El genetista Fernando González Candelas en el seu despatx. (Foografies: Prats i Camps)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fernando González Candelas és el primer científic que va desxifrar el genoma del coronavirus 2019 a l’estat espanyol. És catedràtic de genètica a la Universitat de València i és el responsable de la Unitat Mixta d’Investigació en Infeccions i Salut Pública de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica (FISABIO). És, per tant, una de les persones que coneixen més bé el comportament del virus del SARS-CoV-2, causant de la covid-19, que des de fa nou mesos té la població de més de mig món atemorida o confinada. Juntament amb els investigadors Iñaki Comas i Mireia Coscolla, acaba de publicar un informe per al CSIC en què explica com es va introduir el virus a l’estat espanyol, quantes soques se n’han detectades i com s’han distribuït, entre altres descobertes. Per a explicar com es multiplica el virus, comença l’entrevista amb l’exemple d’un camp sec i unes burilles i repetirà la metàfora per anar aclarint alguns conceptes.

A l’informe que acabeu de presentar parleu de més de cinc-centes soques d’un mateix virus?
—Més que soques, podem parlar de diferents inicis puntuals de gent que ha estat infectada ací i, posteriorment, no trobem més gent infectada pel mateix tipus de virus. És a dir, el virus no ha arrelat, i com que el virus no es crea, sinó que ha de vindre de fora, sabem que d’una manera o una altra hi ha diferents introduccions del virus. Nosaltres estimem que són al voltant de cinc-centes. La xifra és aproximativa perquè depèn de la mostra que agafes. Sí que sabem que moltíssimes de les introduccions no han tingut èxit.

Definiu èxit.
—Èxit, en el sentit que després no han augmentat la seua representació. És com si tinguérem un camp sec i la gent anara tirant burilles. La gran majoria de vegades no passa res, però de tant en tant tenim la mala sort que una pren i causa un incendi. Nosaltres avaluem fins a quin punt tenim moltes d’aquestes burilles i quines o quantes han ocasionat el foc, que seria l’expansió de la pandèmia.

Parlem d’un virus que té moltes cares o que té diferents capacitats de reproducció?
—Tots els virus són extremadament variables. Aquest també ho és, però molt menys, per exemple, que altres com el de la grip, el de la sida o el de l’hepatitis C. És un tipus de virus amb moltíssimes variants, moltíssims individus diferents que hem de tenir en compte. Pel que sabem fins ara, eixes diferències no causen tampoc diferències importants des d’un punt de vista epidemiològic o clínic. El virus és el mateix? Sí. Perquè allò que farà a la persona a qui infecte tindrà el mateix resultat tant si és la soca A, com la B, la C o la D. Tots són igualment dolents. Depèn molt més de la persona i les seues circumstàncies.

El virus que s’escampa ara, l’octubre del 2020, és el mateix que s’escampava al febrer?
—En aquest sentit, el virus és el mateix, té les mateixes característiques, però les variants genètiques que tenim ara són diferents de les que hi havia quan començà la pandèmia.

Per què?
—Perquè el virus muta. Però no ho hem de confondre amb allò que popularment s’entén com a mutació, que seria, per exemple, que el virus ha canviat perquè abans era capaç de fer una cosa i ara en fa una altra. No és això. Al llarg dels 30.000 nucleòtids que té el seu genoma, un canvi d’un de sol ja és una mutació. A això ens referim quan parlem de mutació. En això treballem. El virus muta contínuament. En cada persona trobem diferents virus. Són diferents, però les propietats derivades d’eixes diferències no són rellevants.

Justament ahir, es va fer públic un estudi sobre una variant de la covid originada a Catalunya i a l’Argó i que s’ha estès per tot Europa. Quina és la rellevància d’aquesta troballa?
—A efectes de la gravetat per a les persones, no implica res. No s’ha demostrat que cause res diferent. Demostra la importància que han tingut els viatges d’aquest estiu de visitants europeus a l’estat espanyol per a escampar la segona onada a Europa. Podem veure com els virus detectats ací s’han estès a altres països. Va passar al començament de la primera onada amb els viatges a la Xina. A més, detectar aquesta mutació és un marcador que ens permet de fer la traçabilitat, en aquest cas, basada en els viatges d’estiu.

