Guillem Gisbert: “Jo em moriré sense saber què vull ser de gran”

  • Entrevista al músic i lletrista, que acaba de publicar el seu primer disc tot sol, 'Balla la masurca!' (Ceràmiques Guzmán)

VilaWeb
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
29.02.2024 - 21:40
Actualització: 08.04.2024 - 14:02

Guillem Gisbert (1981) ha començat la seva carrera tot sol. Després d’anys de ser cantant i lletrista de Manel, ara ha publicat un primer disc pel seu compte. Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán) inclou onze cançons bellament escrites, que remeten a històries molt ben explicades per un home que ara té quaranta-dos anys i mira enrere, cap a una joventut que ja no hi és. Per parlar del nou treball, i d’aquesta mirada, Gisbert es troba amb VilaWeb al bar Roure de Gràcia, a Barcelona, que el seu rebesavi havia portat. I desplega en mitja hora el seu procés creatiu.

Ser el cantant d’una banda, o ser un cantant pel seu compte. En el procés creatiu, quina ha estat la diferència?
—Part del procés creatiu de Manel era el meu negociat, que més o menys he pogut mantenir. Hi ha moltes d’aquestes cançons que són fetes durant l’última gira de Manel, per una persona que es pensa que es fan per al pròxim disc de Manel. Però els meus talents arriben fins a un cert punt. Un grup de música vol dir també ser aquí tots quatre xerrant i discutint sobre la cançó en què treballes, veure si la idea és bona, si s’hauria de matisar, si és massa llarga, si és massa curta, si potser el punt de vista hauria de ser lleugerament diferent. Coses d’aquestes també et validen, et donen seguretat per a continuar treballant. Tota aquesta cosa l’he trobada a faltar molt, és clar.

I ara qui us ha ajudat a crear?
—Al principi vaig començar bastant de zero, agafant el telèfon i trucant a gent que no coneixia per començar a treballar amb una cosa creativa, amb tota la complexitat que té això.

Per exemple?
—Amb alguns músics de la Ludwig Band, per a la cançó “Les aventures del general Lluna”, que és una cançó molt dylaniana. Amb l’Anxo Ferreira n’he fet dues, que són “Waltzing Matilda” i “Balla la masurca”. Amb l’Extintor, que són el Marcel Bagés i el David Soler, he fet “Cantiga de Montse” i la cançó dels gegants. Amb en Jay Caron i amb Jordi Casadesús també hem fet cançons.

A la cançó “Balla la masurca!”, hi ha un home que es passa la vida volen complaure els altres.
—La paraula “complaure”, evidentment, és la paraula clau de la cançó. Té a veure amb determinada psicologia dels que, de manera inevitable, encara que potser no ho volen, s’adonen que fan moltes coses per complaure. Complaure l’autoritat. En el principi de la cançó és una autoritat “pseudo”, una figura més o menys paterna; a les següents estrofes, més una autoritat social; i al final resulta que ell s’ha convertit en una autoritat. Aquest és un tic en psicologia que es pot aplicar a molts altres éssers humans. La idea de per què fem les coses, quins motors tenim i adonar-te que complaure algú és una cosa que moltes vegades ens mou. I ni tan sols ho critico, és a dir, és un motor com qualsevol altre, i els motors, bé, sempre són benvinguts.

A “Miracle a les Planes” veniu a dir que sou una generació que heu comprat totes les faules i els herois de la generació anterior. En una altra cançó la frase és que la joventut passa sense revolta.
—Jo no sé fins a quin punt això li passa a qualsevol persona que ha passat ja fa una estona la barrera dels quaranta i mira enrere. O és una cosa característica del meu caràcter o de la meva generació, no ho tinc clar. Però crec que mirar enrere, mirar la joventut i sentir-se lleugerament decebut amb les coses fetes, és una cosa bastant generalitzada. I és veritat: la joventut tendeix a estar moltes vegades associada a aquesta idea de canvi, aquesta idea de revolta, i després: bé, ja n’hi ha prou. Però tampoc no crec que hàgim deixat petja. La gent nascuda als anys vuitanta som gent que va dedicar-se a anar més a remolc dels anys setanta, que estaven més convençuts i més orgullosos del món que construïen. Em sento com entremig. Jo em recordo amb vint anys volent encaixar, volem adaptar-me allà. Ara hi ha gent de vint anys que no es miren excessivament d’aquesta manera el món adult, sinó que volen fer-lo diferent.

Teniu, doncs, la sensació de crisi dels quaranta, d’allò de mirar enrere i adonar-se que no hem deixat petja enlloc?
—No, no tinc sensació de crisi dels quaranta. Una crisi dels quaranta què seria? Jo fa molt de temps que vaig fent cançons, vaig fent discos. Això és una cosa que evidentment satisfà la meva necessitat de deixar petja d’alguna manera. Ara tinc la sensació de dedicar-me a una disciplina que va molt associada a la joventut i les emocions característiques de la joventut s’adeqüen d’una manera molt automàtica. Ara, en canvi, he de tenir un diàleg amb l’estructura de la cançó pop per intentar posar-hi emocions de la meva edat, del meu moment vital. Aquestes cançons també crec que intenten respondre a això.

Frase d’una cançó; “De totes les sinagogues de Barna vas triar la meva.” Teniu una sinagoga?
—No, però la paraula em sembla molt bonica. Com “masurca”, una altra. També hi ha aquesta cosa, a Casablanca: “De totes les timbes del món vas haver d’entrar en la meva”, o una cosa així. Bé, doncs també és un joc amb això.

Diu que teniu llistes de noms que us agraden. Noms que esperen el seu torn per entrar en una cançó?
—Tinc noms, tinc paraules i, en el cas de “sinagoga”, per exemple, possiblement feia anys que la tenia apuntada. En el cas de “masurca”, igual. Al final sempre busques algunes coses que t’activin les ganes d’escriure.

En una cançó veniu a dir que teniu gelosia d’una parella que se us lliura molt més que vós a ella.
—És una manera molt barroca d’expressar l’emoció, la sensació d’envejar la parella perquè és capaç d’estimar-te millor del que ets capaç tu, sí.

Una idea que m’agrada molt: l’atzar, la biologia i les herències són més potents que la voluntat. I aquesta idea, dieu, ara us pot servir d’excusa.
—Parla aquest jove que té por del futur, amb aquest pensament obsessiu sobre què se’n farà, de la seva vida. I quan tens aquest pensament obsessiu, pot haver-hi la culpa de no fer prou per a arribar a aquesta mena de futur. Llavors trobes certa pau en l’atzar.

O en el destí.
—En el cas de les dues torres, diu: “Tan sols m’interessa l’avenir.” El personatge, en lloc de continuar culpant-se ell mateix, arriba a la conclusió que l’atzar pesa, i que no ets només tu el responsable de les coses que et passen. Hòstia, això és molt alliberador.

Heu acabat fent cançons per una qüestió del destí, de l’atzar?
—L’atzar ha estat molt important a la meva vida, perquè si no m’arribo a creuar amb els tres personatges amb qui he fet música aquests últims quinze anys, jo no hauria fet música. Jo no hauria fet cançons, no formava part dels meus plans. Aquest personatge que anava amb els Ferrocarrils sortint del torn de tarda de la Facultat de Periodisme no tenia previst, ni tan sols ho somiava, d’atrevir-se a confessar que seria cantant. Simplement, quan tenia vint anys i escaig tenia un amic amb qui perdia el temps a casa seva fent moltes coses, com ara agafar la guitarra i cantar cançons. Aquest amic era en Roger Padilla i així vaig començar.

I d’herències? Pares, mares, cosins, que hagin estat cantants, en teniu?
—Hi ha hagut una relació amb la música que m’ha vingut donada: el meu pare a l’hora de connectar amb la música a la infància va ser una figura important. Em passava moltes cançons, era una manera de relacionar-nos que encara tenim.

El pare a què es dedicava?
—El meu pare era economista. Treballava a Transports, a TMB. Ara, jubilat.

I la mare?
—Ma mare, advocada, sobretot d’empreses. Jo sóc el fill gran de quatre. Després ve l’Ignasi, a punt de fer-ne quaranta, amb qui compartint pare i mare. I més tard el meu pare, en segones núpcies, va tenir dues criatures més, que són l’Eduard i la Rita.

M’ha encantat la del miracle de les Planes. Amb estudiants que diuen que hi ha un llibre depriment, que és la breu història de la premsa a Catalunya. Ha! 
—Em deprimia el “breu”.

Vau ser un estudiant de periodisme sense vocació, com els de la cançó?
—Sí, és clar, evidentment. Seria molt farsant per part meva no haver-ho estat, tenint en compte les coses que es diuen al disc.

Per exemple, “el món és, ha estat i serà dels estudiants sense vocació”.
—Pretén ser una cançó una mica d’autoajuda, en el sentit que per mi va ser una emoció molt forta enfrontar-me al món, haver de prendre les decisions sobre què havia de ser la vida sense tenir ni idea de què volia ser. I de viure amb aquesta sensació de buscar sempre dins teu un sentiment que no apareixia, que era això que s’anomenava vocació. Aquí, en part, la idea del disc és parlar contra la vocació. En el sentit que no crec que enfocar la vida d’aquesta manera, a la recerca de la vocació, sigui l’única manera de viure-la. Enfocar-la des de la vocació no té en compte l’atzar, no té compte les mil coses que ens poden passar. I pots descobrir moltes coses de tu mateix molt més enllà de quan decideixes què estudiaràs, a disset anys. I això és una cosa que aquells joves que anaven dins els Ferrocarrils hauria estat molt bé que sabessin. No crec en les vocacions, desconfio absolutament del concepte i crec que es pot estar molt tranquil no tenint clar què vols ser a la vida. I moltes vegades la vius sense tenir-ho clar. I no passa res. Jo em moriré sense saber què vull ser de gran.

En una cançó dieu que éreu de lletres fins que va haver-hi l’assumpte del ronyó, i us vau fer de ciències.
—Les fronteres de les cançons estan molt bé. Jo ho dic d’aquesta manera, i ja està. Les cançons tenen aquella cosa que has de ser suggeridor i frenes la informació allà on tu la vols frenar i on t’ho permet l’estructura. En una entrevista hi ha determinades coses que està bé no tocar, i no trencar l’encanteri.

Quins llibres llegiu ara?
—Tinc tres Martin Amis ara mateix. Hi ha aquesta pel·lícula que es diu La zona d’interès, basada en una novel·la de Martin Amis. Llegeixo aquesta. I després hi ha una mena d’estudi sobre Stalin, que es diu Koba el terrible, que en aquest cas no està novel·lat, és més una mena d’assaig de Martin Amis. I tot això és de resultes de l’últim llibre que va publicar Amis, que es deia Des de dins, que bàsicament parlava sobre son pare i l’amistat amb Christopher Hitchens, aquest assagista, un periodista molt amic seu, on parla de Philip Larkin, un poeta britànic. I aquest em va agradar molt.

Ara llegiu un llibre sobre Stalin?
—Em distreu molt, m’interessa moltíssim. És al·lucinant. Hi he anat a parar sobretot pel personatge, per Christopher Hitchens. Vaig llegir una novel·la que es deia Tren nocturno, d’ell, que era un joc de gènere sobre novel·la negra, curtet i molt ben fet.

Com recordeu el vostre pas pel món editorial?
—A 62 durant una època i després a RBA, no vaig arribar a dos anys. I em va marcar molt més del que jo m’esperava en aquell moment. Em va deixar amistats i una connexió amb el món editorial que m’ha donat claus per a interpretar les coses.

Acabareu escrivint novel·les o contes curts?
—És una cosa que no preveig, perquè el format de cançó és tan específic i tan diferent de qualsevol cosa que tingui a veure amb prosa no sé si la sabria fer. I, a part, hi ha un element de la feina que és la solitud. Quan fas música –també ara que ho he fet sol– en el fons estàs amb moltíssima gent. I és una cosa que m’agrada, que no hi hagi solitud. La solitud en aquest sentit creativa, d’estar davant d’una pantalla i treballar i treballar, és una cosa que no sé si em ve de gust. Directament.

Hi ha onze cançons. I la vostra veu canvia molt. A vegades és molt metàl·lica. A vegades, gens.
—La incorporació de l’electrònica en les cançons també es nota en el tractament de la veu. M’agrada jugar-hi, m’agrada a vegades distorsionar-la. I ara, tot sol, moltes vegades m’he fet jo mateix els cors amb la veu tractada.

En aquest disc quins instruments manen?
—El que marca ara mateix és el programa amb què treballes. Jo treballo amb Lògic. Hi ha productors que treballen amb Pro Tools, que és el més clàssic. I ara hi ha molta gent que treballa amb un que es diu Ableton. Jo crec que aquesta és l’eina principal. Després apareixen els instruments i evidentment, sí, hi ha sintetitzadors, sons digitals a la percussió, etc. Però també hi ha moments que són acústics. Hi ha una mica de tot.

Però com m’he d’imaginar el directe, amb músics o ordinadors?
—Hi anirem amb músics. Assajo amb banda. El problema que té un disc com aquest és que tens una cançó d’estètica dylaniana al costat d’una cançó molt més digital. Has de tenir gairebé dos sets diferents.

Voleu dir res que no hagi demanat?
—No.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor