L’any 1905, pocs mesos abans de publicar Solitud, l’escriptora Víctor Català va publicar el llibre de poemes Llibre blanc. El destí de tots dos llibres va ser diametralment oposat: mentre Solitud es convertia en una de les grans novel·les catalanes per excel·lència de la història, Llibre blanc queia en l’oblit fins a desconèixer-se que existís. Ara, cent tretze anys després, Enric Casasses i l’editorial Vitel·la de l’Escala l’han tornat a editar.

L’edició conté una introducció de Casasses que diu: ‘Els primers llibres de contes i la primera novel·la de Víctor Català van tenir molta acceptació i es va fer molt famosa, però la poesia i el vers van quedar a l’ombra de no sé quin prejudici o quin tabú i avui dia no surten a cap antologia de la poesia del seu temps, que era just ahir o abans-d’ahir, però han hagut d’esperar fins avui per acabar-se d’obrir davant dels nostres ulls esbatanats com la boca oberta del marrec de muntanya que per primera vegada veu el mar i l’endemà mateix ja s’ha embarcat.’

Continua Casasses: ‘En el cas del Llibre blanc, els poemes no són valuosos perquè vagin a contrapeu estètic de l’estètica predominant del moment […], els poemes són bons pel que diuen, i sembla que al seu moment això que diuen no ho va veure ningú o quasi ningú, o no ho van voler veure, o no volien reconèixer que ho haguessin vist, i els poemes de Víctor Català van ser menystinguts.’

‘Víctor Català és un dels autors que conec que escriu amb més seguretat, com si en agafar la ploma ja sabés què vol dir i com s’ho ha de fer per dir-ho clar. […] Quan Català agafa la ploma és per clavar-la en algun caire viu, i sap moltes coses, sap més coses que cap altre autor del seu segle.’

Hem quedat amb Enric Casasses per parlar de la Víctor Català poeta i del llibre que acaba de publicar. L’acompanya la seva mare, Josefa Figueres, que, tot i l’edat –n’acaba de fer noranta-sis–, es troba ben lúcida i combativa. Ella va néixer a l’Escala, com Víctor Català, i es van conèixer. Reproduïm dues dedicatòries que li va fer l’escriptora. I al final de la conversa trobareu un poema inèdit, ‘Filosofia Transcendental’, que Víctor Català va escriure el 1911.

Enric Casasses Figueres i Josefa Figueras Cros.

La poesia que ara heu recuperat, quina posició ocupa en l’obra de Víctor Català?
—Enric Casasses [E. C.]: Crec que ella comença escrivint amb vers, o amb vers i prosa, les dues coses alhora. I escriu poesia tota la vida, passa que només en va publicar de jove. Tenia un llibre a punt als anys trenta, Intents, però quan va venir la guerra va quedar interromput, i després, als anys cinquanta, el va voler tornar a reciclar, però no el va acabar publicant no sé si per censura o per què. I queda pendent de recuperar això i tots els altres poemes que hi ha per aquí i per allà. El domini de la tècnica i del llenguatge poètic el té del primer dia a l’últim. Gairebé tot el teatre el va escriure en vers. La infanticida, per exemple, són decasíl·labs.

No s’entén que…
—E. C.: No, no s’entén.

El llibre que acabeu de reeditat amb Vitel·la és de l’any 1905 i només se’n va fer una edició. Han passat cent tretze anys.
—E. C.: Va sortir a les Obres completes. Però, com a volum, no tan sols no s’havia tornat a publicar, sinó que semblava que no existís. En estudis i actes del primer i segon simposi amb prou feines hi surt la poesia. Sembla una cosa secundària, més i tot, terciària i quaternària. No sé què va passar des del primer dia. No s’entén.

Els elogis que dispenseu a la poesia de Víctor Català en la introducció són d’altura.
—E. C.: És que em venia en safata: és un autor de primera fila que té una part de l’obra que ningú se la mira. Pel fet que ningú se l’hagués mirada, sembla que hauria de ser dolenta, aquesta poesia. No! Els versos de La infanticida són tots bons. No hi ha allò d’un vers que va coix i l’altre que no sé què. No, no. I el vers no molesta, no és un vers forçat. I les dedicatòries en vers que fa dels seus llibres o els poemets que fa per l’aniversari d’una neboda, tots els fa en vers improvisat.
Josefa Figueras [J. F.]: A mi la Víctor em va dedicar dos llibres, un en vers i un en prosa.

Vós que la vau conèixer, compartiu la visió que en té el vostre fill de creadora plenament lliure i forta, una autora que considerava que l’art no podia tenir ni límits ni renúncies?
—J. F.: Jo la vaig conèixer personalment, la Víctor Català. A mi m’agrada i li tinc estima. Ella era molt amable i la sentia molt propera, com a persona. Totes dues érem nascudes a l’Escala i vivíem al mateix carrer. Ens saludàvem, perquè cada dia passava per davant de casa. Ella sempre anava amb la seva amiga, la Lola Broggi. I sé que la Víctor em tenia estima, també, perquè jo era una noia del poble que estudiava i això a ella li semblava bé. I també perquè jo feia la meva vida, com ella, que tenia una vida bastant independent. Aquesta mena de llibertat que jo ja tenia, li agradava.

Josefa Figueras.

Enric Casasses llegeix una de les dedicatòries que Víctor Català va fer a la seva mare:

‘A la gentil pedagoga i química Josefina Figueras, la qual amb son magnífic esforç honora a son sexe i a son poble. Amb viva simpatia de compatrici, l’autor.’

—E. C.: Fixeu-vos que ella es diu ‘compatrici’, en masculí, però fa un elogi al fet que la meva mare sigui una dona que estudia. És inclassificable. La Víctor era superforta i sempre va anar a la seva. Però arran d’allò, va decidir que el seu nom familiar no aniria de boca en boca, no seria públic. I mai més Caterina Albert. I quin nom va agafar? Víctor Català, que ja l’havia utilitzat en alguna obra, i això la fa créixer, perquè ella també es converteix en un personatge: Víctor Català, l’autor. Forma part de la seva obra. I és molt diferent de la Caterina Albert, que fou una senyora complidora, responsable amb les coses de la vida quotidiana, de l’administració de casa i de les propietats, molt ben educada. En canvi, Víctor Català era un personatge que anava recte cap endavant, que matava qui calgués. I era absolutament insubmís. No hi ha moral sobre l’art, l’art és lliure, això ja ho diu d’entrada d’una manera explícita.

Dedicatòria de Víctor Català a Josefa Figueras.

Ara Enric Casasses llegeix la segona dedicatòria que la Víctor Català va fer a la seva mare, aquesta en vers:

En la llendera de ses noces
salut doncella que amb encert un dia
sabent triar ta ruta i ton company
vas esquivar el teu afrost parany
«la soledad de dos en compañia.»
Víctor Català

—J. F.: Jo no li deia pas Caterina Albert, sempre li dèiem la Víctor.
—E. C.: Mare, tu i la Víctor us portàveu una cinquantena d’anys. I quan tu vas marxar a estudiar a Barcelona ella en tenia setanta. Recordes quan et va donar uns manuscrits perquè els portessis a ca la seva germana, a Barcelona?
—J. F.: Sí, va venir a casa. No havia vingut mai abans. I va venir i em va dir si li voldria portar aquells llibres a Barcelona. Jo els vaig donar a la seva germana Amèlia, que se’n cuidava de portar-los a l’editorial.
—E. C.: La germana vivia a Barcelona i tenia una torreta a Cerdanyola, en un barri que es deia Montflorit, que era nou. Ara corre la llegenda que aquest nom el va posar la Víctor. Però vaja… Aquest paquet que diu que li va donar la Víctor, jo calculo que eren els últims llibres que va escriure. Els llibres de contes, els últims, que s’han reeditat ara, Jubileu i Vida mòlta, els va escriure amb més de vuitanta anys.
—J. F.: Els devia escriure el 1948 o 1949. Ho sé perquè era abans que jo em casés, i això va ser el 1950.
—E. C.: Sí, aquests dos llibres van sortir el 1950 i el 1951. Li van proposar de fer l’Obra completa i suposo que li va agafar la cosa de ‘he d’acabar!’ i es va posar a escriure aquests dos llibres de contes, que va fer en un any i mig. Ella va dir que havia començat a escriure drames rurals a quinze anys. Però el primer llibre que va publicar el 1903 va ser el Cant dels mesos, que eren poemes. Va començar publicant versos.

Ella va publicar dos llibres de poesia: el Cant dels mesos i aquest, Llibre blanc. En algun moment vau pensar a aplegar tots dos llibres en una edició?
—E. C.: No. L’editora sí que ho volia, però no, perquè el Cant dels mesos és un llibret, els poemes són bons, però no arriba a llibre, és una plaqueta. En canvi, aquest Llibre blanc és un llibre que té tanta personalitat i caràcter que s’havia de publicar tal com és. És qüestió de recuperar aquest llibre.

—’Llibre blanc s’estructura en tres parts. La primera, que es titula Segle XVIII, són poemes versallescos. Per què creieu que va fer servir aquest recurs?
—E. C.: Ella és una literata cent per cent. Juga amb la tradició i decideix de fer aquest joc de marquesetes i capellanets i la Maria Antonieta. Vist per sobre, sembla una cosa cursi, de color de rosa, però és d’un blanc cru i fot una bona castanya a l’aristocràcia de just abans de la guillotina. Als Drames rurals hi ha un conte que és ben bé a la manera de Théophile Gautier, i va jugant amb els models literaris. És una persona creativa. En aquest llibre no hi ha cap poema de confessió de sentiments personals ni confessió romàntica. A ella li agrada parlar de coses, no d’ella. És una persona amb inventiva.

Els poemes versallescos potser són un recurs per a aportar erotisme i sexualitat als poemes.
—E. C.: No, perquè en els altres es deixa anar igual. El de l’oca és molt deixat anar d’erotisme. Quan l’oca es banya és un orgasme total. I en altres poemes la voluptuositat surt molt. Parla moltíssim de l’amor i del desig, és un dels temes principals.

Enric Casasses i Josefa Figueras.

Hi ha uns quants poemes de caràcter més religiós al final de la segona part.
—J. F.: Religiós? Ella de religiosa no n’era gens. Ella anava al cinema; a missa, no hi va anar mai. Cada diumenge anava al petit cinema de l’escala i la seva cadira i la de la Broggi no les tocava ningú. Sempre s’asseien al mateix lloc.
—E. C.: Sí, hi ha un poema en què fa una versió de l’Ave Maria, en un altre descriu l’hort de Natzaret i acaba amb una maledicció a Judes i es carrega els diners. Sí, la religió és un tema.
—J. F.: Ella no hi va anar mai, a missa.

I la miraven malament perquè no hi anava?
—J. F.: No! Perquè allà a l’Escala la meitat de la gent no hi anava, a missa. No érem gens catòlics, al contrari.

—E. C.: A l’Escala, amb l’arribada de la República, es van posar uns noms pagans…
—J. F.: Deien: ‘En fulano ha posat a la nena Primavera i tu li has posat Magda.’ I l’altre: ‘Oh, i és clar, si hagués pogut, li hauria posat Dinamita.’ Se’n fotien.
—E. C.: Hi havia l’Arquimedes, l’Anníbal… Com que hi ha Empúries allà al costat.
—J. F.: La gent de l’Escala era molt iconoclasta. A l’església hi anava poca gent. Un parell de famílies que eren molt religioses i quatre protestants. N’hi va haver tota la vida, de protestants. Era un poble molt lliure, en aquest sentit.

Els poemes que impressionen més són els tres darrers, que fan el Tríptic.
—E. C.: Les màquines’, ‘Lo sant de la Gleva’ sobre la pagesia i els elements preindustrials, com el ferrocarril, i ‘A un romeu’, sobre els rodamons.

Els veïns de l‘Escala éreu conscients de la importància literària de la Víctor Català?
—J. F.: No! La Víctor era la Víctor, com en fulanet era en fulanet.
—E. C.: Però que era famosa ho sabíem tots, perquè li havien fet homenatges i havia fet discursets al mig del carrer.

A la petita biografia de la Víctor Català que heu posat a la solapa, escriviu: Víctor Català, “lleona de les lletres catalanes”. Qui ho deia això?
—E. C.: En Girbal Jaume dedica el llibre La tragèdia de cal Pere Llarg a Víctor Català, anomenant-la lleona de les lletres catalanes.

I la compareu amb el bo i millor de la seva generació: Hoffmann, Poe i Kafka.
—E. C.: La comparo amb Hoffmann, Poe i Kafka pels seus contes.

La publicació de Llibre blanc és important per a la recuperació de la poesia de la Víctor Català?
—E. C.: Sí, i ara ve la segona part, que és la complicada.

La d’aplegar tots els poemes que no estan recollits en llibre. Perquè, existeix el llibre al qual fèieu referència abans, Intents?
—E. C.: Sí, em penso que no s’ha perdut res, però no ho he mirat encara. Ara l’arxiu és de l’Ajuntament de l’Escala i es troba en procés de restauració i digitalització. Amb l’editora de Vitel·la vam mirar per sobre un parell de carpetes, i vaig poder fotografiar un parell de poemes bestials, tota una sèrie que semblava molt interessant… I els Intents, no sé exactament què és. Ara falta entrar-hi i mirar-ho.

Ho fareu?
—E. C.: Crec que sí.

Enric Casasses.

I què més cal perquè tothom es prengui seriosament la Víctor Català poeta?
—E. C.: Que surtin els altres poemes, dels anys vint, trenta, quaranta. Les poques mostres que en tenim són molt potents. Hi ha un poema dedicat a Verdaguer que és boníssim. Un altre poema contra la nina com a joguina, que és demolidor. Un poema que es diu ‘Insubmissió’ que també és molt fort, etc.

I com superar el prejudici cap a la Víctor poeta?
—E. C.: A veure com va, a partir d’aquí. L’altra cosa que caldria per a superar els prejudicis és la independència de Catalunya, per poder tenir fons i coses per a treballar d’una manera normal, com si fóssim a Holanda.

Abans d’anar-se’n, Casasses ens regala un poema inèdit de Víctor Català que té la particularitat que la signatura de l’autor queda inclosa en el poema:

Filosofia transcendental
De l’aglà ve el roure
del roure l’aglà…
Eix cércol de vida
l’Infinit traçà
i el poder de l’home
mai l’esborrarà.
Que llluiti, que bregui!
Progrés, canvis? Bah!
Passats deu mil segles
de l’esforç humà
l’aglà farà el roure
i el roure l’aglà.
………………………………..
Això ardit, rumia,
Víctor Català.
28 de juny de 1911

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb