Als ‘indepes’ en general ens ha costat una mica captar la indirecta:

–El 9-N ens vam deixar colar la resposta unicorniana del sí-no, que venia a voler dir que sí a l’estat propi, però que si Espanya no volia tornar-se federal per a poder-nos-hi federar, doncs que NO.

–El 27-S ens vam deixar colar el ‘ni sí, ni no’, és a dir: una mena d’opció de Schrödinger que no es volia sumar amb el sí, i que tampoc no es volia sumar amb el no…, però que al parlament ho votaria tot pel NO.

Mmm, ves que no ens volguessin dir alguna cosa, però no ho sé, potser amb alguna pista més… Vinga, va, el comodí del públic:

–El 20-D i el 26-J ens vam deixar demanar el vot ‘indepe’ a canvi de la promesa d’un referèndum pactat dins d’una Espanya fede… ai, fraternal. I no va ser fins que no es va confirmar que ni això ni allò –per duplicat, al desembre i al juny–, que se’ns va revelar el pla B omès amb tant de zel durant la campanya: esperar-nos al 2020 per a tornar a provar de canviar Espanya, i anhelar unes autonòmiques catalanes per a provar de canviar la Generalitat. Total, que el pla B era tornar a la casella de sortida, oooh!

I encara una altra, el comodí de la trucada:

–Ahir mateix es va cloure la Comissió del Procés Constituent, una comissió que, si fem memòria, CSQP va demanar que fos només d’estudi –i no legislativa, com demanaven JxSí i la CUP– com a condició per a afegir-s’hi. Doncs fa un parell de dies, una de les seues diputades va definir la comissió esbravada per ells mateixos com a inútil en contraposició a les ‘comissions útils’. Per a casos com aquests els castellans tenen la dita del gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar.

Doncs així d’innocentots hem estat molts ‘indepes’ amb els nostres cobejats indefinits. I potser una miiiica se n’han aprofitat, també. Però ep, la culpa no és pas d’ells per ser més llestos que nosaltres, i més murris, i menys perepunyetes davant dels propis objectius. La culpa és nostra per permetre que ens colin el mateix gol, una vegada i una altra, entre els pals del sí i el no: ara un sí-no per l’escaire; ara un ‘ni sí ni no’ per sota les cames, ara un ‘no, però i si’ al lateral… Això no serveix per re!, que deia l’innominable.

I com en sortim, d’aquest bucle, senyores?

Vejam: les úniques dades oficials sobre els indefinits són les del 27-S, que, tot i que anava d’escons, un cop estripades les cartes tant li fot: 48% pel sí, 39% pel no, i un 12% que va votar CSQP. Si anem als fets, ja podríem aïllar la incògnita: CSQP és partidària del no, però per la via d’embolicar la troca. Per tant, 48% sí, 51% no, i cap a casa. Però si anem a les paraules, els representants d’aquest 12% sempre ens surten que hi ha ‘indepes’ entre els seus votants, entre les seues files, entre els seus simpatitzants, però ai!: no tenen cap pressa a haver-ho de demostrar. És la mateixa lògica, suposo, per la qual es fan dir republicans però fan tots els possibles per no sortir de la monarquia.

És clar, definir-se sobre la independència és arriscat per als partits catalans. Si no, vegem què ha passat amb els que van jugar amb l’ambigüitat: PSC, CiU, ICV, UDC, CDC, tots hi han perdut bous i esquelles. Però el temps de puta-ramonejar s’acaba i, si no, l’hem de fer acabar. Us sona el referèndum sobre la independència, el mal anomenat RUI? Doncs sí: és la manera com un sector creixent de l’independentisme vol posar fi a la dilació partidista, però la de tothom: tant la dels processistes del sí, com la dels espanyacanvistes del no.

El full de ruta del govern compta amb la definició dels indefinits, i no la tindrem. Compta que hem de tornar a fer eleccions per a votar partits per a fer constitucions, i, com el 27-S, hi haurà qui s’ho creurà, hi haurà qui no, i hi haurà qui ens colarà un altre ni-sí-ni-no a porteria buida. Compta que, al final d’un procés constituent que ens unirà en la concòrdia habitual, haurem de tornar a les urnes per aprovar una constitució, i si surt que no –inimaginable, oi, essent com som?– serà un no a la independència. Final del trajecte, gràcies per viatjar amb nosaltres. Us hi veieu? De debò? I després diem als comuns que somien truites.

Cal ajustar aquest full de ruta a la realitat. La realitat és que l’únic partit que té a les mans resoldre la incògnita del 50% no ho farà. La realitat és que els partits del 48% pateixen el desgast d’un percentatge fals que, qui en té el desllorigador, no el vol desllorigar. Cal desblocar amb urgència aquests sí i els no que ens falten, resoldre la incògnita si us plau per favor, abans que la incògnita ens consumeixi la força. Fotem els lliris al foc, avancem el moment de la definició dues caselles, una, dues, situem-lo just entre l’última llei de desconnexió i la convocatòria de les noves eleccions. I un cop alliberats de la incògnita, buf, benvingudes les tàctiques partidistes i les bufetades per la constitució.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.