Gràcies, Jerry

  • La increïble història del policia que es negava a detenir gent

Andreu Barnils
10.12.2022 - 21:40
Actualització: 10.12.2022 - 23:26
VilaWeb
Imatge d'arxiu d'un policia.

“A mi no m’agradava d’arrestar gent, la veritat, a mi m’agradava més d’ajudar la gent. Trobar desapareguts, entrar en edificis en flames i salvar àvies. Però a vegades sí que havies d’arrestar, sí. També és la nostra feina.” Jerry, el gran Jerry, el sergent de policia retirat de la ciutat de Nova York contava històries policíaques viscudes durant més de trenta anys de servei, envoltat dels bocabadats familiars que el visitàvem de tres continents diferents al pis de Jerusalem, ciutat on ha vingut a passar la jubilació i a retrobar l’amor de la seva vida, l’Esther.

Escoltar en Jerry, el gran Jerry, feia petar de riure, i de plorar, i descobrir-ne les històries de quan patrullava pels carrers de Brooklyn, els anys vuitanta i noranta, en un barri de negres pobres on va acabar fent amics, atreia bona part dels familiars que, ben aclofats, l’escoltaven, l’escoltàvem. Tots en silenci dins la sukkah, aquestes cabanes temporals de fusta que els jueus construeixen als terrats dels edificis, o directament damunt la vorera, durant la festa de la Sukkot, per recordar la fugida de l’esclavitud, quan vivien al desert.

Dins la cabana de fusta, dins la sukkah, hi menjàvem, hi cantàvem i hi escoltàvem la història d’en Jerry, el policia retirat de Nova York convertit al judaisme, habitant de la Ciutat Santa i narrador d’històries com pocs: “Sí, a vegades havies d’arrestar gent, tu. En el meu cas, la immensa majoria eren casos de violència domèstica. Recordo un cas que, quan vam arribar, la dona portava una destral clavada al crani. Ben bé al mig. T’ho imagines? Al cap de mesos el fiscal ens va informar de la sentència final (sempre que hi ha un judici, als policies que hem fet l’arrest, ens informen de la sentència, per mesos o anys que hagin passat). En aquest cas, la sentència van ser de pocs mesos de presó per al marit de la destral. Com que no l’havia acabada de matar… El sistema, Andreu, és podrit. Ja t’ho ben dic”, deia en Jerry, el bon Jerry, policia amb esperit de bomber, esportiu i bon jan, vorejant la setantena. Un home empàtic amb pistola. Això és en Jerry.

“En un altre cas, la dona jeia morta per un tret de pistola del marit. En un altre, la dona amb la cara feta un mapa, i jo i el company vam enganyar l’home, el vam treure de casa fent veure que volíem confidència i ja fora, al carrer, el vam emmanillar (sempre és millor fer-ho fora de la casa, que dins tenen eines, juguen a casa i s’atrinxeren). Un cas especialment impactant va ser el de dos germans, d’uns quaranta anys, que el dia d’Acció de Gràcies es barallaven davant tota la família sobre qui havia de tallar i servir el gall d’indi als familiars. Quan hi vam arribar nosaltres, un germà jeia mort amb el ganivet clavat al cor mentre l’altre cridava boig davant la família compungida “No me’l deixava servir a mi, no me’l deixava servir a mi !” Jerry, el bon Jerry, explica que encara avui a Jerusalem patrulla sense voler, per inèrcia, i descobreix malfactors, o gestos estranys, sense poder-hi fer gaire res més que guardar-s’ho per a ell.

“El primer dia que vaig treballar em va tocar d’anar amb un policia baixet, baixet, que no havia vingut en aquest món a treballar. Era leeeent i d’Alabama. Conduïa amb el volant arran de nas, els ulls gairebé no superaven l’alçada del volant. De sobte va furgar per sota el seient, en va treure sis cerveses i em va dir, en vols una? Jo al·lucinava. On he anat a parar ? N’hi havia un altre, d’oficial de policia, que sí que treballava…, tret quan havies d’arrestar algú. Aleshores tot eren excuses. Jo, jo no puc, que me n’he d’anar. Ui, no, ara no puc, que tinc feina. Tot eren excuses per a no haver de detenir. A mi, Andreu, també m’agrada més ajudar la gent, trobar desapareguts, o entrar en edificis en flames. Però, si ets policia, la teva feina també és de detenir gent.”

I quan en Jerry contava, i els altres familiars (inclosa la petita Uma, la filla de setmanes de vida de què hem tingut cura tots aquests mesos de baixa paternal) el seguien amb els ulls badats i les orelles dretes, el meu cap només el sentia, però ja no l’escoltava. Un policia que no vol detenir gent, pensava, és com un carter que no vol lliurar multes, un periodista que no vol donar males notícies o un polític independentista que no vol conflicte. I n’estem envoltats. Si en fa d’anys, que existeixen, tots aquests.

Ai sí, quin drama, tu: la feina d’un policia de Nova York també és d’arrestar, no tan sols de trobar desapareguts. La d’un carter, de lliurar multes i no solament postals de Nadal. La d’un periodista, d’informar, i no únicament de les millores del barri, sinó també dels corruptes del barri. I la feina d’un polític independentista dins Espanya no tan solament és de trobar acords i pactes, sinó també d’encarar el conflicte, no pas de negar-lo, de saber embrutar-se les mans i d’estar disposat a quedar malament. Aquesta feina, la pots fer, bo i mantenint l’esperit de bomber, esportiu i empàtic. En Jerry n’és l’exemple.

Moltes gràcies, Jerry.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any