Bartali i el Tour de França que va evitar una guerra civil a Itàlia

Canes, 14 de juliol de 1948. El Tour descansa un dia abans d’emprendre l’atac als Alps. Sobre la sorra de la platja, l’equip Legnano dibuixa l’altimetria d’una etapa ferotge de 274 quilòmetres que l’endemà pujarà els colls d’Alòs, Vars i Izoard, tots per sobre els dos mil metres. Debaten els millors punts on poder atacar. En aquell grup hi ha Gino Bartali. Fuma una cigarreta i s’ho mira amb certa indiferència perquè és a vint-i-un minuts de Louis Bobet, capdavanter de la general. Ja fa deu anys de la seva victòria de la ronda gal·la i enguany sembla que tornarà a escapar-se-li.

Després de la sessió a la sorra, uns quants corredors s’instal·len a la terrassa de l’hotel. D’allà veuen passar la gentada que camina amunt i avall pel Bulevard de la Croisette. No hi ha pressa, és la festa nacional de França: ‘Llibertat, igualtat i fraternitat’. Per a fer temps juguen al ‘terziglio’, fan bromes, calmen la set amb algun refresc i Bartali s’encén un altre cigarro. Sense mòbils ni Twitter, són els periodistes italians que segueixen el Tour els qui anuncien la nova: fa poques hores que un estudiant d’extrema-dreta ha atemptat contra el cap del Partit Comunista, Palmiro Togliatti. Un empleat de l’hotel s’acosta al grup. Algú truca de Roma i deman per Bartali. Aquesta conversa, la recollirà anys més tard el periodista Ginni Mura al llibre Non gioco più, me ne vado: gregari e campioni, coppe e bidoni (‘Ja no jugo més, ho deixo: gregaris, campions, copes i bidons’).

—Hola, Gino, que em reconeixes la veu?
—Clar, ets en De Gasperi. Bé, perdoneu excel·lència, vós sou De Gasperi. Sabeu, fa temps, a les reunions d’Acció Catòlica, ens tractàvem de tu.

Fa tot just tres mesos que s’han fet les primeres eleccions de la república. Per por que els comunistes i socialistes portessin Itàlia a l’òrbita de la Unió Soviètica, els electors han donat la victòria a la conservadora Democràcia Cristiana d’Alcide De Gasperi, que s’ha imposat al Front Popular, nascut de la unió entre comunistes i socialistes. A Itàlia la situació és encara molt tensa. Després de la Segona Guerra Mundial, la societat és molt fragmentada entre els moviments d’esquerra i els conservadors, i paral·lelament, el món es va repartint entre dos blocs. Amb l’atemptat de Togliatti, De Gasperi afronta la primera crisi com a primer ministre i està neguitós perquè no es desencadenin enfrontaments al carrer.

—Parlem d’afers seriosos; aquest Tour, el pots guanyar?, demana De Gasperi, qui no sembla ser conscient que resten nou etapes perquè s’acabi i remuntar vint-i-un minuts a Bobet és una missió molt complicada.
—Excel·lència, no sóc un mag: el Tour acaba a París d’aquí a una setmana…
—Que despistat que sóc. Tens raó. Però podries aconseguir de guanyar l’etapa de demà?
—Sí, ho garanteixo al noranta-nou per cent. La guanyaré amb un quart d’hora d’avantatge.
—Si us plau, Gino. Per a nosaltres és molt important que ho aconsegueixis. Quan dic ‘per a nosaltres’, dic per a Itàlia.

Diuen que l’endemà Bartali es va despertar i sobre Canes queia una tempesta de por. ‘Bellissimo’, es va dir a ell mateix. Carreteres sense asfaltar, pols i molt fang si havia plogut, aquestes eren les condicions sobre les quals corria el ciclisme èpic dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Com més complicat era el terreny, millor s’hi trobava Bartali. Qui el va veure competir assenyala que era un molt bon escalador que marcava les diferències quan l’esgotament s’apoderava del pilot. Un fanàtic del patiment, per això l’anomenaven ‘l’home de ferro’.

Ja del començament, el seu equip, el Legnano, va intentar de rebentar la prova marcant un ritme infernal als colls d’Alòs i de Vars. Després d’haver passat Guilhèstra, Bartali va atacar sense miraments a les rampes de l’Izoard. Una ascensió que coneixia bé. Deu anys abans havia guanyat la mateixa etapa per a acabar guanyant el Tour després. Ara tenia l’encàrrec del primer ministre. Catòlic convençut, Bartali no desitjava cap més cosa que complir la promesa que havia fet el dia abans. Va coronar l’Izoard en solitari i després de més de deu hores sobre la bicicleta, va creuar primer la meta a Briançon. Li va arrencar més de sis minuts al segon, el belga Albéric Schotte, i divuit (!) al líder de classificació general, Bobet, que va arribar fos a la meta.

Després de tal exhibició, Bartali va situar-se a poc més d’un minut del francès. Els butlletins de les ràdios italianes van obrir amb la gesta de l’heroi nacional, mentre que la segona notícia era sobre Togliatti, que ja estava fora de perill. De Gasperi va emetre un missatge per la ràdio demanant calma a la població. També es va incloure en les notícies que s’emetien al cinema:

Amb els ànims més tranquils, l’atenció d’Itàlia es va dirigir a França, on, ara sí, Bartali tenia opcions de repetir victòria. L’endemà, una altra etapa que ha passat als annals de la història: Briançon-Èx–los–Bens. El ciclista francès Raphaël Geminiani la va resumir així: ‘El Galibier enmig d’una tempesta de neu, la Croix de Fer entre la boirina, Porte en plena boira i el Chartreuse sota la neu.’ Segons Bartali, ‘l’etapa més dolorosa que he patit mai’. El cop moral del dia abans va catapultar l’italià, qui va tornar a imposar-se amb més de cinc minuts de diferència respecte del segon. Va posar-se el mallot groc de líder i ja no se’l trauria fins a París, on va guanyar el seu segon i últim Tour.

A la tornada, el va rebre el papa Pius XII, el president de la República, Luigi Einaudi i, com no podia ser de cap altra manera, De Gasperi, acompanyat d’un jove Giulio Andreotti.

—No imagines el favor que ens has fet. Demana’m què vulguis, qualsevol cosa, ni que sigui una copa d’or d’un metre, va dir-li De Gasperi.
—De copes, ja en tinc moltes. Però seria possible de no pagar impostos durant un any?
—De cap manera, va intervenir Andreotti.
—Doncs així no faci res, va respondre el ciclista.

Aquell any va ser l’últim que Bartali, de trenta-quatre anys, va pujar al capdamunt d’un podi d’una gran volta. Al palmarès, tres Giros d’Itàlia, dos Tours de França i encara que no hi consti, haver contribuït a evitar una guerra civil al seu país.