Harry Dean Stanton en un fotograma del film 'Lucky' (fotografia: IMDB).

Harry Dean Stanton va morir a Los Angeles, el 15 de setembre de 2017, a 91 anys. L’etern actor secundari de Hollywood ha estat un dels grans del cinema. ‘He esquivat l’èxit amb enginy’, deia ell. Va fer més de dos-cents films, però només dues de protagonista: la meravellosa Paris, Texas (1984), de Wim Wenders, interpretant l’enigmàtic i misteriós Travis que va emocionar mig món, i Lucky (2017) de John Carroll Lynch, que acaba d’estrenar-se, el seu comiat del cinema i de la vida, una joia preciosa, surrealista i poètica, que, segons el director, és l’essència filosòfica, espiritual i emocional de Harry Dean Stanton.

Lucky és Harry Dean, com també l’era Travis, perquè esdevenia el personatge en tot allò que feia, amb una veracitat impressionant que deixava al·lucinats directors, actors i espectadors.

A Lucky, Harry Dean és el protagonista absolut, ell i moltes de les reflexions del personatge que són absolutament d’ell mateix. Lucky és un home gran, prim i rutinari, un cowboy solitari dels temps actuals, que viu en una casa de fusta en ple desert, als afores d’un poblet mig fantasmal, a prop de la frontera de Mèxic. Lucky es lleva de bon matí, fa exercicis de ioga mentre escolta ranxeres, pren cafè, camina fins a la cafeteria d’un amic i passa el matí fent mots encreuats. A la tarda mira concursos de la televisió. I a la nit va al seu bar de sempre a xerrar i prendre bloodymaries.

Una nit a la barra, un amic seu, interpretat per David Lynch, li diu que està desesperat perquè la seva tortuga terrestre, àlies President Roosevelt, s’ha escapat. ‘Crec que feia tres dies que planificava la fuga’, diu l’home trist i angoixat. La fuga de la tortuga, que podia viure més de cent o dos-cents anys, diuen, i un desmai casual sense conseqüències desperten en el seu cap i en la història la proximitat de la mort. ‘Tinc por’, confessa Lucky a una amiga.

A Lucky podria semblar que no hi passa res, és una història senzilla, simple, quotidiana que alhora transmet una sensació hipnòtica de profunditat i de veritat captivadora. Hi ha escenes que són una meravella, com quan ell canta una ranxera en una festa mexicana o quan reflexiona i fa breus discursos, a la seva manera, sobre la realitat, l’existència i la mort. ‘Tot desapareixerà, diu, tot, i, nosaltres, l’únic que podrem fer és somriure’. Pura realitat, tendresa seca i dura, pur pensament i emoció continguda de la marca Harry Dean Stanton.

Harry Dean Stanton en un fotograma del film ‘Lucky’ (fotografia d’IMDB).

El documentari Harry Dean Stanton. Partly Fiction(2012)
Però mai no sabrem qui era en realitat Harry Dean Stanton. Era real fent ficció i un enigma en allò real. Després de trenta anys fent d’actor secundari en desenes de films, va interpretar Travis, el seu primer paper protagonista, a París, Texas. En el documentari Harry Dean Stanton. Partly Fiction (2012) de Sophie Huber, absolutament recomanable per combinar amb Lucky i explorar poèticament l’enigma de Harry Dean, li demanen com es va preparar per interpretar Travis i diu: ‘Ell es passa trenta minuts del film en silenci, per tant, no vaig haver de preparar res… No parlar. No dir res. El silenci és molt poderós’ i calla, seriós, fuma i fa un immens silenci, mirant-te com si la càmera no hi fos, mirant-te com qui posseeix un secret que mai no desvetllarà.

Tot d’una em ve al cap la frase d’un dels personatges d’Ishmael Reed: ‘El relat d’un home és el seu gri-grí, compreneu? Arrabassar-se’l és com arrabassar-li el seu gri-grí. L’essència de la seva persona… Hostes humans caminen pels carrers de les ciutats amb la mirada buida, sense esperit. Algú els ha arrabassat la seva història.’ No obstant això, intueixo que Harry Dean no és un d’aquests zombis, de cap manera; ell calla precisament perquè no se li escapi el seu relat. En un altre moment del documentari ell explica que, en el rodatge de París, Texas, hi havia una estudiant en pràctiques que li va dir que de petita no havia volgut parlar durant molts mesos. ‘Per què?’, li va preguntar ell. ‘Perquè tenia por que, si deia coses, les perdria per sempre’.

Stanton en un fotograma de ‘París, Texas’ (fotografia d’IMDB).

Paris-Texas, Wim Wenders i Sam Shepard
El director, el guionista i el protagonista de París, Texas expliquen en el documental com es va generar aquell miracle cinematogràfic. En principi, Wim Wenders volia que el paper de Travis el fes Sam Shepard, l’autor del guió, però no va voler i va proposar que el fes Harry Dean. ‘Per què no?’, diu. ‘Sempre ha fet secundaris, doncs ara que faci de protagonista, tot és actuar i prou. És la mateixa cosa’. I més endavant, hi afegeix: ‘Ell sap que la seva cara és una història. Només cal que hi sigui i la seva cara és la història. Hi pots llegir tota mena de coses’.

Feia trenta anys que ell treballava a Hollywood, tenia més de cinquanta anys, i mai no havia estat primer actor. Era un desafiament. I, a més a més, en un paper tan especial i enigmàtic com el de Travis.

‘La història anterior de Harry i la de Travis tenien molt a veure’, explica Wim Wenders. ‘Es va ficar en el personatge d’una manera esfereïdora. Harry ens va deixar mirar dins la seva ànima. Harry és fràgil, és vulnerable. La gent no està avesada al fet que un protagonista s’obri tant. Crec que Harry va arribar al cor de molta gent perquè es va atrevir a ser fràgil’.

David Lynch, la vida i els haikus
‘Té una innocència i una naturalitat que no es veu sovint’, explica David Lynch. ‘Diu una frase i es converteix en realitat. És fenomenal. I què fa entre frase i frase és increïble. Ell és entre línies. És allà. Sigui què sigui que hi hagi d’haver allà’.

David Lynch, amic i col·lega, amb qui ha fet sis films, entre els quals hi ha obres com Cor salvatge, Twin Peaks o Una història veritable, en el mateix documentari li demana: ‘How could you describe yourself?‘ ‘Like nothing. There’s no self‘, diu ell, amb un somriure del més enllà. ‘Quan no ets res’, reflexiona, ‘no hi ha problemes. És un alleujament’. ‘Com voldries que et recordessin?’ ‘Tant és’. ‘Com eren els teus somnis de nen?’ ‘Malsons’. De la seva vida sentimental, malgrat que confessa que ha estat amb moltes dones, afirma que només ha estat casat dues setmanes, que ho van intentar tot, però que no va funcionar. ‘Mai no m’he sentit psicològicament lligat a res ni capaç d’estar en una institució de cap mena’, afirma lentament, impertèrrit.

Harry Dean Stanton a ‘Cor salvatge’, un dels sis films de David Lynch on va participar.

Hi ha un moment tendre i divertit, quan Lynch explica que, fa molts anys, Harry li va ensenyar un poema. ‘Un estany antic. Una granota salta. Soroll de l’aigua’. ‘No, estàs equivocat, no és “antic”, és: “un vell estany”‘, diu ell. ‘No, tu em vas dir “antic”…’, hi insisteix Lynch. ‘No, no —remarca, amb raó, ell— és: “Un vell estany. Una granota salta. Soroll de l’aigua”…. Ha, ha… l’has dit malament tots aquests anys’, i riuen tots dos. L’afecció del nostre home pels haikus japonesos és un altre ingredient del seu enigma. Com la seva manera de sonar l’harmònica, de cantar ranxeres, blues, i cançons irlandeses. Una de les seqüències més belles de Lucky és quan el conviden a una festa familiar mexicana i en un espanyol tex-mex i veu cascada arrenca a cantar  amb gran sentiment ‘Volver, volver’, per sorpresa de tots els assistents, i, de mica en mica, els mariachis i tots els convidats s’hi van afegint. No és una escena. És veritat. Emociona.

O quan al final del documentari, mentre van passant els crèdits, sents la seva veu, cantant a pèl ‘Danny Boy’, una de les cançons que li va ensenyar la seva mare irlandesa.

Grans amics i grans festes
Malgrat que, pels seus silencis i les seves poques paraules, potser podem pensar que Harry Dean Stanton és un paio esquerp, solitari i malcarat, no hi ha res més lluny de la veritat. A Hollywood, un món on la rivalitat i l’enveja fan que les amistats siguin molt inestables, hi ha tingut grans amics que li han durat tota la vida. El bàrman del local que freqüenta a Los Angeles fa quaranta-dos anys; Jack Nicholson, amb qui en va viure dos, a l’època d’Easy Rider. ‘Allò va ser un trip. No ens avorríem mai’, diu. Marlon Brando: ‘L’estimava. El trobo a faltar. Era el més gran de tots. Parlàvem hores i hores per telèfon…’. Devien ser unes converses al·lucinants… També va ser amic de Bob Dylan, cosa que ben pocs poden dir. Van xalar tota la vida. Es nota.

En el funeral d’un altre amic, el periodista gonzo Hunter S.Thompson, autor de Por i fàstic a las Vegas, Harry va ser convidat a cantar quan un canó va dispersar pel cel les cendres de l’escriptor.

Kris Kristofferson explica una anècdota del rodatge de Pat Garrett i Billy the Kid, de Sam Peckinpah. Era el capvespre. Havien esperat tot el dia per aconseguir un breu moment d’una llum especial. ‘Acció!’, diu Peckinpah. Comencen a rodar i, de sobte, inesperadament, apareixen en escena per la cara Bob Dylan i Harry Dean corrent i destrossen la seqüència. Haurien d’esperar tot un dia més per repetir-la. El director crida i renega, furiós. ‘Què cony feu?’, els increpa. ‘No, no és el que sembla, diu Harry Dean, jo corria darrere d’ell per dir-li que parés’. Ningú no se’l va creure, és clar.

Harry Dean Stanton a ‘Lucky’ (fotografia d’IMDB).

L’adéu del solitari cor salvatge
‘Ser un solitari no és estar sol’, diu, en algun moment, Harry Dean Stanton. O potser és Lucky qui ho diu? Tant és. Ho diu al film fent de Lucky o al documentari fent de Harry Dean? Tant és. No sabrem qui era de veritat, perquè és impossible traduir els seus silencis. Ell no va voler mai perdre el seu gri-grí, el seu relat, convertint-lo en paraules i sons que li fugissin per la boca i es perdessin en el soroll per sempre més.

Tampoc sabrem què sentia, què veia en la seva ment quan recitava l’haiku del mestre Matsuo Basho: ‘Un vell estany. Una granota salta. Soroll de l’aigua’ Un instant intraduïble. Tres versos, un univers. El silenci i la calma, alterats.

Tan sols sabem, per Lucky, que ell, després d’haver-se mirat al·lucinat un cactus gegant, va encendre un cigarret, hi feu una calada, va mirar fixament a la càmera, i, del fons de l’ànima, ens va somriure humilment amb una immensa tendresa, acomiadant-se de cadascun de nosaltres per sempre. A l’instant, mentre vèiem la seva esquena, sota el barret, allunyar-se entre cactus i rocs cap a les profunditats del desert i de la pantalla, va aparèixer President Roosevelt per l’esquerra de l’escena, la tortuga fugida de David Lynch, disposada a travessar la pantalla, com tantes vegades havia fet Travis a Paris,Texas. La tortuga que, sens dubte, els sobreviurà, a ells, i ens sobreviurà a tots.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb