Darrera trobada organitzada per Foreign Friends of Catalonia, a Nàpols.

‘Bona tarda, faré la meva intervenció en català perquè m’entengui tothom.’ Aquesta salutació d’orador, que malauradament no se sent gaire, per no dir gens, constitueix un dels privilegis vedats a les llengües no hegemòniques. Les poques que acceptem com a llengües franques, i això de ‘acceptem’ és un eufemisme per ‘ens imposen’, són les que suposadament ‘entén tothom’. En vam tenir un exemple grotesc aquest dia al parlament d’Astúries.

Un altre privilegi dels idiomes expansius és la possibilitat de sentir-los parlats amb accent no nadiu. Això, que per als angloparlants és la quotidianitat més absoluta, i per a moltes llengües estatals és perfectament corrent (hi ha milions d’estudiants d’italià, de francès, d’alemany, de xinès mandarí…), per a les minoritzades és un fenomen rar. Minoritzades, o no tant: mireu el portuguès, o l’estonià. En el nostre cas, és veritat que de tant en tant sentim la llengua catalana en boca gambiana, xinesa o argentina, però més aviat esporàdicament; en qualsevol cas, amb molta menys freqüència que no la sentiríem si una majoria aclaparadora d’aquestes boques (el 91%, segons dades de la darrera EULP) no es decantessin per l’altra, de llengua. I això és molt més que una mera anècdota: en el món d’avui, la possibilitat de supervivència d’un idioma és directament proporcional al nombre d’accents forans en què s’encarna.

Però no perdem l’esperança. A manera de poblat gal, existeix un reducte on aquestes dues avinenteses quasi insòlites per al català són, en canvi, la normalitat. Em refereixo a les trobades de Foreign Friends, una associació que es dedica a fomentar i estrènyer lligams amb gent de tot el món interessada en els drets civils en general i en la nostra lluita d’alliberament en particular. A eixamplar la base, vaja, però de debò. Sigui en trobades breus com el sopar mensual, de durada mitjana com les celebracions de la Diada o llarga com els workshops, sempre es produeix el miracle. Agafem per exemple l’últim d’aquests aplecs, celebrat a Nàpols: una casa gran i acollidora (la Pat Vila, ànima de l’associació, té la rara habilitat de trobar uns casalots de pel·lícula) en què durant una setmana un grup de gent de nacionalitats diverses han posat en pràctica el que hauria de ser, lingüísticament parlant, la normalitat del futur estat. De fet, no cal ni llançar l’avís amb què he començat l’article, perquè el català hi és llengua vehicular per defecte. I dic normalitat ben conscientment: l’idioma és un mer instrument, perquè FF no va de filologia sinó de país i de política. De Nàpols, per exemple, n’han tornat amb el compromís del batlle, Luigi De Magistris, de participar activament en el seu pròxim projecte, Catalunya Open Doors, un muntatge de grans dimensions pensat per aprofitar l’efecte multiplicador de Sant Jordi.

El concepte de treball dels FF és el que anomenen ‘diplomàcia de proximitat’. Una troballa. Es tracta de posar l’àmbit privat al servei de la col·lectivitat per tal de fomentar l’intercanvi i el coneixement mutu. Dit d’una manera més pràctica: acollir gent de fora durant un període breu perquè descobreixin Catalunya des de dintre i amb els de dintre. Fer-te diplomàtic de proximitat: hostatjar un polític que vol estudiar el país sobre el terreny, una estudianta que fa una tesi sobre Montserrat Roig, un fotògraf que prepara un reportatge sobre gegants o castellers… A la web hi expliquen totes les modalitats (pots triar entre welcomer, opendoor, família d’acolliment… Qui no acull és ben bé perquè no vol). Web que, per cert, no solament és molt clara i llegidora sinó que amaga una simpàtica sorpresa als menús de tria. Una pista: es tracta de la pestanyeta de dalt de tot a la dreta.

Diplomàcia de proximitat, doncs. Aquesta és la idea. Poc soroll i molts resultats. Directament entroncada amb les noves formes d’entendre la participació ciutadana que reclamava l’advocada i observadora del judici Katrin Oddsdótir a la UPF. El pol oposat de la borrelliana, pensada exclusivament per a la pervivència de l’status quo. Feu un cop d’ull al Twitter dels foreigns i comproveu que, lluny d’Estrasburg i dels no-dos estatals, es fa molta feina, i segurament més efectiva.

Una de les persones que en fan, per exemple, i així remato l’article tornant al començament, és el professor Yoshitomo Okuno, tutor d’una estudianta japonesa que ha vingut a Barcelona aprofitant el programa de FF ‘Come, Research and Talk’. Quan el sents expressar-se en el seu català après al barri de Sants es fa difícil de no pensar que aquest seixanta-llarg per cent de compatriotes que canvien sistemàticament de llengua cometen un triple delicte: negar una identitat al de fora, negar-se la normalitat a ells mateixos i, sobretot, negar el futur a la llengua. Encara vénen pocs hostes…

[Corol·lari a la peripècia de fa quinze dies als jutjats: em truquen del despatx del registrador de la propietat, aquell on la llengua catalana hi és ignota. És un empleat amb un català florit, tal vegada el mateix que em va escriure per mail en castellà. I així corroboro, si calia, l’esquizofrènia que vam descobrir en l’àmbit judicial: que la llengua del país es reserva per a l’oralitat, perquè per a les coses serioses, les escrites, ja tenim l’altra. No es pot negar que, en relació amb el temps d’en Franco, hem millorat.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb