Gustau Nerín (Barcelona, 1968) és antropòleg, especialitzat en l’estudi del colonialisme a l’Àfrica. Doctor per la UB, ha estat professor a la Universitat de Guinea Nacional, de Guinea Equatorial, i de la Universitat Paul Valéry, de Mont-real (Quebec). Ara torna a viure a Catalunya, després d’anys de viure a Guinea i al Brasil. És un dels antropòlegs més prolífics del país i, per més que sembli estrany, no és professor de cap universitat catalana. Nerín fa vint anys que elabora estudis sobre Guinea Equatorial i ha escrit llibres d’èxit, com ara ‘Blanc bo busca negre pobre’ (2011) i ‘L’antropòleg a l’olla’ (2010). Ara ha escrit ‘Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica‘ (Pòrtic, 2015), on se centra en els negrers catalans i espanyols que es van instal·lar a la costa africana durant el segle XIX.

—Per què justament el segle XIX és l’època d’or dels negrers catalans i espanyols?
—Perquè els anglesos ho deixen. Ells, que havien estat una de les grans potències de tràfic d’esclaus, deixen un buit al segle XIX. Els nord-americans i els holandesos també se’n retiren. Per tant, els espanyols, i els catalans, fins aleshores absorbits per la potència naval dels altres, començaran una dinàmica a la qual abans no jugaven.

I per què els anglesos ho deixen, al segle XIX?
—Hi ha controvèrsia entre els historiadors. Els més marxistes diuen que l’economia anglesa era més desenvolupada, i podien produir sucre més barat, i sense esclaus. Si aconseguien que ningú no fes servir esclaus, ells podrien produir encara més barat que ningú. Els interessava una modernització col·lectiva dels capitals. Però els darrers anys hi ha estudis que no ho veuen tan clar. No és clar que les elits angleses afavorissin la fi del tràfic d’esclaus, sinó que a Anglaterra hi havia un moviment abolicionista molt potent. Un moviment que es basava a dir que tots els homes eren germans. I organitzaven, per exemple, una cosa que sona tan moderna com el boicot al sucre produït amb esclaus. Era un moviment molt efectiu, que funcionava als barris, les escoles, les associacions d’obrers, i que aconseguiria de pressionar molt el parlament.

La participació catalana de negrers a l'Àfrica percentualment potser és més forta que la resta, però no és majoritària.

—Els tres ports negrers més importants del Regne d’Espanya, quins són?
—Cadis, Barcelona i Santander. El primer, i amb diferència, és Cadis. S’explica perquè queda més a prop de l’Àfrica, però sobretot perquè té Gibraltar a tocar. I les principals mercaderies que es fan servir per comprar esclaus són mercaderies que vénen d’Anglaterra: armes, teles, eines i alcohol. Si tenies aquestes mercaderies angleses, podies comprar esclaus.

—Què és un factor, i una factoria?
—Un factor és un europeu que s’instal·la a la costa africana. Hi porta mercaderies europees, com hem dit sobretot britàniques, i en canvi en rep esclaus. La factoria és un edifici. Algunes poden ser un edifici sol, algunes altres són un conjunt d’edificis, trenta o quaranta. És on guarden els esclaus. Les factories funcionen perquè el tràfic d’esclaus és prohibit i per tant interessa que els vaixells que arriben no perdin temps buscant esclaus. Com més de pressa, millor, que tenien por que els vaixells anglesos els descobrissin. Aquestes instal·lacions van créixer moltíssim per guanyar temps amb l’embarcament dels esclaus.

—Quina és la importància dels catalans en relació amb els negrers d’Espanya?
—En el cas dels negrers situats a la costa africana, el volum és molt repartit. La participació catalana de negrers a l’Àfrica percentualment potser és més forta que la resta, però no és majoritària. En absolut. A mi m’ha sobtat la gran quantitat de negrers de Cadis, i de Maó, instal·lats a la costa. Quan mirem, en canvi, la xarxa de vaixells que travessen l’Atlàntic, els catalans s’hi noten més. Els catalans tenien una part important del negoci navilier espanyol i colonial, i això també es tradueix en el cas dels vaixells d’esclaus. Però dels negrers que hi ha instal·lats a la costa africana, que és d’això que tracta sobretot el llibre, aquí la presència catalana no és molt superior.

—Maó? Per què tants negrers són de Maó?
—Una part s’explica perquè molta de la gent que es dedicava al tràfic d’esclaus provenia del món mariner. Però no ho explicaria tot. Potser, apunto, perquè des de Maó es tenia un fort coneixement del món anglòfon, clau en el tràfic d’esclaus. Finalment, tal vegada hi havia una xarxa de gent de Maó que es promocionaven entre si mateixos. Jo no he acabat d’entendre per què hi ha un percentatge tan elevat d’esclavistes de Maó.

—Els negrers Vidal Quadras hi surten poc, al llibre.
—Hi ha dos negocis clarament diferenciats, en l’esclavisme: el negoci dels vaixells que van de banda a banda de l’Atlàntic transportant esclaus, i els negrers que es van instal·lar a la costa africana. Dels primers, els individus que tenen vaixells, no es detecta que gaires tinguin factories. Són els Vidal Quadras, Mazorra, Baró de Blancharts. Aquests grans noms del tràfic d’esclaus no apareixen a la costa africana, que és allò de què parlo al llibre. Aquesta gent fa diners transportant negres, no pas comprant-los a la costa.

M'han sobtat molt els germans Rovirosa. Són negrers de Vilanova que s'instal·len al Brasil. Però passen temporades al Gabon i al Congo. Tenen una xarxa esclavista increïble.

—Quins són els perfils de negrers catalans que us han xocat més?
—M’han sobtat molt els germans Rovirosa. Són negrers de Vilanova que s’instal·len al Brasil. Però passen temporades al Gabon i al Congo. Tenen una xarxa esclavista increïble. Es dediquen a portar vaixells que s’instal·len a la costa africana, on es passen un munt de temps, que tenen contactes a Cuba, al Brasil. I el fet que més em sobta és quan es mor el germà gran, en Francesc, i el seu germà petit, Ramon, que s’ha dedicat tota la vida al tràfic d’esclaus, és estafat pels seus socis. Aleshores se’n va al cònsol anglès a l’Havana i denuncia els estafadors. En canvi de diners. Aquest, tot ho feia per diners. I es presenta com un alliberador dels negres!

—Qui més?
—Mas i Calçada. Un individu de l’Empordà, de Sant Feliu de Guíxols. Treballa per a un altre català de Sant Feliu, que és a Marsella. Antoni Vidal. Mas i Calçada se’n va a Zanzíbar. I es dedica simultàniament a fer tràfic d’esclaus de Zanzíbar cap a les illes franceses, com La Reunión, on hi havia plantacions de canya de sucre. I alhora fa tràfic d’esclaus cap a Cuba. Tant juga amb els francesos com amb els espanyols. Molt sorprenent, que treballés amb els francesos. Això trenca la idea que podríem tenir un triangle Espanya – Cuba – punts d’Àfrica. No. Els esclavistes, els trobem a tota la costa africana, no en alguns punts. Són gent que compra mercaderies a Anglaterra, lloga vaixells a Gènova, els vaixells s’asseguren a Nova York i les tripulacions són franceses (però n’hi ha que tenen xinesos, filipins…). És una xarxa totalment globalitzada. Per tant, com Mas i Calçada demostra, és una cosa molt més global que no ens pensem.

—Quin origen social tenen els traficants d’esclaus?
—La gran majoria eren individus amb molts possibles. I no es podia crear una factoria al continent africà si no tenies molts recursos. La majoria, si no són de l’alta burgesia són benestants. Gent benestant. Les factories en general tenen suport de capitalistes potents. De tant en tant, això sí, apareixen aventurers que munten petites factories i mouen petites quantitats d’esclaus. Però el perfil de la gran factoria necessita un suport financer.

—Interpreto que és un món d’homes.
—És un món absolutament masculí. Hi ha una llegenda sobre Pedro Blanco, el negrer espanyol més famós. Un malagueny que va acabar morint a Barcelona. Es diu, sembla que és cert, que Pedro Blanco vivia amb la seva germana a la factoria negrera. Però del paper de la seva germana no en sabem gairebé res.

—El paper de la monarquia espanyola, fins on arriba? Cobraven imposts d’aquests negocis?
—És obvi que hi ha una protecció de les autoritats cap als negrers. Era impossible que s’organitzés aquest negoci massiu sense que les autoritats sabessin res. És clar que la diplomàcia el defensa. O que militars espanyols que havien capturat esclavistes acaben essent castigats per fer complir la llei. Hi ha negrers protegits pel governador de Cuba. Hi ha una cosa absolutament significativa: els acords amb Anglaterra estableixen que tots els esclaus introduïts a Cuba després del 1815 havien de ser alliberats. Això sí, s’havia d’aplicar la mesura que demanaven els anglesos: un cens d’esclaus. Amb un cens d’esclaus es podria saber quins havien arribat després del 1815, i alliberar-los. Això hauria significat la fi del tràfic d’esclaus immediat, perquè ningú no els hauria comprat si sabies que els podies perdre. Doncs tots els esforços del govern espanyol, fins a la fi, va ser impedir el cens d’esclaus. La garantia major per posar fi a l’esclavatge era aquest cens d’esclaus.

Hi havia una coordinació entre les elits africanes i els mercaders d'esclaus europeus

—Un tòpic que el vostre llibre trenca: els blancs no eren els únics involucrats en el tràfic d’esclaus. Els blancs necessitaven l’ajut de les elits negres.
—Sí. De fet, el tràfic d’esclaus es fa en un moment que el continent africà encara no ha estat colonitzat. I per tant no són territoris de dominació europea, sinó sota sobirania africana. Els blancs han de negociar amb els caps locals, que els fixen impostos per cada esclau, per exemple. Els blancs compren esclaus que han esclavitzat africans. La força militar que tenien els negrers a l’Àfrica era molt petita, i la forma d’assegurar el tràfic d’esclaus continu, i que arribessin centenars de milers, milions de persones a Amèrica, era el comerç. Hi havia una coordinació entre les elits africanes i els mercaders d’esclaus europeus.

—A l’Àfrica hi ha autocrítica sobre aquest fet?
—No. En absolut. Alguns encara diuen que els europeus venien i segrestaven els negres per fer-los esclaus. Manipulació tremenda. És un pensament molt incòmode, que genera molts debats, a l’Àfrica. Hi ha descendents d’esclaus que reivindiquen la seva memòria com a esclaus esclavitzats per altres africans. Es queixen d’una mirada esbiaixada: la que condemna l’esclavatge als EUA i no mira l’esclavatge propi, al continent africà, i entre africans.

—Quins negres eren esclaus i quins no?
—Depèn de les societats. En la majoria, eren fills d’esclaus. En algunes altres eren homes joves, els que es venien millor. En algunes, gent de pobles veïns, perquè hi ha guerres entre pobles africans que esclaten precisament per aconseguir esclaus, que després vendran als blancs. Són guerres entre ètnies diferents, o entre clans de la mateixa ètnia.

—També hi ha esclaus pel deute econòmic.
—Tradicionalment, era un dels mecanismes més habituals. Quan ja no podies pagar un deute econòmic, tu mateix et converties en ostatge del deute.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb