El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La possibilitat que Fidel Castro arribés avui als noranta anys només serà al final una altra de les coses improbables que el líder cubà haurà superat al llarg de la seua vida. Podia haver mort ja el 1948 quan va participar al ‘bogotazo’ colombià. O quan va assaltar les casernes de Santiago de Cuba al 1953, sense tenir ni la menor idea de tàctiques militars. En la dècada dels seixanta va passar a ser l’enemic públic número un de la CIA i els intents d’atemptar contra la seua vida es van fer tan habituals que l’ex-cap de la seguretat cubana, Fabian Escalante, afirma que tenen proves de 634 provatures. Després vingué la crisi dels míssils, amb la diabòlica triangulació entre Cuba, la URSS i els Estats Units. I les intervencions en països africans, quan la petita illa caribenya va enviar quatre cents mil soldats a combatre en guerres llunyanes. O la caiguda de la URSS, que va demolir encara més el règim cubà, ja aleshores en un moment ben baix per la seua incapacitat de refer l’economia local. Quan Fidel es va retirar del poder al febrer de 2008 molts van pensar que no suportaria la manca d’activitat. I fins i tot va haver un episodi famós quan una falsa piulada d’un comissari de la Unió Europea ens va fer creure per unes hores que li havia arribat la fi. Però, malgrat tot això, i contra tot això, Fidel avui celebrarà els seus noranta anys a L’Havana. Enmig de, l’aquest sí, previsible desplegament de mitjans per honorar-lo. Per honorar una figura internacional controvertida com pràcticament cap més, odiada pels uns i adorada pels altres.

Si mai Fidel va pensar com seria el seu norantè aniversari és més que probable que aquest d’avui se li semblarà poc. Conten que li agrada que el passegen de tant en tant en cotxe pel ‘malecon’ havaner. Si és cert això poques coses li deuen sorprendre més que veure la bandera dels Estats Units onejant al vell edifici de l’ambaixada que durant dècades va estar tancada i que va ser el centre de totes les grans manifestacions, dels seus inacabables discursos. Des de fa un any els ianquis ocupen de nou el vell edifici de Calzada, allà davant mateix del Carib embravit. I amb la seua arribada oficial han desaparegut la majoria dels cartells agressius, les cent quaranta banderes negres i tota la parafernàlia que durant dècades s’hi va desplegar per animar els cubans a combatre ‘el gran monstre imperialista’. El temps passa ràpid i ara tot sembla gairebé normal, quan només fa un any que Cuba i els Estats Units han recuperat les relacions diplomàtiques que van quedar interrompudes el 1961. Al capdavant de l’ambaixada hi ha Jeffrey DeLaurentis, un experiment diplomàtic que ja era a Cuba als anys seixanta i que va ser un personatge clau en la represa de les relacions. I els rumors afirmen que ha parlat diverses vegades amb Fidel encara que, com sempre, ningú no ho confirma ni ho nega. Aquesta normalitat, però, no deu ser senzilla d’assumir per Castro, que va governar l’illa durant dècades sempre sotmès a l’implacable bloqueig comercial i financer dels Estats Units, el més dur i llarg de la història moderna.

La vida de Fidel ha estat marcada, evidentment i per damunt de qualsevol altra cosa, per la seua relació amb els Estats Units. Al respecte hi ha una anècdota dels seus anys de presó molt aclaridora. És Fidel mateix qui explica que el grup de presos revolucionaris van intentar llegir ‘El Capital’ de Marx en la cel·la però van acabar per tirar el llibre, incapaços de seguir avorrint-se amb la seua lectura. El líder cubà no semblava en un primer moment que acabaria sent el marxista ortodox que va acabar per ser. La geopolítica i la desmesurada pressó de Washington el va portar a caure en els braços de Moscou i allà es va quedar fins el dia que la URSS es va dissoldre davant els ulls incrèduls del món. També dels de Fidel. La resistència als Estats Units el va portar a una aliança amb el màxim contrincant. El Fidel Castro comunista va succeir així el Fidel Castro nacionalista cubà. Les cites del valencià José Martí, heroi de la independència cubana mai van ser desplaçades dels seus esgotadors discursos d’hores però el to va canviar clarament i la construcció del socialisme es va intentar fondre amb la independència nacional, en un discurs peculiar i reconeixible a tot arreu. Un discurs que molta gent va batejar amb el nom de ‘castrisme’.

El sistema, però, va fracassar a Cuba, avui és impossible negar-ho això. Però el castrisme ha tingut una influència enorme a Amèrica i en altres parts del món. Fidel ha estat una figura invocada no només pels seus deixebles més directes sinó també per polítics allunyats de la seua manera d’entendre el món però preocupats pel futur de l’Amèrica Llatina. Encara avui Cuba és un símbol per a tota l’esquerra latino americana i per a bona part de l’esquerra europea. I per això grups com les FARC negocien la pau a L’Havana, acollits amb total confiança pel govern que ara dirigeix el germà petit de Fidel, Raul.

A l’hora de defensar el castrisme els seus seguidors posen l’èmfasi en les conquestes indiscutibles que el règim ha aconseguit. La sanitat universal amb Cuba liderant rànquings mundials amb els seus un metge per cada 640 habitants. La universalització de l’ensenyament. La desaparició del racisme i la integració clara dels afroamericans en la vida pública. El respecte a les dones. La capacitat solidària i internacionalista de la societat cubana. El balanç, però, no és tan senzill com aparenta.

Cuba ha hagut de patir un bloqueig econòmic incomparable però no tot el fracàs del règim s’explica pel bloqueig. Dècades després de la revolució l’illa no viu la situació confortable i digna que somiaven els revolucionaris de Sierra Maestra. Ni des del punt de vista econòmic ni des del polític. La repressió contra els dissidents va començar molt aviat, encara amb la guerra tot just acabada i no s’ha acabat mai des d’aleshores. Fins i tot hi ha hagut col·lectius com els homosexuals que han patit durant molts anys discriminacions simplement intolerables.

Era, però, aquest el camí i el pla que Fidel tenia des del principi? Sembla bastant evident que no. Que com tothom el líder cubà es va haver d’anar adaptant a l’entorn i a les coses que passaven al seu voltant en un món confús i canviant en extrem. La gent de Sierra Maestra, l’origen de la revolució, era una coalició complicada i molt rica en idees i projectes. Amb gent molt distinta a Fidel i que exercia una enorme influència sobre el comandant en cap. El Che o Celia Sánchez, la seua influent companya, tenien sempre idees pròpies i no dubtaven a enfrontar-s’hi i batallar amb ell per les coses en les quals creien. Els errors es podien posar sobre la taula amb franquesa i si calia corregir-los es corregien. Mort l’un a Bolívia i morta l’altra massa jove per un càncer de pulmó, Fídel es va anar tancant cada vegada més en ell mateix i en el nucli dirigent del partit i del govern.

Fidel esdevingué així un solitari. Les amenaces contra ell eren tan evidents que es va envoltar de la que es va considerar la millor guàrdia personal del món. Però això tenia un preu evident pel ‘comandante’. Una vegada el seu amic Gabriel Garcia Marquez li va preguntar quina era la cosa que li faria més il·lusió del món. I Castro, significativament, va respondre que res no li agradaria més que aturar-se en una cantonada i quedar-se quiet sense que ningú li digués res. El personatge Castro fa tota la impressió que es va apoderar fa dècades de l’home Fidel i en qualsevol cas, confós ja l’un i l’altre sense remei, avui és impossible saber què hauria passat si les coses haguessen anat d’una altra manera, si el món hagués estat més plural, si els Estats Units haguessen estat més flexibles, si els revolucionaris cubans no hagueren abandonat els seus principis primers, si Fidel hagués decidit fer les coses d’una altra manera. Manuel Vázquez Montalban ho va expressar a la perfecció quan va plantejar que ‘no és senzill arribar a la conclusió que Fidel Castro no se n’hagi adonat de que la revolució ja no és el que era i que, com en els boleros, representa el que podria haver estat i no està o com en el tango se n’ha anat amb un altre…’

En qualsevol cas avui aquest home sense el qual és simplement impossible explicar el que ha estat el segle XX fa noranta anys, molts més del que ell en una ocasió va afirmar que pensava que viuria. I el món seguirà discutint sobre la seua influència, sobre els seus errors, sobre els seus encerts i sobre les seues idees. Alliberador del seu poble pels uns. Dictador comunista pels altres. Per a tots Fidel, un dels pocs personatges públics que el món coneix sense necessitat ni tan sols de recórrer al seu cognom.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.