Gats per prescripció facultativa

Mentre l’actualitat informativa és copada per un canvi de paradigma a escala mundial, a casa nostra una notícia petita explica que les llars catalanes també estan experimentant un tomb: si tradicionalment eren més de gossos, resulta que ara són més de gats. Segons l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC), el 2024 es va observar un canvi en les noves inscripcions: les de felins havien augmentat un 14,2% respecte del 2021, mentre que les canines havien caigut un 23%. El cens és orientatiu, perquè només compta animals amb xip, però la tendència és clara i ens acosta com més va més a les cases de la resta d’europeus, que estadísticament es decanten més pels gats que no pas pels considerats millors amics de l’home –malgrat que l’home també pugui ser el seu pitjor enemic.

De tots els éssers fascinants que ens superen l’enteniment, els gats desperten en la nostra espècie passions enfrontades. La indiferència té poc predicament en aquest judici, hom manifesta que els detesta o bé que els adora, però, alhora, passa sovint que els més entusiastes siguin conversos que parlen en termes d’un jo anterior i posterior a l’experiència de conviure amb gats. No en va aquestes bèsties han captivat i arrossegat darrere la seua aparent indiferència tota mena de ments pensants –i qui en sigui tutor legal sap perfectament la literalitat d’aquest arrossegar. Filòsofs i literats de tota fama i eminència els han dedicat poemes, assajos i converses amb els porters de les seues finques. Perquè hi ha alguna cosa que uneix els qui han passat per l’experiència íntima de posar un genoll a terra per pidolar l’atenció del seu gat.

Davant d’algú que afirma categòric que no li agraden els gats, la resposta pertinent hauria de ser una pregunta: quin de tots? Perquè, més enllà del tarannà lligat a la taxonomia, aquests animals tenen el misteri dels melons: s’han d’obrir per saber com són. Per a la canalla sense inclinacions psicopàtiques, cohabitar amb un gat pot ser una excel·lent iniciació a humilitat, l’autocontrol i el noble art de saber deixar en pau. Mentre la tortuga i el peix han portat molts xiquets sans a desenvolupar la indiferència al patiment, o l’hàmster i el gos a explorar els límits de la jerarquia i la dominació, el gat els ofereix un aprenentatge intel·lectual més sofisticat, començant pels conceptes d’independència, insubmissió i respecte a l’espai personal, i fins a l’exercici de l’observació pacient i reflexiva de l’entorn.

Ara bé, tot això no és pas cultura general. El recolliment de la pandèmia i els vídeos de monades a internet han posat de moda els mixos com un substitutiu còmode del gos –tan dependent, tan demandant, tan escandalós–, sovint sota l’equívoc garrafal que el felí arribarà a oferir alguna cosa semblant a la fidelitat i la mal·leabilitat canina, i després arriben les decepcions… o l’epifania. Perquè el gat escull el seu amo, i no a la inversa, i l’experiència de ser escollit per una criatura tan exigent amb la companyia és un pessiguet d’escalfor per a aquesta vanitat humana que tots tenim en algun grau i que els nostres semblants no sempre es dignen a alimentar.

Un tòpic recurrent que també ha reforçat internet és el que associa els gats amb la soledat femenina –curiosament, no la masculina–, per aquesta idea que encara lliga el benestar de les dones al fet de tindre un home a casa o de tindre fills, i que els pressuposa un amor excedent que per força ha de desembocar en alguna alternativa mamífera. Deixant de banda el clixé masclista, la caricatura patina com sempre que hom pensa en els gats en clau de gos –i en els gossos en clau de substituts de fills en famílies egoistes–: perquè la decisió conscient de conviure amb un gat per sobre d’altres possibilitats animals, peludes o pelades, és l’acte d’afirmació més clar que allò que li falta a la persona no és altra cosa que un gat.

Arribo fins aquí donant per descomptat allò que sap tothom dels beneficis de conviure amb animals. Hi ha qui relaciona l’augment de tenidors de gats i gossos amb l’epidèmia de solitud que afecta les societats urbanes occidentals, i ateses les circumstàncies no veig per què hauria de ser una observació funesta. Si ho donem per cert, que no m’atreveixo a dubtar-ho, jo encara diria més: en aquests moments, entre gossos i gats, si sabéssim quantes vides humanes mantenen aferrades a aquesta vall de llàgrimes, i quantes receptes estalvien al sistema públic de salut, estic segura que nou de cada deu metges els prescriurien i que la factura de les adopcions entraria per la seguretat social.

PS: Per si algú de valtros, solitari per gust o a disgust, està rumiant d’agafar un gat perquè és “més fàcil” que fer feliç un gos, un recordatori i un suggeriment: primer, que els gats poden viure molts anys, no tant com set vides, però sí gairebé un quart de la nostra, i que també cauen malalts i es fan grans. El suggeriment: que per poc que pugueu, adopteu els gats malalts i grans que abandona la gent.