Amb la llibertat passa una cosa que sembla mentida que hi haja gent que no entenga, per més que passen els anys i per més situacions repetides que ens trobem: que no s’hi pot jugar.

La llibertat, ço és, el respecte a la dignitat de les persones i els pobles, no pot mai ser un instrument, no es pot fer servir de manera instrumental. No pot dependre de la situació i de si ens convé en aquell moment o no. La llibertat es defensa sempre i per a tothom o, altrament, es comet un error d’una gravetat immensa que sovint acaba passant factura.

L’esquerra espanyola, amb les glorioses excepcions que vulgueu, és més espanyola que esquerra i, en vista de l’agressió de l’estat espanyol contra els drets dels catalans, a partir del 2017, va optar per no defensar la nostra llibertat; en tot cas, per no defensar-la amb totes les conseqüències. Alguns perquè tàcticament pensaven que no els convenia. Alguns perquè els agafava lluny i eren capaços de dir-ho davant un micròfon. Alguns perquè eren tan nacionalistes espanyols com Rajoy o Felipe VI i ja estaven d’acord amb tot allò que passava.

Evidentment, si hem de fer gradacions no hi ha comparació possible entre la posició de Pablo Iglesias i la de Pedro Sánchez. Però, en conjunt, l’esquerra espanyola en cap moment no s’ha sentit inquieta per la violació constant dels drets humans que es viu a Catalunya, violació planificada i executada de manera especial pel poder judicial i la policia.

I fent això, evitant d’involucrar-se a fons en defensa dels altres, de nos-altres, ells mateixos es van cavar la tomba. Ahir el jutge del cas Villarejo va demanar al Tribunal Suprem que li permetés de processar el vice-president segon espanyol i dirigent de Podem, Pablo Iglesias, per tres delictes –denúncia falsa, descobriment i revelació de secrets i danys informàtics–, relacionats amb el cas Dina.

Naturalment, la dreta de seguida armà un canyaret que ja veurà tothom com creix a nivells de deliri, cosa que farà encara més irrespirable la situació a Madrid. Contra Podem i contra Pedro Sánchez, que al final és l’objectiu. Contra això que de manera càndida alguns en diuen ‘govern progressista’.

I la tensió la faran pujar amb totes les eines, del Suprem a les tertúlies de Telecinco. Totes les eines que els neofranquistes van afinar en el seu combat contra el moviment democràtic català, i en bona part gràcies a la docilitat d’Iglesias i els seus seguidors, si no la seua col·laboració. Precisament amb aquestes. I més i tot: aprofitant totes les contradiccions, immenses, que l’esquerra espanyola –i de vegades també la catalana– ha acumulat aquests darrers mesos.

Per exemple, i és només un exemple, després de no haver volgut dreçar una barrera en favor de Laura Borràs, amb quina cara ho intentaran de fer ara en favor del vice-president espanyol, quan arribe el moment de votar el suplicatori. Perquè el problema real amb Borràs no era què havia fet o què havia deixat de fer, sinó la instrumentalització política de la justícia per a abatre un rival. I no és exactament aquest el cas en què es troba ara Iglesias? O hi ha ningú que crega de debò que un jutge el perseguiria per això que el persegueix si no fos perquè és el dirigent de Podem i el vice-president del govern Sánchez?

Ja s’ho faran, evidentment, i, com diuen al seu país ‘con su pan se lo coman’. Però la lliçó que no s’oblide, que sobretot no l’oblidem mai nosaltres: la llibertat no es pot devaluar, no és mai un objecte amb què es puga jugar i fer transaccions, segons què convinga. Perquè la llibertat ho és tot i sense llibertat no hi ha res.

PS. Els comentaris dels subscriptors són una part important de l’editorial i avui Victor Serra em posa a lloc amb el seu. Gràcies, humilment. Hauria d’haver explicat el que vull dir d’una manera més acurada, no he estat afortunat amb la frase…