Ahir Cristina de Borbó va ser interrogada per un tribunal de Palma arran de les irregularitats del cas Nóos. L’escena no era banal: per primera vegada una membre de la casa reial espanyola era sotmesa a un interrogatori públic. La germana del rei d’Espanya va optar per no respondre a les preguntes que li feia l’advocada de l’organització ultra Manos Limpias i només va respondre a les dels advocats propis, pensades i molt probablement assajades abans, per justificar la seua exculpació. Així i tot, es va equivocar en algun moment i hom la pogué veure nerviosa.

Hores abans, el seu marit havia comès una errada important. Responent a una pregunta que supose que no havia previst, va afirmar que la casa reial espanyola estava al corrent de les seues activitats i fins i tot li facilitava serveis, per exemple de seguretat informàtica. L’errada, si és que fou cap errada, podria obrir una via que duria a Juan Carlos mateix. Però dubte que ningú tinga gaire interès a estirar més enllà. Sembla que molts consideren que el rei que en diuen ‘emèrit’ deixant la corona ja ha pagat. No hi estic d’acord, però a hores d’ara tampoc no em faré il·lusions vanes.

Tanmateix, de l’escena em va impressionar sobretot la presència, muda, de Miquel Roca allà al final de la sala. Seia abillat amb la toga d’advocat a la penúltima cadira deixant que fos Pau Molins qui portàs el guió —perquè això que van perpetrar ahir era qualsevol cosa excepte un interrogatori. Molins protestava i gesticulava mirant d’acurtar com fos les preguntes de Manos Limpias i Roca callava i s’ho mirava. Immòbil. I jo vaig pensar que si la imatge de Cristina de Borbó asseguda davant un tribunal era una imatge poderosa i simbòlica, el silenci impotent de Roca, assegut allà al darrere després d’haver fracassat en l’intent d’evitar l’escena, era igualment simbòlic o més.

L’un i l’altre, en definitiva, representaven més coses que ells mateixos. Representaven un estat que es va organitzar a partir de complicitats poc defensables, embolcallat en una gran prepotència pel seu presumpte blindatge. Pensaven que podien fer qualsevol cosa i per això supose que ara els deu resultar difícil de situar-se en la realitat. No és que em faça pena, però…

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita més subscriptors per a poder continuar oferint-vos els seus serveis. Si us en voleu fer, aneu ací. Per saber-ne més, aneu ací.]

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.