Una persona que s’infecta ara les mateixes conseqüències i en la mateixa gravetat que una que es va infectar al febrer?
—Les diferències no provenen del virus. Les diferències que pot experimentar una persona infectada avui respecte de les del mes d’abril no són per causa del virus. Són les diferències derivades dels avenços en la pràctica clínica, en la prevenció, en el seguiment i traçabilitat de les infeccions. En definitiva, en la preparació i el coneixement que ha adquirit en aquests mesos el sistema sanitari.

Les mesures que es poden prendre per a frenar l'expansió del virus tenen un cost social i econòmic molt important. No tenim la capacitat de la Xina per a tancar milions de persones durant tres mesos

Què té de diferent aquest virus, que ens fa la sensació que cavalca desbocat i no hi ha manera de controlar-lo, respecte d’altres virus?
—Hem de recordar que el virus de la grip de 1918 va fer molt més mal que no en fa aquest. I a més, sense els condicionants de facilitat de moviments que tenim ara. Això també ho hem de tenir en compte. Aquell virus va matar entre cinquanta milions i cent milions de persones.

Però hem de suposar que ara tenim molt més coneixement i molts més mitjans per a frenar-ne l’expansió.
—Sí i no. Tenim alguns mitjans, però no tenim un tractament efectiu, no tenim un vaccí i les mesures que es poden prendre, que ja hem vist quines són, tenen un cost social i econòmic molt important. I per tant, són prou difícils de posar en marxa. Els països on s’ha controlat i fins ara continua controlant-se ho han fet a un preu prou alt. També les seues condicions econòmiques, socials i polítiques són molt diferents de les nostres. No podem comparar-nos amb la Xina, que és, potser, el país que té més èxit. Són capaços de fer deu milions de PCR en una setmana a tota una ciutat. Nosaltres no tenim aquesta capacitat. O no tenim la capacitat de tancar a casa milions i milions de persones durant tres mesos. Això no és senzill.

Què desconeixem, encara, del virus de la covid?
—Moltes coses. La primera és quina mena de resposta immunitària podrem aconseguir quan tinguem vaccins. Si el virus serà capaç de trobar mutacions de fuita a eixes vacunes. Si trobarem un tractament efectiu perquè el virus no tinga capacitat de desenvolupar resistències. De tota manera, per ser un virus del qual fa nou mesos ni sabíem que existia, ara en sabem un fum de coses. Però una cosa és saber com funciona i una altra és que puguem controlar els processos a tots els nivells.

El procés de contagi, per exemple?
—Per exemple. Perquè el problema no és tant que jo puga evitar que el virus penetre en una cèl·lula si faig tal cosa als receptors cel·lulars, sinó que això no es pot estendre a tota la població. El resum és que sabem molt del virus a certs nivells, sobretot als nivells que a la llarga són més importants, com ara el seu comportament poblacional, però encara tenim prou buits. I sobretot, el més important és saber com serà la nostra capacitat –no la del virus– de desenvolupar una resposta immunitària sostenible, efectiva i duradora.

Aquesta investigació tan a fons del genoma del virus de la covid és una pràctica habitual que es fa amb tots els virus?
—És una cosa que nosaltres ja fèiem. Com a grup de recerca, tenim molta experiència en l’epidemiologia molecular de virus. Hem treballat amb els virus de la verola, de la sida, de l’hepatitis C. Per això, el canvi d’organisme no ha representat cap canvi important en la nostra feina. Hi ha peculiaritats, perquè en aquest cas hem utilitzat eines i sistemes comuns per a grups d’investigació de pràcticament tot el món i això comporta treballar de manera coordinada, amb unes condicions comunes per a tots.

De quins grups parleu?
—Parlem d’investigadors de països que tenen experiència a fer medicina a les colònies. L’Institut Pasteur, l’Institut Robert Koch d’Alemanya, els CDC dels Estats Units, que tenen experiència de portar equips sobre el terreny per estudiar les malalties. És una cosa que ací no hem fet mai perquè no tenim colònies. També hi havia un grup que tractava aquests temes perquè havia treballat en les epidèmies d’Ebola. Ells tenien una metodologia per a treballar en condicions molt dures, molt poc de laboratori. Van pensar que si això funcionava per a l’Ebola, en eixes condicions, havia de funcionar per al coronavirus en condicions normals. Són grups del Regne Unit, del Brasil, de Sud-àfrica i dels Països Baixos. Podríem dir que és la nova medicina tropical.

Com heu treballat?
—És una cosa prou col·laborativa. S’han desenvolupat unes quantes plataformes i eines. Hi ha molta gent que ha reorientat eines que tenia preparades per a altres patògens o per a altres activitats semblants, i les ha adaptades a la covid. Hi havia una plataforma prou interessant que analitzava els genomes de la grip de tot el món des de fa set o vuit anys, i vam fer la mateixa per al virus de coronavirus. La gent que començava a seqüenciar va pensar que això era una bona manera de compartir i d’arreplegar informació per a fer les anàlisis comparades i ha tingut prou èxit. No sé quants milers de seqüències s’han fet, més de cent mil, no sé si arribaran a les dues-centes mil, s’han obtingut en diferents laboratoris i es dipositen allà perquè qualsevol puga anar fent les seues anàlisis.

El mes de març, molt al començament de la pandèmia, vàreu ser el primer que va fer la seqüenciació del virus a l’estat espanyol.
—Sí. El grup de Fisabio vam ser els primers que vàrem seqüenciar coronavirus de malalts a València. Com que no fem clínica i no estem en contacte amb pacients, hem d’esperar que ens faciliten les mostres, i al cap de pocs dies ja l’havíem seqüenciat. Com que ja teníem l’experiència prèvia, va ser una cosa prou ràpida.

Per on va entrar el coronavirus?
—Pel que sabem, per molts llocs. Una de les principals fonts va ser Itàlia. Ací a València tenim un partit de futbol, la fira de la moda de Milà, gent que va anar a Arco, gent que va viatjar a Itàlia per altres raons. Si em pregunteu quantes introduccions hi ha hagut i d’on prové cadascuna, hauríem d’anar a buscar cada cas en concret. Per exemple, a València, els primers casos que varen arrelar sabem que estan relacionats directament amb el partit de futbol de l’Atalanta i el València. Bona part té la seua arrel a Itàlia, però la meua sospita és que no és tan sols Itàlia, sinó també altres països europeus. Sobretot perquè quan el virus va entrar per quedar-se va ser en la segona meitat de febrer. Abans en teníem, de casos.

L’home que havia anat al Nepal i que va morir el 13 de febrer.
—Sí. Va tornar del viatge el 30 de gener. El primer cas identificat va ser un turista alemany el 31 de gener a Canàries. Però tots aquests casos són com les burilles que us comentava abans. Van entrar, es van identificar, es van confinar i un va morir perquè se’ls va complicar, però en eixe moment no van sospitar, perquè l’home no havia estat a la Xina, sinó al Nepal. La resta venien d’Europa. I pel que fa al partit del València, uns es van contagiar i uns altres no. I dels que sí, alguns van dur la soca que va arrelar i uns altres la que no va arrelar. Per què? No ho podem saber.

Depèn de la soca, que hi haja persones asimptomàtiques i persones que es moren?
—No. Depèn de la variabilitat en la història natural de la infecció en persones. Cada infecció és un món perquè cada persona és un món. Hi ha persones que tenen més bon sistema immunitari o que tenen els receptors cel·lulars amb menor expressió. Cada cas és diferent. En aquests moments no tenim capacitat de fer una predicció de com serà la infecció en cada persona. No podem dir, per exemple, t’infectaré a tu perquè sé que no et passarà res. Això no podem fer-ho.

Amb totes les coses que ara ja se saben del virus, no es pot trobar un medicament?
—No és senzill curar les infeccions víriques. No tenim gaires alternatives. Fa una setmana, l’OMS va emetre una nota que deia que cap dels tractaments que s’havien assajat en condicions científicament acceptables no havia mostrat efectivitat. Encara no hem pogut trobar un tractament.

Per què és tan complicat?
—La principal complicació és que el pot transmetre gent asimptomàtica o abans que es desenvolupen els símptomes. Per mi, aquesta és la clau de tots els problemes. Evidentment, té una molt bon capacitat de transmissió. Però ni és el virus que té més capacitat de transmissió ni és el virus que té més mortalitat ni cap de totes eixes coses. El problema és que les eines de control arriben tard. Quan nosaltres volem controlar el virus, el virus ja està establert en una població i completament escampat.

No vull dir que no hi haja un vaccí abans, però l'administració en massa a la població no la podrem fer fins d'ací a un any o més

Què ho fa que el virus es comporte de manera diferent a l’estiu i a l’hivern?
—A l’estiu, el virus s’ha escampat malgrat que la temperatura era alta. A l’hivern pot aguantar més temps en segons quines superfícies, però no és la principal diferència. La principal diferència és el nostre comportament. A l’hivern estem en llocs més tancats, menys ventilats. Tenim uns contactes més pròxims perquè socialment, culturalment i climatològicament ens veiem abocats a eixa situació. I això facilita la transmissió del virus. Veuríem el mateix comportament del virus si a l’estiu, en comptes d’obrir les finestres, les tancàrem i posàrem en marxa sistemes d’atmosferes tancades.

Com serà l’hivern que ara arriba?
—Encara no podem dir-ho. Les prediccions depenen de tants factors que no podem estar segurs de com serà. Jo crec que encara passarem per unes quantes pujades i baixades. Com que anem darrere de la incidència de les infeccions, quan veiem que la cosa puja molt, tanquem, decretem queda, limitem la mobilitat, etcètera. Que la cosa empitjora encara més? Confinament. I quan arribem a això, tornarem a observar el que vam observar a la primavera, una baixada que va ser espectacular. Sabem que això funciona.

Fins quan es repetirà aquest cicle diabòlic?
—Dependrà d’uns quants factors. Hem de veure la immunitat i la durada de la immunitat. La immunitat ve de dues fonts: de les infeccions i dels vaccins. La incertesa que tenim respecte dels vaccins és molt gran. No podem comptar que en tinguem per a la gran majoria de la població fins d’ací a un any o potser més. No vull dir que no hi haja un vaccí abans, o dos o tres o cinc. Vull dir que el puguem administrar a la gran majoria. I l’altra cosa és la taxa d’infecció. Suposem que una persona infectada té una certa immunitat i ens agradaria pensar que és forta i permanent, però sabem que no. Sabem que en altres coronavirus la immunitat no dura gaire. Per tant, són moltes variables per a poder fer una predicció amb base científica.

És cert que en aquesta segona onada el virus és menys letal que en la primera?
—No. Passa que n’hem après. El sistema sanitari ja no s’espera a segons quines característiques de les persones per a ingressar-les. Saben què fer amb un pacient quan mostra uns símptomes. Això és molt important, i també ho és la demografia de les infeccions. En la primera etapa vam subestimar moltíssim les infeccions, perquè només es feien proves a la gent que tenia símptomes. No hi havia traçabilitat. No es feien proves a qui no tinguera símptomes. Ara, d’una manera no completa però sí més important que abans, fem proves a persones simplement perquè han estat contactes estrets de persones que són positives. I passa que moltíssimes d’aquestes persones infectades són asimptomàtiques i ara les comptem. És com un iceberg. Abans només en vèiem la punta més greu, ara baixem molt i veiem els greus, però també podem observar molts que no són greus però els comptem exactament igual. És un tema estadístic. Ara tenim molts més identificats com a infectats. També sabem que molts d’ells són gent jove, asimptomàtics o amb infeccions lleus. El virus sembla que no és tan fort, i no. Passa que identifiquem molts més casos que abans.

La covid afecta més els homes que les dones?
—Sí. Però no pel coronavirus, sinó pels receptors cel·lulars. Hi ha diferències entre homes i dones pel que fa a la quantitat i l’expressió del receptor cel·lular principal del virus. En homes està normalment més expressat que no en dones. Per tant, el virus té més facilitat per a entrar en les cèl·lules dels homes que de les dones. Les diferències poden ser poques, però acumulativament, ser home és un factor de risc comparatiu que ser dona.

Hi ha algun grup sanguini a qui la covid afecte més que altres?
—Inicialment s’havia trobat alguna relació, però estudis posteriors han conclòs que no hi ha eixa relació. S’havia especulat, perquè en certa anàlisi havien aparegut uns resultats que apuntaven que podia haver-hi més infectivitat del grup sanguini A que en altres grups sanguinis. Però els resultats no han estat verificats. En aquests moments, el consens és que no hi ha una diferència clara per grup sanguini.

No es va veure venir de lluny aquesta pandèmia?
—Sí i no. S’esperava que poguera passar una cosa com aquesta. De fet, l’OMS ja feia uns anys que prevenia, però ha desbordat les previsions.

Per què?
—És que és difícil. Nosaltres tenim alertes diàries, rebem avisos: ha aparegut una infecció de tal virus en tal lloc, hi ha un virus desconegut que causa no sé què… La gran majoria són com les burilles de l’exemple. Causen un dany molt concret, molt puntual i s’acaba la història. Aquest començà així. Aparentment, eren uns pocs casos al mercat de Wuhan, no es transmetia entre persones, deien. El gran problema és que sí que es pot transmetre entre persones asimptomàtiques i que només en vèiem la punta de l’iceberg. Quan ens adonàrem que no eren unes desenes de casos sinó que n’hi havia centenars o milers i que ja no estaven tots vinculats al mercat de Wuhan sinó que estaven escampats, ja era tard.

En què treballeu ara?
—A banda d’escriure els articles científics, estudiem uns quants casos de brots molt específics que ens interessen perquè representen uns experiments naturals, hi tenim molt ben identificats quin és l’origen i quines són les circumstàncies de les persones. Mantenim la seqüenciació perquè és l’eina bàsica amb la qual podem continuar fent anàlisi. Per exemple, abans hem dit que hi podria haver unes soques que podrien tenir una fuita vaccinal, i com que encara no tenim vaccins no podem saber-ho, però si això passa, és imprescindible saber d’on vénen, quines són eixes mutacions, si ja eren en la població o no, etcètera. És una tasca de vigilància. Sempre anem darrere el virus.

Què s’hauria de descobrir per aconseguir d’eliminar el virus?
—No crec que l’eliminen mai, el virus. De fet, en la història només s’ha eliminat la verola. I va ser arran d’una campanya internacional de vacunació molt important quan la seua incidència ja no era tan alta. En aquests moments, pensar a eliminar el coronavirus és un desig utòpic. El coronavirus serà amb nosaltres una bona temporada. Una altra cosa són les seues conseqüències. Seria bàsic descobrir un tractament efectiu que s’administrara a qualsevol persona amb sospites. Això evitaria la transmissió i, per tant, la gravetat de la infecció. També necessitem uns quants vaccins efectius. Dues opcions: o que no faça mal, o que la gent no s’infecte. No són excloents. Mentre no tinguem això, només podem confiar que la gent es comporte com cal.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.