Gaudeix de la política amb un amo castellà

  • Què li queda llavors a la política catalana? El control de la repartidora de diners públics, és clar

Josep Sala i Cullell
20.04.2023 - 21:40
Actualització: 20.04.2023 - 21:48
VilaWeb

Els polítics eterns dels vuitanta i noranta eren gairebé tots una amalgama curulla de dèries i defectes, però no els tremolava la mà quan calia prendre decisions. Pujol va bastir uns mitjans públics amb tot l’estat en contra, Maragall escridassava els conductors que aparcaven malament al nou carril bus, i si el batlle Nadal deia que un edifici havia d’anar a terra la sentència era definitiva. Aquells anys vam veure atzagaiades i atacs de geni, disbarats que perduren i estructures que ens han fet millors, però així, de mica en mica, el país anava endavant.

Ara en canvi patim una generació de líders que troben enutjós manar, perquè això demana temps i capital polític, i hi ha unes altres prioritats. Prefereixen erigir proclames heroiques, alliçonar la ciutadania, retorçar les paraules, actuar com si fossin activistes sense càrrec. Algú els va convèncer que el món funcionava amb narratives i frames, i no amb persones, carrers i empreses, i per això viuen tancats al despatx de la batllia o de la direcció general, envoltats de camàlics que els subministren la droga més preuada: que els donin la raó. Ara bé, d’imposar una visió encara que sigui impopular, buscar consensos i aliats, trencar inèrcies, enfrontar-se als que són més poderosos, en fi, allò que en diríem fer coses, res de res. Massa esforç, millor escapolir-se’n.

Aquí en teniu un exemple. Dimarts diversos mitjans van publicar els abusos psicològics i laborals de Vicenç Navarro, professor de la Universitat Pompeu Fabra. Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes, de seguida va fer una piulada en què exhortava la ciutadania: “Les universitats han de ser espais segurs i lliures d’assetjaments i violències. El deure d’actuar va molt més enllà d’esperar que s’interposi una denúncia quan hi ha sospites. El canvi de paradigma en la prevenció i la reparació ha de ser absolut.” Algú, però, li va recordar que ella havia estat responsable de la unitat d’Igualtat de la UPF, i que no hi havia fet absolutament res. La resposta de la consellera? Que ella només gestionava “el protocol contra les violències masclistes i LGBTI-fòbiques, però no el protocol contra l’assetjament laboral”. Arrapar-se a la lletra petita per estalviar-se maldecaps, una bona filosofia de vida.

Ara el govern de la Generalitat ha desenvolupat el mecanisme definitiu per no haver de prendre cap decisió transcendent: fer tot allò que manen els castellans. És cert que hi ha una amenaça constant que els voleia sobre les testes, la inhabilitació, perquè saben que mai no es podrien guanyar les garrofes al sector privat; però cada cop tinc més clar que l’obediència servil els estalvia haver de pensar i actuar, i per això l’han abraçada amb gust i entusiasme. Tant li fa si aproven totes les lleis que beneficien Espanya, si l’educació i les infrastructures s’ensorren, si els embassaments són buits i els hospitals massa plens. Es tracta de gaudir de la dolce vita, i si em deixeu rebregar Pulp per la via dels Manel, de riure i beure i anar tirant, i si es pot cobrar de tant en tant.

Què li queda llavors a la política catalana? El control de la repartidora de diners públics, és clar. Regar amics i coneguts, engreixar un tercer sector que només serveix per a cobrar i firmar manifestos, deixar els parents ben col·locats. I tenir als mitjans una camarilla ben oliada, volta i volta, a veure si així podem convèncer prou ciutadans que ens regalin quatre anys més. En això els castellans no s’hi fiquen, i ben pensat també ens donen quatre engrunes.

És un sistema que els nostres polítics voldrien que fos etern, però que no sé si pot durar gaire –les eleccions municipals poden ser una bona brúixola. En qualsevol cas, fa la sensació que només hi ha dues conclusions possibles, que s’ensorrin ells o que ens estimbem tots plegats, i ara mateix no us sabria dir quina és més propera.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any