Fotografies: Prats i Camps

Feia cinc anys que Francesc Bodí (Agres, 1963) no publicava cap novel·la. Ara torna amb L’única veritat (Lletra Impresa), una obra ambiciosa i potent que travessa dos segles, dos continents i moltes vides. Una novel·la de prop de nou-centes pàgines que ha anat confegint durant més de vint anys. Era el projecte al qual tornava cada volta que n’acabava un altre de no tanta envergadura. 

A l’obra es detecten els trets fundacionals de la literatura de Bodí: la pulcritud, el gust per un llenguatge precís i sonor i també molt genuí, per la creació d’imatges plàstiques i suggeridores. Unes voltes és un viatge sensorial i unes altres és una galtada de realitat. L’Havana, Miami, Alcoi, València, Reus, el Maestrat… I Volves, aquest espai mitificat que tant recorda Agres i que ha eixit a més obres de l’autor.

Fem l’entrevista a València, unes poques hores abans de la presentació de l’obra a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona. Hi serà avui diumenge, emmarcat dins el tradicional desembarcament d’autors valencians.

Com és el procés d’escriptura d’una novel·la durant vint anys?
—Més de vint! Casualment he trobat unes primeres redaccions que són de fa més de vint anys, però en aquest temps he anat publicant més coses. He anat aparcant-la i reprenent-la. No ha anat creixent, no m’ha fugit de les mans. He fet allò que volia fer, però és cert que quan em cansava anava a un altre projecte i després tornava en aquest.

Quan l’heu acabada?
—Li vaig donar una empenteta prou important, però no quant al nombre de pàgines, sinó en algunes coses que s’havien de retocar, durant el confinament. 

Dieu que l’obra no us ha fugit de les mans. Ho planifiqueu tot sempre?
—Sí. Planifique molt. Sóc molt metòdic. Intente que no em fuja cap personatge. Escriure novel·les és posar-s’hi cada dia, de manera molt sistemàtica. Quant a horari o, si més no, a nombre d’hores. Em faig esquemes, prepare materials, si m’he de documentar en algun moment, em documente. Normalment, no m’assec a veure què passa. Això no vol dir que no hi haja imprevists. Potser un dia pense, “ara faré això” i després resulta que el temps no ha donat més de si, que ha sorgit un imprevist. O a voltes planifiques una escena que pensaves que tenia potència i després t’adones que no és com tu volies. Potser algun personatge em demana més protagonisme, però intente que no em fugen.

Allò que havíeu escrit fa vint anys, us ha servit ara? Heu trobat la mateixa veu narrativa?
—No, no, he reescrit coses, perquè havia de donar-li unitat. La veu narrativa no l’he perduda perquè mai no he deixat del tot la novel·la, mai no l’he tancada en tots aquests anys. Una altra cosa seria amb una novel·la acabada. Pots agafar ara una novel·la teua de fa vint anys i dir, “això no ho faria, o ho faria d’una altra manera”. Fins i tot, pots arribar a pensar que no l’escriuries, no tant per la qualitat, sinó perquè els teus interessos han canviat. En el cas d’aquesta novel·la, sempre ha estat oberta, però a voltes la deixava. 

Què us la feia deixar?
—Era un projecte molt bèstia. Em cansava, em sorgia un altre projecte i el tirava avant.

Què és L’única veritat?
—És un viatge al passat. Així, metafòricament parlant. La protagonista és l’última descendent d’una nissaga i fa un viatge al passat. Les paraules “viatge” i “passat” tenen certa contradicció, són una paradoxa. Sembla que viatjar implica anar al futur, i la protagonista fa un viatge al passat, no tant al seu passat personal, sinó al passat familiar, al passat de la nissaga. Son pare se’n va anar, més que cercant un futur, fugint del present, i això és un secret que ella ha mantingut durant la seua vida a Cuba. Però a l’últim moment s’adona que son pare hauria volgut tornar i no va poder. Ella pren el relleu de son pare, intenta fer el viatge que son pare hauria volgut materialitzar i no va poder. I descobreix coses imprevisibles. És la paradoxa. Creiem que el futur és incert, però el passat és totalment incert. Ella descobreix que el passat és imprevisible. El viatge de la vida és això. Anem cap al futur, però el passat ens marca i és més ficció que no ens pensem.

El passat és ficció?
—Els psicòlegs tenen clar que la memòria és una creació i cada volta que recordem una cosa n’actualitzem el record, el modifiquem i el tornem a emmagatzemar modificat.

És el “desa els canvis” dels programes informàtics.
—Sí. De fet, hi ha experiments que parlen de persones que han viscut la mateixa experiència i la recorden de manera completament diferent. 

En aquesta novel·la hi ha uns quants elements d’obres anteriors. L’Havana, els Martí… Podríem dir que L’última veritat és la bíblia, el compendi, de l’obra de Francesc Bodí?
—És una novel·la grossa, però no. Recorde que quan ja en portava unes quantes, de publicades, la gent, i fins i tot a voltes els editors, em deien: “És que vols marejar el lector, perquè fas coses diferents.” Crec que si no fes coses diferents, no tindria forces per a seure a escriure. És a dir, hi ha gent que repeteix molt, en el bon sentit de la paraula, gent que li dóna voltes a la mateixa qüestió. I jo intentava que cada novel·la fos un desafiament nou i m’engrescava perquè ho era. Si no, no hauria pensat a dedicar-me tants anys a escriure una novel·la. Però és de veres que les qüestions que em preocupen sempre són les mateixes. Sobre els personatges, n’hi ha algun de creuat a Havanera i alguna al·lusió a certa història, però res més. 

L’univers Volves també hi apareix.
—Volves sí. És un topònim que faig servir, que és Agres. Ja el vaig fer servir a la primera novel·la que vaig fer, que es diu Volves i olives, i a Guerres perdudes. Però és un espai mític que no es correspon al cent per cent al poble. Poc dalt poc baix, podríem dir que sí, però no al cent per cent.

L'art juga amb la ficció i la ficció forma part de nosaltres de manera molt potent

Heu estructurat la novel·la en tres universos que no són paral·lels: El cel del retorn, El saló de la nissaga i Les preocupacions del segle.
—La novel·la té una estructura triple que va confluint. He intentat no tan sols de separar-la pel contingut, sinó que hi haja una certa diferència quant a l’estil. Que el lector sàpiga en cada moment en quina part d’aquesta estructura es troba. No és tant una barreja d’estils, com situar el lector. 

Jugueu amb la versemblança i amb el realisme màgic.
—Eixe és un dels temes que m’agrada. Retorne a ell en moltes novel·les. Abans parlava dels temes de la novel·la. N’hi ha quatre o cinc o sis que no sé per què em preocupen, m’agraden i hi reflexione. Un és el paper de la ficció. El paper de la ficció a la vida humana. I, per tant, el paper de l’art, el paper de la literatura, el paper de la creativitat. El realisme màgic no és tan sols una tècnica literària que van posar de moda els hispanoamericans. I, per cert, també en van fer Günter Grass, Kafka i Torrente Ballester. Molta gent. No és tant una tècnica literària. En determinades escenes, si introdueixes un element sobrenatural, meravellós, impacta més. El lector viu més allò que tu vols que visca. Trenques eixa clau realista i de sobte, això! Expressa un poc l’essència de l’art en general. L’art juga amb la ficció. La ficció forma part de nosaltres de manera molt potent. La gent es pensa que no, perquè ens fem adults i ser adult implica ser seriós, ser rigorós, ser lògic, ser racional… Anem desterrant eixe món de ficció dels xiquets, però a l’hora de la veritat el futur, les expectatives, els desigs… Tot això és ficció.  

Com el passat, dieu.
—El passat és ficció. No existeix. Ens condiciona, segur, però no el passat, sinó el passat que nosaltres hem creat i recreat. No hi ha una separació tan nítida entre realitat i ficció. Crec que l’art atreu la gent perquè ens fa reflexionar sense anar als conceptes. Sense apel·lar a la lògica, sinó als sentiments, a la passió, a la part més irracional.

Francesc Bodí

Un dels àmbits de l’obra el bategeu amb el títol Les preocupacions del segle.
—És una expressió molt definitòria. Al segle XIX va ser molt popular. Es referien a les preocupacions de la vida, les preocupacions materials. Les preocupacions del segle són molt presents als ordes monàstics. Si llegeixes la Regla de sant Francesc, t’adones que apel·len contínuament a les preocupacions del segle, i la bona vida monàstica és aquella que no es deixa arrossegar per les preocupacions del segle. És a dir, sempre hi ha aquella dicotomia, que la filosofia expressa de cap a cap de la història, entre la fe i la raó. Les preocupacions del segle diuen: no ens preocupem dels aspectes materials, de les necessitats, de què porta la història; preocupem-nos de la part espiritual.

El segle XIX és un personatge més de la novel·la. Mostreu com avança, com un organisme viu.
—Crec que estic influït per l’altra formació meua que és la filosofia. Sí que hi ha una mena d’evolució. No pas hegeliana, que seria que les coses van a bé. No crec que les coses vagen a bé. De fet, segons com mires, potser van a pitjor. Però sí que és de veres que hi ha una dialèctica interna i que els fets, el temps i els éssers humans van evolucionant, van creixent. Em fa l’efecte que no tan sols creixen les persones, sinó també les institucions, les manifestacions, l’art, les creences, tot.

Mitjançant el llenguatge, la polidesa de les estructures lingüístiques, reproduïu la vida lenta del segle XIX i l’oferiu a un lector del segle XXI en què tot va a una altra velocitat.
—No em preocupa. És la meua manera de narrar i de contar. Vincule l’estil a cada novel·la. La novel·la ha de funcionar harmònicament. No pot grinyolar res. Aquesta història havia d’anar a aquest ritme. I, en tot cas, el segle XIX és un dels més inestables, hi van passar moltes coses. Mires la successió de governs i és impressionat.

Sí, però hi descriviu domassos, minyones, vetes-i-fils i migdiades interminables.
—Ho he dit unes quantes voltes. Per a mi, la cosa més important d’una novel·la és l’estil. L’estil ha de respondre al tema. Si fas una novel·la psicològica, l’estil ha de fer voltes i voltes i fer que el lector entre al caos que puga tenir el protagonista. L’estil és la finestra on t’aboques per veure allò que jo vull que veges. I crec que per a aquesta novel·la havia de fer això. M’agrada recrear-m’hi.

Si una frase no sona bé, tinc dificultats per a continuar. La fonètica és molt important

Parlem d’una novel·la que conta dos segles, que explica revolucions i cops d’estat, però dieu que no és una novel·la històrica.
—No tinc clar això dels subgèneres. Tota novel·la ambientada al segle XIX és històrica? I si l’ambiente en un hospital, ha de ser mèdica? Per a mi, novel·la històrica és la que narra fets històrics, la vida d’un papa o d’un rei, per exemple. I crec que en aquesta novel·la la història no té tant de pes. La faig servir com a rerefons, me’n valc. M’he hagut de documentar per no cometre errors i per clavar-me a la pell dels personatges. La història hi està infiltrada. Si necessite cent cinquanta anys per a crear una nissaga, he d’anar cap enrere. No tinc res contra la novel·la històrica, però no m’interessa d’escriure’n. Aprofite la història. Precisament, l’única veritat és que hi ha moltes veritats. L’única veritat és que la història més segura pot ser fraudulenta i per a donar versemblança, la millor tècnica és agafar personatges o símbols que puguen donar eixa clau “realista” que després té una novel·la.

Tots els personatges de la novel·la són ficticis?
—Sí. Hi ha alguna referència concreta a Ramon Cabrera, però molt ficcionada. Cabrera té un cert pes al començament fraudulent de la nissaga. Al principi vaig dubtar si definir-lo tant o no, perquè és un personatge sobre qui s’ha escrit molt, s’ha mitificat, és molt conegut i era convenient de donar-li versemblança. És un personatge contradictori que començà defensant unes idees polítiques i acabà molt lluny d’allà on era. Una paradoxa. Veus com pot evolucionar la gent?

Des d’on treballeu el lèxic?
—Intente que siga tan proper a la narració, al context, com siga possible. És molt occidental i molt de la zona. Alguna volta l’editor em feia notar alguna paraula, i jo li deia, “mantín-la, mantín-la”. Sempre des de la correcció. Treballe perquè no resulte postís, sobretot als diàlegs. Construir un bon diàleg és molt complicat, i si a més fas errades lèxiques…

Us imagine lent, escrivint. Ho sou?
—Sí. Molt lent. Comence a escriure i vaig enganxant i refent i repassant qüestions de contingut. Però allà on m’entretinc més és a les qüestions estilístiques. Si una frase no em sona bé, tinc dificultats per a continuar. La fonètica és important. Si continue i sé que allò no sona bé, sé que quan acabe hi tornaré, i si no, l’endemà. I al final trobaré la paraula que faltava, o el gir que necessitava. Sóc maniàtic de l’estil. Allò que fa una novel·la és l’estil. Obri un diari i veuràs si hi ha històries… 

Com és que heu canviat d’editorial?
—[Riu] Un canvi d’aires.

Molts escriptors empren les xarxes socials per a fer promoció de les seues obres. Francesc Bodí no és a Twitter ni a Instagram. Per què?
—No és un menyspreu, ni hi estic en contra. I sé que funcionen per a propagar notícies molt ràpidament. Però això també és cosa dels editors. Jo intente escriure i no distraure’m, perquè la vida em distrau molt. Sóc de poble i als pobles es tafaneja molt. Em fa l’efecte que Twitter és un safareig global.

Teniu la sensació que, tot i ser un dels autors més llegits i premiats al País Valencià, al Principat no us coneixen?
—Crec que això ens passa a la majoria d’autors valencians. És difícil d’entrar al Principat. I no tinc clar per què. No sé si ells ho han tingut més fàcil, entre cometes, que nosaltres. No sé si els lectors principatins estan més acostumats al model oriental de la llengua, i això fa que tendisquen més a agafar primer un llibre d’un autor principatí. No tinc clar què és. De tota manera, m’he sorprès més d’una volta quan un amic m’ha passat un enllaç i he descobert un club de lectura en què han llegit una obra meua i diuen, “ai, com és que no havia llegit res d’aquest home?” Quan els lectors d’allà dalt veuen obres nostres, sí que els agraden.  

Què escriviu ara?
—No parle mai dels meus projectes, però és de veres que estic escrivint una cosa. Passa que encara em falten entre un any i dos per a acabar-la. Serà més curta. Quan vam arribar a un acord amb Lletra Impresa per a publicar L’única veritat, vaig deixar allò que feia per acabar-la.

Francesc Bodí

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.