Gaudir del moment

  • Saber llegir l'equip rival i no obsedir-se amb el propi dóna alegries i resultats

Andreu Barnils
30.09.2023 - 21:40
Actualització: 01.10.2023 - 08:42
VilaWeb
El president socialista García-Page, molt contrari a l'amnistia. (Foto: Europa Press)

Una de les coses que sempre he agraït del mestre Joan B. Culla és el temps, la intel·ligència i el treball que ha dedicat a l’equip rival. Repassant els seus últims articles al diari Ara (articles que trobarem a faltar, ara que ha plegat d’escriure) es pot comprovar que Culla n’ha dedicats al PP, a Ciutadans, a la bombolla de Madrid, a la catalanofòbia o a l’exhumació de Primo de Rivera. Culla té un llibre sencer dedicat a la dreta espanyola a Catalunya, i la seva tesi doctoral versa sobre el senyor Lerroux. És a dir, el senyor Culla evita un dels errors clàssics de l’independentisme, també del catalanisme: la ignorància de l’equip rival. No fixar-se en què fan, no seguir-los i no llegir-ne la premsa. Culla intenta fer allò mateix que ens fan ells a nosaltres: conèixer-nos de dalt a baix. (Fins i tot, a vegades, diria que els espanyols ens coneixen més a nosaltres que no pas nosaltres a nosaltres mateixos). Seria un somni que nosaltres fóssim capaços de fer allò mateix que ens fan ells: tenir-nos tan apamats que els veiéssim venir.

Aquests dies, per exemple, hi ha un exercici molt plaent de fer: el de seguir les passes de l’equip rival i gaudir com mai del moment amb el cap fred. Gaudir-ne aprenent de les reaccions que ha provocat l’entrada de les llengües al congrés, el debat sobre el català a Europa, la carta de Grande Marlaska a la Interpol per a matisar l’etiqueta de terrorista i la possible amnistia. Reaccions no a casa, sinó a Espanya. 

Sobretot és l’amnistia que els té obsedits. I cal fixar-se no tan sols en el PP i en els dinosaures Alfonso Guerra i Felipe González (feia trenta anys que gairebé no es parlaven, per cert, i l’amnistia els ha tornat a unir), sinó també veure les reaccions dins els membres del PSOE més actius que no els dinosaures: el president de Castella la Manxa, Emiliano García-Page (PSOE) vol que el Tribunal Constitucional derogui l’amnistia abans que no entri en vigor, per exemple. O que el 70% de la població espanyola (i el 59% dels votants socialistes) es declaren contraris a l’amnistia, segons l’enquesta de metroscòpia del 14 de setembre, que també deia que un 65% dels espanyols (i un 35% dels votants socialistes) eren favorables a repetir eleccions. (L’enquesta és del 14 de setembre, abans de la setmana de la investidura fallida de Feijóo.)

Cal recordar que la llista de socialistes que havien pres posició en el passat contra l’amnistia, bàsicament per anticonstitucional, té aquests noms: Grande Marlaska, Miquel Iceta, Pedro Sánchez, Jordi Sevilla, Ramon Jáuregui, Javier Lambán, Joaquin Almunia, Carmen Calvo o Juan Carlos Campo, entre més I saber ensumar que Pedro Sánchez ja ha canviat de discurs, el senyor Page no; Grande Marlaska comença a virar, com Miquel Iceta; Lambán de moment es manté, com Jordi Sevilla. I veure que el PSC ha votat contra l’amnistia al Parlament català, però a Madrid i a Toledo el PSOE s‘ha negat a fer-ho.

Cal aprendre, i recordar, fins on el PSOE es capaç de trair el seu propi discurs per mantenir-se al poder. Fins on és capaç de tesar la seva pròpia gent, els seus ex-ministres, els seus ministres i els seus propis votants, fent una cosa que fa quatre dies negaven. Cal no tancar els ulls, i gaudir, veient com l’equip rival canvia de parer i es mou cap a part de les teves tesis. Cal aprofitar-ho amb vista al futur. I esperar, també, la gira de Rodríguez Zapatero en favor de l’amnistia, i com pot canviar l’opinió bàsicament dels seus votants. Intuint, en definitiva, que la direcció del PSOE ja tenia prevista una desconfiança interna en aquesta qüestió i com ara la vol adormir.

No donem per descomptades en cap cas unes noves eleccions, però sabent gaudir del moment, no tant per la fortalesa de l’independentisme (fortalesa que no és certa), sinó pel daltabaix, els canvis de 180 graus i les tensions internes que viu un equip rival que tenim menys estudiat que no voldríem. I sense oblidar mai que tot això ho fan, també, per continuar guanyant-nos (que ho ho fan), però que tot això també ho fan perquè són febles. Si no, no ho farien pas.

Avui, que és Primer d’Octubre, va bé de recordar-ho: aleshores, l’any 2017, potser no vam saber llegir l’equip rival prou bé. El teníem feble  i no ho vam saber veure. Guanyàvem i no ho sabíem veure. No el coneixíem prou bé. Una lliçó pendent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor