La jurista Gemma Calvet repassa en aquesta entrevista els fets de la tardor de l’any passat i fa una previsió de la d’enguany, amb el judici dels presos polítics com a escenari de defensa dels drets fonamentals i democràtics. Calvet dóna molta importància al primer d’octubre i assegura que ara és cabdal saber gestionar el llegat que ens va deixar aquella data clau.

S’acosta l’Onze de Setembre. Què hi ha en joc aquesta Diada?
—Com els darrers vuit anys, els Onze de Setembre han tingut una significació molt important i vinculada en el context que, malauradament, ha anat augmentant cada vegada més una repressió i una visceralitat institucional de l’estat respecte a l’exigència de referèndum a Catalunya. Per tant, és evident que en el moment actual, amb exilis i presos, amb el judici pendent i amb les institucions tan condicionades per l’amenaça judicial, aquest Onze de Setembre demana una resposta unitària i popular. Que mantingui l’esperit cívic, pacífic i integrador de tots els Onze de Setembre, com sempre recordava l’enyorada Muriel Casals. Ara, també és cert que és molt preocupant aquest ànim creixent de confrontació ciutadana que es viu en  diversos llocs del territori. Fins ara hem tingut uns Onze de Setembre absolutament pacífics. Això exigeix un gran nivell de gestió d’aquesta complexitat i d’aquest risc de provocació que pot ser inevitable i que pot introduir un element que ha de ser evitat sigui com sigui.

Aquest Onze de Setembre l’Assemblea ha volgut fer una manifestació per la República…
—Aquest Onze de Setembre hauria de poder aixoplugar tots aquells demòcrates absolutament consternats i indignats arran de l’escalada de la repressió contra l’exigència del dret de decidir o, si es vol, el dret d’autodeterminació. Per això hauria de ser més multitudinari que mai i com una gran protesta contra la repressió de drets fonamentals. La vergonya de les presons, dels exilis, dels judicis, ha creat un context on República va directament relacionada amb democràcia. El concepte República per mi, implica gestionar el llegat de l’exigència del referèndum i que a Catalunya sigui considerada la democràcia viva i no castrada. La República vol dir que la gent vol votar i fins ara no s’ha permès de votar sobre la independència. La República vol dir que existim, que no podem ser ignorats, que s’ha d’aturar la repressió, però no trobo positiu alimentar més el relat que ja hem marxat, que ja tenim una República Catalana, perquè això no és cert. Aquest relat pot tenir una utilitat emocional per a alguns, però ens limita molt el caràcter racional, integrador i ambiciós del projecte de República en moments en què el realisme, la unitat i la capacitat de respectar el principi democràtic són bàsics. La història catalana ja ens ha ofert prou episodis èpics on una república catalana ha estat efímera o simbòlica. Ara el gran repte és no sacrificar tot el que s’ha guanyat, tot el camí que s’ha recorregut, tots els sacrificis. Tot això ha de tenir coherència, un sentit i una altura de mires històrica de gestió molt complexa i molt exigent. Crec que dir que ja tenim República Catalana, en aquests termes de fets consumats, condueix la gent a un excés de confusió i frustració innecessari i gens útil. La República és en marxa des de l’1-O, però el camí és llarg. Ara, aquesta vegada, es pot assolir.

Ara parlàveu del primer d’octubre. Què en resta? Quina herència ens ha deixat?
—L’1 d’octubre va ser un punt d’inflexió en la història de Catalunya, i com deia és molt important saber gestionar acuradament i sàviament aquest llegat. En queda l’evidència que el referèndum no és una exigència minoritària, sinó que té un suport molt ampli de la societat catalana. En queda una radiografia internacional i dramàtica de la intolerància en la reacció de l’estat contra la causa catalana, i la ciutadania que volia votar. Tenim el president Puigdemont i els anteriors consellers a l’exili. La presidenta del parlament, Carme Forcadell, el vice-president Junqueras i els consellers i consellera a la presó, i els nombrosos processos judicials. L’evidència que cal una solució política és ja un clam internacional. Però sobretot en resten uns ciutadans i ciutadanes que no estan disposats a acceptar una involució i una repressió. El procés del Tribunal Suprem i la repressió judicial engegada s’ha produït perquè hem estat capaços de persistir en l’exigència de decidir el futur democràtic de Catalunya. Després del judici del 9-N, ser capaços de mantenir el referèndum del primer d’octubre amb la gran implicació de la ciutadania va empènyer la raó d’estat espanyola a engegar els seus mecanismes més repressius, començant per empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, expressió d’aquesta mobilització ciutadana. El pluralisme polític que consagra la constitució espanyola va quedar totalment arrasat pel discurs del rei. Tot això amb la gran repercussió internacional que ja no té marxa enrere. Així, doncs, el primer d’octubre ha estat la revelació de l’estat de coses. No podem oblidar tot el camí anterior, els anys de negació a la consulta, al 9-N, la sentencia contra l’estatut. L’1-O ha estat el resultat d’una llarga cadena de negació a la plena democràcia per a la causa catalana. I això molts actors polítics i econòmics no independentistes ho reconeixen. La causa per rebel·lió i sedició és el gran fracàs de la política espanyola. Per tant, ara, enmig de la complexitat altíssima i dels patiments individuals, cal serenor i intel·ligència col·lectiva. Com deia fa poc Jordi Cuixart en una emotiva carta a Jaume Asens, és més necessari que mai creure que la nostra força són aquests drets fonamentals vulnerats.

I, íntimament, personalment que us evoca aquella data?
—Em recorda la tristor profunda que vaig viure en veure morir una credibilitat en l’evolució de la democràcia espanyola. El primer d’octubre era socialment imparable i democràticament necessari per a explicitar una impotència i un desig de ser escoltats. Malgrat la gravíssima repressió judicial contra el 9-N, que no podem oblidar, el referèndum de l’1-O va ser una resposta ciutadana d’alt compromís individual i col·lectiu. Aquell matí jo era a RAC 1, tenia una germana i el seu marit amb els nens dormint en una escola, els nebots en altres, els meus pares grans des de les sis del matí fent cua per votar en un col·legi sota els paraigües. La nit abans havia anat amb Daniel Turp i Pierre Peledau, del Partit Quebequès, a visitar col·legis. Allò era imparable i demanava una lectura política a l’estat. Jo sempre he cregut que davant l’absolut pacifisme del moviment català, no es travessarien els límits. Aquell dia quan als estudis de RAC 1 vaig veure les escenes de repressió brutal en les televisions, vaig plorar i vaig comprendre que començava un període molt fosc. Quan vam sortir amb Manuel Delgado, Josep Martí i Jaume Barberà vam anar junts a un col·legi. El nostre estat d’ànim era de molta consciència que allò marcava un abans i un després. De fet, considero com molts que la repressió policial de l’1-O és una operació molt ben calculada i planificada. Aquell dia vaig veure que el pitjor de la raó d’estat s’activava. Per això els dies posteriors vaig prendre posició públicament a favor de convocar eleccions i no córrer el risc de fer el joc a aquesta operació planificada. Encara que, vist el que ha passat posteriorment amb els processos, començo a pensar que aquesta repressió no tenia aturador.

D’aquí a poc farà un any d’aquell dia històric. Què creieu que s’ha de fer aquest primer d’octubre del 2018?
—En primer lloc, en el terreny polític, l’actual govern del PSOE ha de fer un balanç del desastre de la repressió judicial i de la paràlisi de la política espanyola per afrontar la causa catalana. La política de l’actual govern socialista se sosté en una moció que no s’entén si no és per avançar seriosament i no fer trampes al solitari. El primer d’octubre no es pot sacrificar amb pactes de baix nivell. S’ha aconseguit una bilateralitat negada històricament, la democràcia espanyola ha de superar les restes de franquisme que es perpetuen i que han condicionat –per no dir determinat– l’impediment de trobar una solució política a Catalunya. Fa pocs anys hauria estat impensable el trasllat del cadàver del dictador del Valle de los Caídos, o que els ex-militars franquistes tornessin a sortir de l’armari des del 23-F. I s’han obert expedients. Passen coses i crec que algunes persones estan altament compromeses en aquesta evolució. Però la política catalana ha d’estar convençuda que tenim actius importants.

Quins?
—Un és el judici com a escenari de defensa dels drets fonamentals i democràtics; i l’altre és l’exili, on l’agenda diplomàtica, jurídica i política ha agafat una dimensió que és la que més mal fa a l’wstat espanyol. Hem d’estar convençuts que això són actius en la nostra negociació política i no obstacles. Aquesta visió estratègica és fonamental. Si el govern actual pot abordar el franquisme amb la figura del dictador, o l’obertura de fosses, si és possible fer això, és possible abordar el referèndum. Totes les dictadures han viscut dues o tres transicions per a ser superades. Ara la causa catalana ha fet, a partir de l’agenda internacional assolida amb el primer d’octubre i amb els exilis, que els informes de memòria històrica de l’ONU respecte de l’estat espanyol hagin de ser vinculants. Aquesta força és també la força en la nostra negociació. Tot és obert. No podem anar a la taula de negociació, sigui quina sigui, perquè segurament la del govern català només podrà parlar de competències o pactes fiscals, sacrificant d’entrada les nostres cartes. La moderació exigeix intel·ligència política, no pas claudicar del recorregut fet, però amb la màxima determinació a arribar a acords polítics que són possibles i necessaris.

I els ciutadans? Què han de fer aquells dies?
—En l’escenari ciutadà són les entitats que han de decidir quines accions s’han de dur a terme. El que es faci des de la societat ha de ser sempre paral·lel a una política d’altura. Cal fer molta política, són temps per a fer-ne molta. Per tant, s’ha de fer paral·lelament, l’escenari polític i el ciutadà, com un espai viu i amb unes exigències de molta altura. Tot això, s’ha de fer sempre amb una visió estratègica de complexitat, de coherència democràtica amb el dret de decidir. L’actuació política s’ha de fer pensant a aconseguir una negociació de màxims i no de mínims.

Quines han de ser aquestes exigències polítiques?
—Clarament, el referèndum i el cessament de les activitats repressives judicials. Un acord jurídic només pot assolir si es vol, una desobediència judicial. Res més. Per això la defensa jurídica al Tribunal Suprem ha de ser molt conscient que també és un actiu polític i que aquest és un procediment polític. Això no impedeix que hi hagi molta necessitat de fer ús de la bona interpretació jurídica i de la dimensió tècnico-jurídica competent. Una cosa no treu l’altra.

Creieu possible un referèndum acordat?
—Històricament, no. Constitucionalment, si. L’article 1 i l’article 92 de la constitució espanyola ho permeten. Nomes la secessió que afectaria l’article 2 de la constitució exigeix una reforma constitucional. La unitat territorial de l’estat no es un valor superior de l’ordenament jurídic; la pluralitat política i el respecte als drets fonamentals, sí. Aquest és l’algoritme democràtic que crec que fa possible exigir el referèndum si hi ha negociadors d’altura i estratègia política d’altura. Per negociar cal conèixer bé la història i els racons de l’adversari, també la seva fragilitat, i malauradament crec que en alguns moments aquí no es té prou aquesta visió, sigui per una qüestió generacional o sigui per un excés d’autoreferència.

Quines han de ser les prioritats a curt termini del govern català?
—Com deia, ha de ser capaç de mantenir una visió estratègica unitària, aprofitant tots els actius per a encarar una negociació amb l’estat, amb una bilateralitat forta. No estic segura que l’esquema actual de negociació formal sigui el que realment pugui servir per a fer passos endavant. Mentrestant, ha de poder governar Catalunya amb la pluralitat política que el Parlament de Catalunya ofereix, sobretot pel que fa a la dinamització econòmica i a les polítiques energètiques i socials. Hi ha dos escenaris paral·lels i ho hem de saber conciliar, l’un no priva l’altre. A l’estat el que més el preocupa és l’agenda internacional. Per tant, el judici del Tribunal Suprem s’ha d’encarar també amb coherència política.

I l’oposició quin paper hi ha de fer?
—Crec que el PSC i els Comuns-Podem tenen un paper clau a retornar el clima parlamentari a la comprensió de l’altre i a la gran complexitat del moment. El parlament català ha de fer un salt endavant qualitatiu autorespectant-se, i l’oposició política també. Ciutadans, que té molts vots, ha de formar part d’aquest pacte de respecte parlamentari. La crispació i la visceralitat en uns moments en què col·legues diputats són empresonats, racionalment demana un pas enrere. Cal fer un exercici de responsabilitat col·lectiva. Considero que la crispació no els donarà més rèdit electoral, al contrari, crec que l’unionisme s’ha d’expressar amb la millor política possible, no en la negació de l’altre.

Parlant del judici, què s’ha de fer aquells dies? Com s’ha d’afrontar?
—El judici ha de servir per a posar en relleu que hi ha una repressió democràtica de màxima magnitud, i que evidentment els empresonaments i exilis són injustos. També ha de servir perquè quedi clar que les acusacions de rebel·lió i la sedició contra el major Trapero, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són completament fora de lloc. Hi ha una clara relació entre la persecució judicial del magistrat Llarena, amb unes clares evidències de dubtes de la seva imparcialitat, i amb una raó d’estat que diu que tot serveix per a salvar la integritat territorial de l’estat. Com he dit, és un judici clarament polític.

Quin paper han de tenir els presos polítics i els exiliats?
—El que ells considerin que han de tenir. Les persones han de prendre les seves decisions amb total llibertat. Ningú no els pot dir què han de fer.

Vist amb perspectiva, què va fallar aquell octubre?
—Considero que s’havien d’haver convocat eleccions. Per mi, el gran actiu de l’1-O era el plantejament inicial del president Puigdemont, que era, després del gran actiu del primer d’octubre, convocar unes eleccions que validessin el resultat. Havien d’haver estat en unes condicions de màxima normalitat democràtica, dintre d’un moment complex. Però, evidentment, el 21-D no van ser aquestes eleccions. Ara cal persistir en l’exigència democràtica del referèndum i fer que l’1 d’octubre sigui una realitat.

Creieu que s’han de convocar eleccions aquesta tardor?
—Ara és molt més important el judici que qualsevol contesa electoral. Qualsevol campanya electoral és un error. Cal estratègia unitària. Evidentment, si això no hi és, la temptació electoral sempre és a la cantonada. El fet més important és treballar i tenir la coherència democràtica en el moment històric en què ens trobem. Cal que les conteses electorals no siguin obstacles per a estar a l’altura del moment històric que vivim. El més important ara és centrar-se en aquesta coherència democràtica i històrica. A més a més, cal plantejar que la dignitat i la lleialtat entre les forces polítiques al govern és molt complicada, però no pas impossible. És fonamental que hi hagi una visió estratègica. El judici marca el punt neuràlgic del conflicte. És l’escenari que preocupa més l’estat. És on més força tenim de cara a l’agenda internacional. Això no priva que jo cregui que el govern del PP i el de Sánchez siguin molt diferents i que siguem capaços de valorar matisos molt importants. No és casualitat que alguns tornin a demanar el 155.

Últimament s’han vist divisions entre els partits independentistes. Com creieu que s’ha d’afrontar això?
—Cal fer una valoració d’on hi ha la força, des d’un punt de vista de la negociació i també de la defensa jurídica. Al meu entendre, la força la tenim en la defensa dels drets democràtics i fonamentals. En el convenciment i la certesa que l’exercici dels drets fonamentals és un patrimoni comú i que aquesta exigència serà la que ens portarà a una visió estratègica unitària. Per tant, em centraria més a fer una anàlisi de com podem aconseguir defensar aquests drets fonamentals i deixaria en un segon pla la visió estratègica de cada partit polític.

Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?
—Els primers que han de condemnar i defugir d’aquestes actuacions han de ser els unionistes. Això es un element democràtic basic. Però insisteixo, com deia abans, que en el moment actual s’entrecreuen la causa catalana i la superació plena del franquisme, i que això ara alguns ho comencen a entendre i pot dur a un nivell d’aliances creadores de consensos polítics que facin d’aquesta terrible situació que es viu una oportunitat. La gent hem de continuar creient que la confrontació al carrer o la intolerància son els verins més perillosos per a continuar endavant en una defensa de la democràcia plena a Catalunya que impliqui decidir el seu futur polític. Europa es troba en plena revisió i crisi de model; per tant, el context europeu ofereix també la possibilitat de repensar el model.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb