans cedim els nostres drets a l’estat perquè ens els reguli i nosaltres puguem exercir drets i llibertats, sense por que els perdem, que hi hagi un enfrontament o una col·lisió d’interessos. Perquè –encara que passi‒ sempre hi haurà teòricament una llei i uns tribunals que determinaran la raó justa de l’un o l’altre en el conflicte.

Quan l’estat no regula els drets que li hem cedit, quan comet deixadesa de les obligacions, quan no protegeix ni respecta els ciutadans o quan els trepitja els drets i llibertats, llavors perd la seva legitimitat, es nega a si mateix, deixa de tenir auctoritas i ja no és l’estat de dret i democràtic a qui els seus ciutadans havien cedit lliurement els seus drets amb una finalitat específica. Esdevé –manllevant la idea de la filòsofa i acadèmica italiana Donatella Di Cesare‒ un incontestable ‘no-estat’.

Sé que així és com ha anat, de manera recurrent, a Espanya durant aquests últims anys.

Tothom sap perfectament com el govern espanyol gestiona la crisi. Hi haurà un dia que la gent –i els sanitaris especialment‒ haurem de demanar la rendició de comptes corresponent. Tal com ho hauran de fer, també, els familiars de les persones traspassades, els treballadors, els autònoms i les empreses que hauran de tancar per la pèssima gestió del govern espanyol.

La cosa que no em podia ni imaginar és que aquest ‘desgovern’ actués amb nocturnitat i traïdoria per modificar una norma, dictada tres setmanes abans, i col·locar ‒treballadors i empresaris (especialment, autònoms i pimes) en una situació d’alt risc. I tot, per espolsar-se la responsabilitat del damunt i fer-la recaure en els uns o els altres, de manera tant irresponsable com negligent i covarda.

Efectivament, el Reial Decret-Llei 13/2020 del 7 d’abril (publicat l’endemà al BOE) ‘pel qual s’adopten determinades mesures urgents en matèria de feina agrària’ inclou ‒de manera subreptícia- una disposició final primera (DF) que afecta greument tothom i que no té res a veure amb la feina ‘agrària’.

L’article 5 d’un RDL anterior (en concret, el 6/2020, de 10 de març) assimilava la situació d’aïllament o contagi dels treballadors arran de la Covid-19 a un accident de treball. Aquesta assimilació tenia un caràcter excepcional i exclusiu als efectes de la prestació econòmica de la Seguretat Social que rebia el treballador afectat.

Doncs bé, la DF Primera del RD 13/2020 modifica l’article 5 abans esmentat, tot mantenint l’assimilació anterior amb l’excepció (i aquí hi ha el gran canvi) que estipula aquest text:

«Tret que es provi que el contagi de la malaltia s’ha contret amb causa exclusiva en la realització de la feina en els termes que assenyala l’article 156 del text refós en la Llei General de la Seguretat Social, aprovada pel Reial Decret Legislatiu 8/2015, del 30 d’octubre, cas en què serà qualificat d’accident de treball.»

És a dir, si el treballador s’encomana per haver anat a la feina, aleshores serà un ‘accident de treball’ en tots els efectes. I amb les conseqüències que  se’n deriven per a l’empresariat (en especial, autònoms i pimes). I no hi poso ‘grans empreses’ (que també) perquè, de ben segur, deuen haver estat aquestes (IBEX 35 i adlàters) les que deuen haver pressionat més el govern perquè obligui a desconfinar els serveis no essencials (i ja deuen haver valorat els seus riscs i les seves cobertures).

Allò que és cert –doncs‒ és que en plena Setmana Santa (i pràcticament en vigília de festiu) es diu a treballadors i empresaris que dimarts s’ha d’anar a treballar. Que els epidemiòlegs diuen que encara és aviat?, són uns exagerats. Que no s’han fet prou proves a la població de risc o a qui ha d’anar a treballar?, què hi farem. Que no hi ha màscares protectores a les farmàcies?, que us la faci la vostra tieta. L’important, l’essencial, és que aneu a treballar si voleu mantenir la família i continuar vivint on viviu. Si no voleu esdevenir definitivament vulnerables, feu-nos cas i aneu a treballar, barregeu-vos amb tothom i renteu-vos les mans (que és com jo –estat i govern‒ faré tot seguit).

A vosaltres, autònoms (que continueu obligats a pagar quotes i a ser menystinguts i menyspreats), i a vosaltres, pimes (que tindreu totes les dificultats del món perquè no us perdono, ni perdonaré, res) obriu els vostres locals, botigues, naus i oficines, rebeu els treballadors i pagueu-los el sou (amb ERTE o sense), però ai de vosaltres si n’hi ha algun que emmalalteix de Covid-19, perquè en sereu exclusius responsables.

I quines en són les possibles conseqüències? Molt fàcil. Podreu incórrer en responsabilitats administratives, civils o –fins i tot‒ penals. I us podran imposar multes –en els caos més greus‒ que poden arribar a 810.000 euros i us podrien arribar a condemnar a sis anys de presó.

Contràriament a com va fer amb la crisi bancària, arremet ara contra la part més feble de la societat. L’importa un rave de destrossar el teixit social. Es diu el govern més progressista i d’esquerres que mai no ha tingut Espanya i no gosa –en un cas d’emergència nacional com el de la pandèmia actual‒ de reclamar als bancs la devolució (ni que fos parcial) de l’ajut que els van donar de manera escandalosament gratuïta, ni gosa tampoc de demanar a la corona que lliuri al poble allò que tan il·lícitament ha obtingut. Tampoc no presta els ajuts que la gent necessita de manera urgent, ni regula les sortides que necessiten aquestes situacions excepcionals. Cap gest. Cap acció. Ben al contrari. L’estat defuig les seves responsabilitats i únicament exerceix –en un acte d’irresponsabilitat suprema‒ com a veritable ‘no-estat’.

No en podem esperar mai més res. Passada la pandèmia, espero que tothom ho tingui en compte.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.