I poses una cara rodona i groga somrient. I envies un enigma en forma de gat i una emoticona en forma de cranc o de ratpenat i, finalment, un cor de color blau. Després, aquelles cares dels ulls que miren cap amunt que mai saps què volen dir però que no volen dir res d’observar el cel sinó que estàs pensant una cosa que no vols dir.

No sabem què n’hauria opinat, Hannah Arendt, del Tinder, ni dels missatges en format icona, ni dels Telegrams encriptats. Fa poc, llegia que va excloure de les seves obres més importants totes les reflexions que havia fet en vida sobre l’amor i les relacions íntimes. Potser perquè pensava, com els homes filòsofs de l’època, que això de parlar de l’amor no era digne de reflexions polítiques per allò que tot això forma part de la vida privada. Ni a La condició humana ni a La vida de l’esperit no va desenvolupar allò que segons diuen les biografies li va costar tota la vida d’entendre. Sí que ho va fer –de manera premonitòria i reveladora– al seu primer escrit acadèmic, una tesi doctoral on s’endinsava en l’amor segons Sant Agustí. Recentment, Antonio Campillo (Abadaeditores) ha tret la pols al seu Diari filosòfic i als seus Poemes per anar fent trenes de fragments inèdits de les seves cartes d’amor a Heidegger o a amigues com Anne Mendelshon Weil i Hilde Fränkel. A través d’aquests textos anem entenent com l’amor era la cola que enganxava totes les hipòtesis polítiques que la van fer famosa. La diferència entre el que ella anomenava l’Amor Sense Món i l’Amor Amb Món. El primer, la passió per conèixer i expandir-se –que ella anomenava amor nocturn– i el segon, l’amor –diürn– que era llavor per a construir, tant fos un matrimoni com una comunitat o un país.

Deia que des de nena havia sabut que només l’amor li podia proporcionar la sensació d’existir. D’existir realment. Un amor que al mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre’s. De desaparèixer davant d’allò estimat. Bona part de la seva vida va estar marcada per l’amor al seu professor d’Universitat Heidegger, un Amor Sense Món, com deia ella, que s’alimentava del desig eròtic i de l’admiració de la interlocució. No va ser fins que va conèixer Heinrich Blucher, el seu segon marit, que va descobrir que era possible unir l’Amor Sense Món amb l’Amor Amb Món, aquell que podia inspirar l’ànima i que al mateix temps podia concretar-se en una vida en comú. Expliquen els biògrafs qui si alguna vegada va atrevir-se a parlar de felicitat ho va fer en aquest cas. Quan va pensar que era possible unir els dos Amors.

Per ella, l’Amor Amb Món no era només d’àmbit privat, sinó el vincle que sustentava la comunitat política. Res més no podia fer-ho. Ni la violència armada, ni la necessitat econòmica, ni el parentesc ètnic, ni la interdependència funcional. Per a ella, el vertader origen de la comunitat política era l’Amor al Món. I així com la felicitat personal s’aconseguia amb la unió de la passió i la quotidianitat, la felicitat pública s’experimentava en construir comunitat amb la colla d’estranys amb els quals compartim carrer. Les institucions neixen d’apreciar-nos, de fer-nos preguntes i de donar-nos suport. Només d’això. Em vénen al cap les paraules de la psicòloga Anna Miñarro, en referència a les darreres mobilitzacions a Catalunya, que assegurava que sortir al carrer no és solament una necessitat sinó també una teràpia i un acte de salut.

Què n’hagués pensat, Hannah Arendt, del Tinder no ho sabem, però sociòlegs, antropòlegs i artistes es prenen molt seriosament aquests nous espais de mediació social per aproximar-se a conflictes globals d’aquests que diem ‘seriosos’. La mediatització dels afectes té conseqüències. I no cal que siguin totes bones o totes dolentes, però sí importants per a tenir en compte. Com comenten la terrassenca Estela Ortiz i la barcelonina Núria Gómez al llibre Love me, Tinder, a poc a poc, a través d’aquestes noves formes de relació es van començant a naturalitzar pràctiques que poden ser reveladores de la deriva íntima que vivim. Que si ghosting, que si benching, que si breadcrumbling. En realitat, són paraules que descriuen coses com desaparèixer del xat sense donar explicació, mantenir una filera de pretendents a la banqueta per si en falla algun i preparar el terreny per a una futura ruptura quan encara tens parella. Pràctiques que potser anys enrere no haguessin superat la barrera de la bona educació, o de la moralitat, però que ara es van convertint en habituals i, a poc a poc, són naturalitzades a les nostres vides virtuals.

I mentre això passa, recupero, i no em pregunteu per què ho connecto perquè potser té sentit o potser no, allò que diu l’OMS que la soledat és la pandèmia del segle XXI. Vèiem diumenge a Morir en solitud al Japó com unes brigades humanes amb màscares i escafandres netejaven les restes de mort a les cases del Japó. Calendaris que havien quedat aturats en el temps, restes de fotografies antigues i fluids antics mesclats amb les olors dels productes químics de neteja. Els experts estaven d’acord que la causa de la mort solitària era la falta de comunicació, o la mala comunicació. Els japonesos, precursors en la comunicació digital i la seva iconografia, asseguren tenir por de travessar el llindar de la intimitat dels altres, por de ser massa invasors, por de demanar vincles reals. Potser la virtualitat els ha fet acomodar-se en vincles que no necessitin tant desgast energètic.

No vull ser massa fatalista, però que just aquesta setmana a Bilbao s’hagi immortalitzat la soledat amb una estàtua d’una senyora gran pensativa en un banc sembla una coincidència terrible. No és una dona inventada, és la senyora Mercedes, veïna del barri, reproduïda amb silicona per un escultor hiperrealista. Potser haurem de començar a valorar els moments –siguin de revolta o d’amor– en què hem viscut de prop l’Amor Amb Món perquè l’Amor Sense Món, com deia Hannah Arendt, no només és nocturn sinó també ple d’espectres.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb