Gemma Geis (Girona, 1979) va entrar a la política perquè Carles Puigdemont li ho va demanar. No era la primera vegada que li havia ofert implicar-s’hi, però abans del 21-D Geis li va dir que sí. El seu compromís amb el president a l’exili no és exclusivament polític, sinó també personal i s’emociona quan en parla. Va encapçalar la llista de JxCat a Girona després d’haver estat vice-rectora de la UdG. És doctora i professora de dret. Forma part del grup impulsor de la Crida Nacional per la República i n’exerceix de portaveu. Geis ha estat redactora de la proposta de la ponència organitzativa, que ara és en tràmit d’esmenes, i prepara el congrés fundacional del 19 de gener. Fem l’entrevista durant el ple del parlament, al despatx que JxCat manté buit i amb els noms de Josep Rull i Jordi Turull a la porta. En una paret hi ha la fotografia de la darrera vegada que van entrar al Tribunal Suprem espanyol, just abans de ser empresonats.

La vostra tesi doctoral es titula ‘L’execució de les sentències urbanístiques’. Com és que algú que investiga sobre aquesta qüestió acaba fent política al parlament?
—És molt fàcil. El dia que vaig defensar la tesi el president Puigdemont era allà.

Teníeu relació d’abans, doncs.
—Ens vam conèixer el 2006. Em van fer una entrevista al Punt perquè m’havia presentat a les eleccions de Greenpeace Espanya. Ell es presentava a les eleccions municipals a Girona, em va venir a conèixer i vam intercanviar opinions. El dia de la presentació de la tesi, el president Puigdemont va ser allà com a regidor a l’oposició. Per tant, doncs, mira, comences una pregunta pensant-te que no té res a veure amb la política…

I resulta que hi té a veure totalment.
—I se la sap molt bé i l’explica molt bé.

Podríeu resumir el contingut de la tesi?
—Estudia la problemàtica quan hi ha una execució de sentència urbanística. Les sentències en matèria urbanística costen molt d’aplicar. No fan enderrocs, hi ha indemnitzacions molt grans. N’és la primera tesi doctoral a l’estat espanyol. Vaig fer la menció europea, vaig fer tres estudis de dret comparat a França, Itàlia i els Estats Units, amb estades de recerca en cadascun d’aquests llocs. La meva aproximació va ser molt radical. Vaig aconseguir de fer una segona edició de la tesi… En tinc bon feedback. En aquell moment va venir el president i va ser una relació que es va allargar en el temps.

Una relació d’amistat?
—En determinats moments dels últims anys m’ha tingut en compte. Vaig entrar com a assessora durant uns quants mesos a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà del TAV a Girona. Em va agradar moltíssim. Ens deien els desperfectes que havien tingut a casa arran de les obres del tren i els donàvem informació, fèiem expedients, com podien denunciar… Em va fer diferents propostes polítiques i li vaig dir que no. El 9-N, per exemple, vaig estar a la comissió electoral a Girona. Em va trucar el president Puigdemont perquè, en tant que batlle, m’hi havia proposat, si em semblava bé, i li vaig dir que no li diria pas que no. En la distància, sempre ens hem tingut molt de respecte i estima.

Aquesta vegada, per què vau fer el pas amb JxCat?
—Quan ell va prendre possessió com a president de la Generalitat, jo era a Florència. Li havia dit que no a JxSí. Em vaig sentir molt culpable. Sabia que, si ell era president, passarien coses. Conec molt la seva determinació i compromís amb els quals prova de complir malgrat les dificultats. El dia abans de l’1-O vaig estar amb ell. Li vaig donar una carta. El dia que em va trucar s’hi va referir.

En la carta us oferíeu a entrar en política?
—No. Parlava del meu compromís amb ell, de la dificultat del moment, d’algunes coses que em reservo per a mi. El fet d’haver estat plegats abans de l’1-O i que haguéssim parlat va fer que, quan em va trucar, fos molt ràpid. Al cap de tres hores li vaig dir que sí. Sense els antecedents d’abans m’hauria costat més. No me n’he penedit cap dia. Li tornaria a dir que sí en aquell context. He tingut família a l’exili.

El parlament era com us esperàveu?
—Ara hem tingut la intervenció de Cs sobre com es tracten els presos als centres penitenciaris. No acabo d’adaptar-me al to destructiu, demagògic, sense propostes… Em costa i no vull adaptar-m’hi. El temps que estigui aquí, no vull normalitzar les coses que passen i que sento.

A la Crida feu una crítica als partits tradicionals. Què en falla i us porta a crear la Crida, que també pot acabar essent un partit?
—La Crida no neix per criticar els partits. Neix d’una demanda d’unitat i transversalitat que recullen els impulsors. Tinc molt respecte als partits polítics. Són importants i han de ser forts. Neix més des de la voluntat de crear una proposta diferent per a un moment concret. Una cosa és la categoria dels partits, que han de fer la seva tasca. I una altra és la Crida, que volem que sigui un moviment transversal, unitari i temporal. Són compatibles totes dues coses.

Entre els partits independentistes hi ha una part de divergència estratègica i una batalla per l’hegemonia. L’interès per a aconseguir-la complica la consecució de l’objectiu polític?
—La Crida prioritza la consecució de l’objectiu polític tant com sigui possible. També crec que no hauria nascut si hi hagués unitat estratègica. Sempre dic que proposem, que no imposem pas, i que la nostra proposta és articular el moviment des de la unitat i la transversalitat per a assolir aquest objectiu. L’hegemonia, a mi, no em preocupa. Sí que és important de tenir unitat estratègica sobre la manera com avançar. Abans-d’ahir vaig anar als Lledoners i, quan sents parlar als presos, t’adones que sabien molt bé per què els posaven a la presó i per què són a l’exili, per què van impedir les investidures. Som molt conscients que són persones d’una gran capacitat política i lideratge enorme. Això, ho van fer perquè estiguem en aquesta situació d’una certa desorientació. Cal orientació i cercar aquesta unitat estratègica. La Crida pot ser una peça més dins d’aquest engranatge.

Hi ha qui us etiqueta com l’enèsima refundació de Convergència.
—Les etiquetes a la vida es combaten amb fets. Personalment, cada dia que m’enfronto a una entrevista o responc un correu, no hi penso, procuro de treballar cercant aquesta transversalitat. Hi ha gent que se sent còmoda amb aquestes afirmacions i, si tenen interès, ho diran. Però la feina que fem és tan important que, cadascú que en faci les seves consideracions. Nosaltres treballem, i que la gent ho valori. La Crida és un moviment que té tres impulsors, que ve de baix. Vam omplir Manresa de baix, sense muntar cap autobús. Si aquesta gent s’hi sent còmoda, ja li poden posar tantes etiquetes com vulguin.

Us incomoda el PDECat? Hi heu promogut adhesions individuals. Al PDECat debaten quina proposta faran a les bases per a adaptar-se a la Crida i potser els seria més fàcil d’integrar-s’hi en bloc, sense haver-se de dissoldre o disminuir la força orgànica de l’organització.
—No crec que hagin de disminuir la força orgànica. Tenen una força territorial i una potencialitat enormes. La Crida promou les adhesions individuals i és una de les característiques definitòries diferents. La carta dels consellers Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i Lluís Puig permet molt fàcilment que els qui són del PDECat i volen adherir-s’hi individualment puguin fer-ho sense renunciar a la seva trajectòria. Aquella carta marca molt el camí.

ERC diu que està bé que neixi la Crida i que ocupi el centre-dreta, atès que la resta d’espai ja és ocupat per uns altres partits independentistes.
—No em trobaran en la confrontació amb ERC. Em trobaran en totes les reunions que calgui per a cercar aquesta estratègia unitària, que és la que la gent ens demana. I que, quan el 21-D dèiem que teníem majoria independentista al parlament, la comencem a exercir d’una vegada.

La proposta d’estatuts de la Crida que ara es debat internament preveu que els militants prenguin part en les decisions telemàticament però, al marge d’això, el funcionament orgànic és el clàssic dels partits. No és contradictori de funcionar i constituir-se com a partit si dieu que sou un moviment?
—Som un moviment i no tenim vocació d’estar cinc o deu anys existint. Els partits tenen una trajectòria, uns quants anys. Nosaltres no hi aspirem pas. Aquesta és una característica diferent. Permetem la doble, triple i quàdruple militància, i això no és habitual als partits. Obrim les portes a qualsevol persona independentment d’on vingui. Maldàvem per proposar una forma d’òrgans que fos fàcil de comprendre. Cerquem un moviment sigui àgil i ha de tenir òrgans de decisió. Això és un partit, una institució, un ajuntament, una empresa i una associació de veïns. Vam proposar l’assemblea (ciutadania), un parlament (consell de representants) i un ‘govern de la Generalitat’ (govern de la Crida). Així s’entén i fugim de nomenclatures més clàssiques.

Quants fundadors teniu ara?
—Han crescut. No hem parat, tampoc en la recaptació econòmica. Tenim més de 13.000 fundadors, 53.000 adherits i més de 800 voluntaris.

En la ponència política proposeu d’actuar fent ús de la desobediència pacífica i la no violència per intentar forçar un referèndum. Però no aclariu quan la fareu servir ni si ho heu de fer després de les sentències. D’aquí al congrés fundacional del gener, ho concretareu?
—La ponència obre aquestes vies. Ara se’n presentaran esmenes. És positiu que de manera clara es digui que el nostre mínim és un referèndum acordat però no descartem de fer efectiva la República Catalana si es produís una altra circumstància. La desobediència pacífica i la mobilització, de la manera com ho hem fet nosaltres, i en l’exercici dels drets fonamentals, em fa sentir molt còmode. D’aquí al gener, crec que s’enriquirà.

No concorrereu a les eleccions municipals.
—No en podem prendre decisions perquè no estem legitimats fins al 19 de gener. El temps passa i és molt difícil per a les eleccions municipals, però no puc afirmar-ho.

Barcelona en seria l’excepció?
—També ho haurem de veure. Barcelona, quan parlem de la unitat estratègica, és una peça important. El fet que la Crida hi tingui un paper rellevant s’haurà de decidir al gener. Si volem fer efectiva la República Catalana, tenir-hi un govern i un alcalde republicà és important.

Si Ferran Mascarell fa el pas per a presentar-s’hi candidat, en tant que membre del grup impulsor de la Crida, en tindrà el suport?
—Fins al gener no es podran prendre decisions sobre aquesta qüestió. No ens hi podem posicionar.

Elsa Artadi deia que Oriol Junqueras és un bon candidat a les eleccions europees. Més enllà dels emplaçaments públics, heu començat cap conversa per intentar anar-hi plegats?
—No sé si hi van tancar la porta… També és veritat que el context polític pot canviar molt. La porta oberta, sempre la tindrem. Forma part d’aquesta voluntat amb la qual neix la Crida. En qualsevol cas, sempre que al capdavant hi hagi persones compromeses amb la democràcia i la República Catalana, tindran el suport de la Crida.

És possible que al gener decidiu de presentar-vos a les europees amb candidatura pròpia o és difícil?
—Si a la ponència política hi entra, s’aprova i es decideix, les portes hi són obertes.

Personalment, creieu que us hi hauríeu de presentar?
—Crec que Barcelona és important. Quan he estat a l’altra banda, quan hi ha hagut eleccions europees i llistes unitàries, m’hi he sentit molt còmoda. Caldrà veure què decideix el congrés de la Crida. Nosaltres no estem legitimats a dir-ho. Sí a explicar què és la Crida, quines en són les característiques, vetllar perquè la convenció fundacional de Manresa anés bé, ara perquè el 19 de gener vagi bé. Hem d’avançar en temes tècnics però políticament no estem validats per a dir-ho.

S’ha exhaurit l’ultimàtum de Torra a Sánchez i les peticions de pena de la fiscalia i l’advocacia de l’estat per als processats han estat dures. A banda no donar suport al pressupost espanyol, com han d’actuar ara el PDECat i ERC al congrés? Hi ha d’haver un canvi que es noti en els altres debats i les altres votacions de propostes?
—El president Torra demana i demanem de no normalitzar la situació. No podem posar al mateix nivell negociacions de pressupostos en un context normal amb negociacions enmig de repressió, presó i exili. Quan es parla del pressupost, i avui sentia Pedro Sánchez parlar del salari mínim interprofessional, ja sabem que ell podria fer un decret llei en qualsevol moment i que no li cal l’aprovació del pressupost. A Catalunya la gent està informada. Té Telegram, Signal, és a Twiter, Facebook, té grups de Whatsapp… Continuar dient que el salari mínim va lligat al pressupost quan sabem que no és així… Que tampoc no ens carreguin els neulers més que no toca. Igual amb el decret llei d’estabilitat pressupostària o de retallada als treballadors. Hi ha coses que depenen del pressupost i unes altres que no. I, en qualsevol cas, Pedro Sánchez i els partits que ens demanen que l’aprovem, per què no ens deixen acordar un referèndum?

Els diputats de JxCat afectats per la suspensió de Llarena no cobren des del juliol i a la pràctica no voten. Diuen que no estan suspesos, però, si no exerceixen els seus drets, quina diferència hi ha amb la suspensió?
—N’hi ha una de democràtica molt important del punt de vista jurídic de defensa dels seus drets. Hi ha una votació del parlament que no ha estat impugnada que diu que no han comès el delicte de rebel·lió i no estan suspesos. Això és una realitat. Tenim el president del grup parlamentari que exerceix com a president tot i les limitacions. Participen en les nostres preses de decisions i, per tant, exerceixen com a diputats; són membres de les comissions. El nostre posicionament és de dignitat i d’estratègia jurídica perquè hi va haver una votació del parlament. Quan arribin les resolucions judicials, els efectes retroactius poden ser molt més favorables per a aconseguir avançar en el compromís del 21-D.

Oriol Junqueras i Raül Romeva són substituïts i suspesos?
—No ho sé. No entraré a valorar la situació dels diputats i companys. Sí que sé que són a la presó de manera injusta i en això tenen tota la meva solidaritat.

El president de la Generalitat diu que no es podran pas acceptar les sentències del Suprem espanyol quan hi hagi els judicis. Com s’ha de traduir a la pràctica?
—Amb una estratègia unitària d’embat democràtic arran d’aquestes sentències. Hem de veure com cadascú pot actuar de la millor manera des del seu lloc. En el meu cas, sóc diputada. Quan no ho era, fa un any, em vaig em vaig fer un fart d’anar a totes les manifestacions que hi havia. Ara sóc diputada i estaré a disposició del president de la Generalitat per fer tot allò que pugui. Per a mi, serà un moment molt dur i un desafiament de futur. Si aquestes sentències són injustes; és a dir, si no refusen la sedició, rebel·lió i malversació, crec que serà molt difícil de continuar vivint democràticament a Catalunya. La nostra resposta ha de ser pensada per la manera com podrem garantir els drets i llibertats de les futures generacions. Hem vist que hi ha hagut una sentència del tribunal de drets humans d’Estrasburg que ha reconegut que Arnaldo Otegi i quatre dirigents abertzales més no van tenir un procés just, i n’hem vist els efectes. Hi havia un únic vot particular que reconeixia la indemnització i que no es va establir. Veiem com castiguen aquesta injustícia. Per tant, hem d’actuar amb la màxima fortalesa i unitat.

Una marxa per Europa seria una resposta suficient?
—Ha de ser una resposta però n’hi ha d’haver moltes més.

Més enllà d’una pura manifestació?
—Sí.

La convocatòria d’eleccions podria ser una solució?
—Serà un moment important i haurem de prendre decisions. No em pertoca de decidir-ho. No podem avançar decisions. El govern governa, fa la seva feina i s’haurà de valorar. No tot passa per una convocatòria d’eleccions. Hi poden haver més mecanismes i s’ha de treballar per trobar-los.

Confieu encara que Puigdemont pugui ser investit aquesta legislatura?
—Cada dia em llevo desitjant que tornin els exiliats i que els presos surtin. Van ser les fires de Girona. Veus la catedral i hi penses… Ell sempre em diu que, fer efectiva la República és l’objectiu més important, i no pas que ell torni. Tinc l’esperança que això pugui passar. Crec que el president Torra igual, i tot el grup parlamentari. Per a mi és la victòria. Tinc molt clar que la República torna amb el president Puigdemont. Sé que serà molt difícil. En el meu cas, hi ha un compromís més personal. Ell sap que jo no pararé. Sóc molt tossuda amb les coses. Molts no pararem fins que no sigui una realitat.

I si aquest intent és molt llarg? Esteu preparada?
—Si és molt llarg, mentre cregui que serveixo per a res i ho considerin, hi seré. El dia que no, me n’aniré. Quan feia dos anys que era vice-rectora, li vaig dir al rector: ‘jo ja plego, perquè sé que d’aquí dos anys hauré fet tot allò que he pogut.’ Tinc molt clar què persegueix JxCat i que molts dels diputats tenen les mateixes coses que jo al cap. Ho vaig dir als presos: el meu compromís amb el president Puigdemont s’ha ampliat a tots ells.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb