«Voldria no fer-me gran
i ser, amb tu, petit encara;
voldria estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i els teus ulls transparents,
miralls de lluna i enyorança.
Si tu i jo fóssim infants
plens encara del ritme de la dansa,
no hauríem après a comptar els morts
i jugaríem a estimar-nos.»

Una fotografia preciosa de la Muriel presidia l’escenari de l’acte d’homenatge al parc de la Ciutadella de Barcelona. Sota les branques pelades d’una doble filera de til·lers, la gernació s’aplegava per fer un comiat col·lectiu a l’ex-presidenta d’Òmnium. Les imatges d’ella arreu del país que centenars de persones havien compartit aquests dies s’encadenaven a les pantalles gegants mentre anava arribant tothom. Les converses de petits comitès es repetien els minuts previs a l’acte. Incredulitat encara quatre dies després de la seva mort. Desolació encara. I una tristesa estranya. Una tristesa mal dissimulada de somriures trencats. Intentar imitar el somriure de la Muriel era —és i serà— tan sols una manera de dissimular la buidor.

Muriel Casals

Una cobla dalt l’escenari. Un fred comprensible i just. Música ben tocada. I la veu de la Muriel recitant ‘Dins les venes, el mar’ de Josep Fortuny amb la Companyia Elèctrica Dharma de fons. Calfred col·lectiu. Ulls brillants a banda i banda. Braços estrenyent espatlles. Ulls clucs per escoltar la textura dels versos: «Si tu i jo fóssim infants,/ plens encara del ritme de la dansa,/ no hauríem après a contar els morts,/ i jugaríem a estimar-nos.»

Amics, deixebles, companys. Companyes, deixebles, amigues. Amb un clavell als dits, recordaven la seva Muriel. La que lluitava per la justícia social; la que ho feia per la llengua i la cultura; la que ho feia per l’educació; la que lluitava pels drets de les dones; la que ho feia pel país; la Muriel d’Òmnium. Rita Marzoa, Arcadi Oliveres, Lluís Juste de Nin, Jordi Parés, Ada Parellada, Xavier Sala i Martín, Josep Maria Vila d’Abadal, Carme Forcadell, Jordi Porta, Quim Torra i Jordi Cuixart. Una Muriel calidoscòpica que ha deixat petja en molta gent molt diferent.

El compromís amb el desenvolupament integral de les persones, deia Oliveres. Saber escoltar, deien Juste de Nin i Parés. Un davantal símbol d’humilitat, igualtat, esforç, tenacitat, feina d’equip, protecció, detall, i primera línia de foc, explicava deliciosament Ada Parellada. Una mirada noble i curiosa com la seva manera d’ensenyar a la universitat, recordava l’alumne Sala i Martín. El somriure de la revolta per a un país normal, segons Forcadell i Vila d’Abadal. Els valors transmesos que perduraran, per Jordi Porta. La del ‘si tenim esperança, ara és el moment de l’obra’, amb el seu amic Quim Torra. La Muriel de l’independentisme serè però (‘que ningú no s’enganyi’) combatiu, de l’enèrgic i profund Cuixart. Una Muriel que ella mateixa era un espai d’anhels i somnis, tal com definia ella l’Òmnium.

Quim Torra, Jordi Cuixart i Jordi Porta

Aleshores, aquell discurs precís i vibrant del Concert per la Llibertat: ‘Tinguem generositat, coratge i la intel·ligència que reclama aquest moment històric. […] Des del record d’aquells que ens han precedit en aquesta lluita i des de l’esperança en les generacions que ara pugen. Som aquí per a construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom tingui cabuda. No som aquí per a buscar un somni. Nosaltres som el somni i aquesta és la nostra força. Visca Catalunya!’ I la gentada sota els til·lers pelats cridava ‘lliure!’ talment com si ella fos allà i ho pogués sentir.

I s’aixecava un castell. Un pilar de camises verdes. El toc de castells. Amb aquella fotografia del començament presidint altra vegada l’escenari. Albirant el castell alçat en honor seu. Com a símbol d’agraïment d’un poble que ella ha ajudat a alçar. Tossudament alçat. Un poble que una vintena d’amics i coneguts de la Muriel representaven pujant a l’escenari i deixant clavells com en un altar per cloure l’acte. D’un roig intens. També la filla, la germana i el nét. Família elegant com ella. Serena i sentida.

Lluís Llach Muriel Casals

I el cant d’amor, de lluita i d’esperança, entonat per Lluís Llach: ‘Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca, digueu-li que la vull però no puc anar a estimar-la, que encara hi ha combat. I si un trist atzar m’atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat, si guanyem el combat.’

Un ram de flors vermelles. Llàgrimes. I combat. Perquè, com va dir Quim Torra, ‘teníem molts arguments per a fer la independència, però ara tenim el millor: fer-ho per la Muriel’.

Escolteu-la recitar ‘voldria estimar aquest moment i aquesta mica de vent’…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb