Fragment: ‘Els déus inaccessibles’, de Miquel Àngel Riera

Edicions de 1984 reedita aquest títol coincidint amb els vint-i-cinc anys de la mort de l’escriptor

VilaWeb
Redacció
11.11.2022 - 21:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Coincidint amb els vint-i-cinc anys de la mort de Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996), Edicions de 1984 reedita la novel·la Els déus inaccessibles. Premi Nacional de Literatura Catalana (1988), l’obra narra l’amor clandestí d’un capellà rural per un jove, l’Alexis, per mitjà del xoc entre el jurament religiós i la força de la passió. Des de la sincera intimitat del seu diari personal, el protagonista descriu l’experiència de l’enamorament amb l’atractiu tens del desig no correspost. 

Llegiu l’inici d’Els déus inaccessibles, de Miquel Àngel Riera.

Els editors d’Edicions de 1984 expliquen:

“En aquesta cinquena edició d’Els déus inaccessibles l’autor difunt Miquel Àngel Riera sentenciava que l’única ideologia que ha de tenir un autor és l’autoexigència. Deu ser en aquest sentit que l’any 2021 Sebastià Bennasar escrivia en aquest mateix diari sobre la necessitat de fer revifar l’Illa Flaubert de Riera, reeditada també a Edicions de 1984.

El protagonista d‘Els déus inaccessibles és un capellà adult que s’enamora del jove Alexis, un adolescent del poble. El d’Illa Flaubert, en canvi, és un escriptor que fuig del trasbals que li causa la mort de la seva mare, i, per tant, també de la seva pròpia mort. El turment amorós i platònic per Alexis ens porta a la Mort a Venècia o, si ens fixem en la literatura nostrada, en els assajos sobre el Desig (per a noiets) que va escriure Joan Ferrater. Però la fascinació per Alexis és també admiració intel·lectual, és la passió d’un home que frisa per la connexió humana i per deixar empremta en la comunitat, però que se sent i que potser està, encara més que la majoria de nosaltres, sol al món.

El desig i la solitud es fonen amb la culpa de marca ben catòlica, la contemplació activa del paisatge, la relació tortuosa del capellà amb la mateixa mare. Qui sap si els déus inaccessibles no són les altres persones, les que Riera busca i defuig a la vegada, en part, arran de la passió que li neix per l’Alexis angelical. El narrador tem la mort i ho trasllada, a Els déus inaccessibles, en la forma del desig per la bellesa i la joventut de l’Alexis. Agraeix ser capellà, s’adiu al seu temperament. Si el protagonista d’Illa Flaubert esbravava el seu abisme interior amb la solitud d’una illa i els encontres comptats amb prostitutes, el pastor d’Els déus inaccessibles ho canalitza amb un amor tant profund com impossible.

Tot i que són personatges diferents, les dues novel·les comparteixen un to, una veu narrativa i una forma. Els protagonistes d’una novel·la i l’altra ens parlen en primera persona com si els lectors fóssim receptors del seu dietari. Llegir Miquel Àngel Riera és endinsar-se en el seu discurs de savi misàntrop, intel·ligent i articulat amb un llenguatge precís d’alta volada. Rellegir-lo enguany, vint-i-cinc anys després de la seva mort —que tant temia i escrivia!— és absorbent. La prosa del mallorquí, que també té una obra poètica consistent, fa que bona part de la literatura catalana contemporània d’ara empal·lideixi o sembli comparativament empobrida en les expressions i els plantejaments. Per sort, amb aquesta reedició i d’altres que es fan del conjunt d’allò que va escriure, tot el que ell va escriure d’ell pot tornar a ser nostra i inspirar-ne d’altres igual de potents.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes