Quan la ideologia topa amb la realitat

Els fonaments ideològics de l’esquerra actual els trobem a l’obra dels filòsofs marxistes de la dècada de 1960, sobretot la de Michel Foucault. El francès considerava que el poder es reprodueix a través dels discursos, que són els que donen forma a la realitat: les paraules poden excloure, determinar què és acceptable o forjar identitats subjectives. El concepte és interessant, però d’aquí n’ha sortit una idea que s’ha estès com una plaga: no hi ha una realitat objectiva, sinó que tot és una construcció social (l’altra gran conseqüència és que la feina dels acadèmics ja no és cercar la veritat, sinó lluitar contra el poder).

Aquesta idea, evidentment, és falsa. La realitat objectiva existeix, i fa segles que els humans la volem comprendre a través d’aquest mecanisme meravellós anomenat mètode científic. De tant en tant, però, es produeix un curtcircuit quan uns activistes desenvolupen una idea que entra en contradicció amb el món real. Com que els activistes no poden acceptar que estan equivocats, o consideren que el seu objectiu polític és més important, l’únic camí que els queda és executar una sèrie de giragonses per evitar l’evidència. Aquestes situacions, vistes des de fora, a vegades són divertides, però també són una de les causes de l’allunyament de bona part de la població.

Aquest any s’ha publicat un llibre en anglès titulat Open Play. The Case for Feminist Sport (Joc Obert. Per a un esport feminista). Els autors són Sheree Bekker, professora de la Universitat de Bath (Regne Unit) especialista en perspectives feministes de l’esport, i Stephen Mumford, filòsof de la Universitat de Durham. L’argument central és que cal eliminar les categories femenines dels esports, perquè “aquesta segregació de les dones és una altra manera més en què se’ls diu que esperin menys de la societat”.

L’origen de la proposta és el convenciment dels autors que no hi ha cap diferència biològica entre homes i dones –d’estatura, pes, potència física o massa muscular– i que les diferències de rendiment només són conseqüència del patriarcat, que diu a les nenes de ben petites que mai no podran competir amb els nens. Fa tres anys Sheree Bekker ja va presentar una idea força sorprenent: que les categories femenines les van crear els homes perquè n’estaven farts que les dones els guanyessin a les competicions atlètiques. Això, és clar, no té cap base històrica.

La motivació dels autors per a escriure un text així és evident. Una de les grans polèmiques dels últims anys és la participació de dones trans en l’esport femení professional, una qüestió que té un impacte minúscul però que la dreta ha sabut explotar molt bé. Els activistes d’esquerres consideren que les dones trans tenen el dret de participar-hi perquè són dones amb tots els ets i uts, però els que s’hi oposen fan notar l’avantatge físic dels qui van passar una pubertat masculina. Davant d’això, Bekker i Mumford tiren pel dret, i en lloc de defensar que les dones trans han perdut l’avantatge pels tractaments hormonals, diuen que aquest avantatge simplement no existeix. Per vendre-ho, ho embolcallen tot d’un discurs feminista.

Només hi ha un problema: l’espècie Homo sapiens presenta dimorfisme sexual, com també passa amb molts vertebrats –i no passa res, això no té cap mena de connotació moral. Tampoc no cal ser un acadèmic per saber-ho, una de les primeres coses que aprenen els infants és a distingir femelles i mascles segons els trets físics. Fer competir homes i dones a la mateixa categoria implicaria la desaparició immediata de les dones a la majoria dels esports, una idea tan grotesca que no pot defensar ningú. Per tant, prendre el camí de la negació del dimorfisme sexual és optar per la negació de la realitat, i per això al llibre no hi ha cap prova científica, perquè no n’hi pot haver. El primer capítol, per exemple, es centra en el debat sobre la indumentària que han de vestir les dones en l’esport d’elit, una qüestió interessant però que no té cap mena relació amb el tema principal.

Tot plegat pot semblar divertit, però em sembla que els autors no n’han mesurat les conseqüències. Si no hi ha cap diferència de potència física entre homes i dones, i les úniques limitacions són les que imposa el patriarcat, llavors deixa de tenir sentit tota la legislació que protegeix les dones davant de la violència masculina. Aquest camí sí que és perillós, i decididament gens feminista.