Els Estats Units encara es recuperen amb astorament d’una imatge que es pensaven que no arribarien a veure, un assalt al congrés, la seu de la seva democràcia. De fons, mentrestant, la lleialtat dels republicans amb Donald Trump, que aquests darrers quatre anys ha facilitat la normalització del seu discurs i n’ha apuntalat la presidència insòlita, s’esbocina ràpidament, com si confirmés el final d’una etapa. Per a una potència internacional abocada a l’abisme d’una crisi sistèmica, aquesta és tal volta la principal qüestió que va fer un tomb ahir: el futur del “trumpisme” i del Partit Republicà, i l’envit de la profunda divisió social.

Serà molt important de calcular fins a quin punt els fets d’ahir erosionaran la democràcia nord-americana. Però el trencament de bona part del Partit Republicà amb l’home que l’ha transformat aquests darrers anys representa el principal punt d’inflexió. “M’agradaria dir que no ho podíem preveure. Però ho hem previst aquests darrers quatre anys”, va dir el president electe Joe Biden. La imatge de l’atac al Capitoli s’ha interpretat com el compliment d’una profecia covada durant cinc anys, d’ençà que el candidat Trump va fer campanya amb crides incendiàries; d’ençà que, tot just investit, va equiparar la violència dels neonazis a Virgínia amb la dels militants antifeixistes que s’hi van encarar a Charlottesville, a Virgínia.

Quan falten ben pocs dies per la investidura de Biden, l’assalt aparatós dels ultres al congrés ha permès als republicans més incòmodes amb Trump –però que han fet cert silenci els darrers anys– d’escenificar-hi una ruptura que els permeti sobreviure la derrota del president.

Els principals càrrecs republicans renyeixen amb Trump

La majoria d’alts càrrecs republicans han fet pinya sòlidament contra l’acte del president que va esperonar l’ocupació del congrés, contra la seva actitud i en favor de la transició cap a la presidència de Biden (fins i tot dos dels senadors més arrenglerats amb el president, Tom Cotton i Kelly Loeffler, se n’han desmarcat i li han demanat que acati el resultat de les eleccions). La ruptura més notable ha estat, segurament, la de Trump amb el seu vice-president, Mike Pence. Com que el senat havia de votar si certificava la victòria de Biden, i Pence és també president del senat, Trump li va demanar públicament que impedís la validació del resultat. I Pence ho va refusar, adduint que seria “antiètic”, cosa que li va costar atacs de Trump a les xarxes. Hores més tard, Pence va ser molt dur contra els seguidors del president que havien ocupat el congrés: “la violència mai no guanya”, va dir, i afegí que serien perseguits penalment.

Pence és al centre de totes les mirades d’ençà de fa unes quantes hores, perquè té el poder d’invocar la vint-i-cinquena esmena de la constitució, que li permetria d’expulsar immediatament Trump de la presidència si argumenta que està incapacitat per a continuar fent de president. Els demòcrates ja li han demanat formalment que ho faci. Però, amb perspectiva política de futur, el paper més significatiu en aquest sentit ha estat el de Mitch McConnell, el dirigent de la majoria republicana al senat, que aquests darrers quatre anys ha protegit Trump en moments crucials, com ara en el seu procés frustrat de destitució. McConnell s’ha mostrat favorable a preservar el resultat de les eleccions i ha estat molt contundent contra els seguidors de Trump que van assaltar ahir el Capitoli. “Cap conducta criminal no dominarà mai més el congrés dels Estats Units”, va dir.

Els republicans, entre la renovació i la radicalització

Dels cinquanta senadors republicans, tan sols vuit, tots del sud, es van mantenir ahir al costat de Trump en les objeccions a la certificació de la victòria de Joe Biden: els qui s’han adscrit més plenament al discurs ideològic del president. El més destacat, tal volta, és el senador per Missouri Josh Hawley, de qui s’ha fet viral una imatge en què, amb el puny alçat, encoratjava els seguidors de Trump que continuaven fora del Capitoli, maldant per entrar-hi. Les xarxes van vessar de crítiques contra Hawley, que més tard va rectificar amb un missatge a Twitter en què demanava d’aturar la violència. Però la seva contribució ha estat determinant per a l’elaboració del relat sobre la il·legitimitat de la presidència de Joe Biden: Hawley va ser qui va forçar que la confirmació es votés al senat, un altre fet inhabitual.

Hawley, de quaranta-un any, és una de les joves promeses de l’ala “trumpista” del Partit Republicà, i és molt probable que es presenti a les primàries per ser el candidat de la formació a la presidència d’ací a quatre anys. Si al debat intern que, amb tota probabilitat, s’obrirà dins el partit els mesos vinents s’hi imposa la família partidària de mantenir el discurs de Trump, la nominació de Hawley seria segurament l’indici més clar que el “trumpisme” continua hegemònic tant en fons com en forma entre els republicans. Però encara hi ha una alternativa, en aquesta mateixa línia. A les primàries també és probable que s’hi presenti el senador per Texas Ted Cruz, un altre dels qui ahir van refusar d’avalar el resultat legítim de les eleccions. Cruz va ser el principal rival de Trump a les primàries del 2016, i les seves formes són força diferents de les de Trump. Però el contingut del seu discurs i el relat social que ha subscrit durant el mandat del president confirmarien, en cas de victòria, que l’estratègia política actual dels republicans sobreviu més que no pas es renova.

Els passos que facin els republicans fins el 20 de gener seran decisius per al futur del partit. Determinaran quin límit hi ha per als més extremistes del partit. Determinaran la intensitat de les crítiques que Trump decideixi adreçar-los els anys vinents, la profunditat de la desconnexió dels seguidors del president amb les institucions, i la capacitat de superar el llegat del president. La investidura de Biden és a prop, però el més complicat ve ara.

Vuit senadors són minoria, és clar. Però Trump no desapareix. I no s’apartarà fàcilment dels focus mediàtics. Fonts pròximes al president ja han suggerit reiteradament que estudia de tornar-se a presentar el 2024, probablement amb un autoindult que es podria concedir aquests dies. I la possibilitat d’un qüestionament del seu discurs dins el partit, si hi ha veus internes fortes que li mantenen la lleialtat ideològica, no és clar que el perjudiqués necessàriament. A banda, si els republicans opten per un tomb cap a la moderació, Trump tindria igualment la possibilitat de presentar-se com a independent, o fins i tot d’articular un tercer partit.

La barreja d’un país dividit, una majoria demòcrata a les dues cambres del congrés i un Partit Republicà enfangat en un procés de revisió interna pot ser la tempesta perfecta perquè Trump, que serà un ex-president carismàtic amb l’orgull ferit i una base social activa, continuï al centre de la política nord-americana. El relat sobre el frau electoral i les “eleccions robades als grans patriotes” que ha sostingut aquests darrers mesos, de fet, és un discurs per a evitar la imatge de la derrota social del “trumpisme”, a fi de mantenir-lo viu.

Al capdavall, Donald Trump va ser, el novembre passat, el segon candidat més votat de la història dels Estats Units. 74.223.251 vots. La divisió és servida, malgrat el retorn a la normalitat que ha promès Biden, i que alguns alts càrrecs republicans que fins ara s’havien mantingut al costat de Trump han escenificat aquestes darreres hores.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.