Fer política en estat d’excepció permanent

Durant el mes que ha durat la vaga indefinida en l’ensenyament, no he parat de fer-me la mateixa pregunta: com es pot negociar amb qui no vol negociar? Com en el país d’Alícia, per al teu interlocutor, un bon dia el sostre és el terra i l’endemà la finestra és la porta. Pegava voltes també a aquesta idea mentre llegia l’anàlisi que feia la Coordinadora d’Assemblees de Docents del País Valencià dels acords proposats per la Conselleria d’Educació i les votacions i els debats que hi mantenien. Mentre, d’una banda, hi havia transparència absoluta, de l’altra, no només hi havia opacitat, sinó que el que primer era negre, en acabant, esdevenia blanc, i el que, d’entrada, era una proposta radical, estrafolària i impossible passava a ser una iniciativa excel·lent que els representants sindicals només rebutjaven per política. Denota, d’altra banda, que uns representants polítics empren el terme ‘política’ com a sinònim de tot allò roín i tots els mals del món. Projecció? Confessió sincera?

Tornant al solc, aquest document d’anàlisi es divideix en quaranta ítems, que corresponen a les reivindicacions de millores que reclamen els vaguistes. Sincerament, no s’hi pot veure un document de màxims: sembla tot tan lògic i evident que només l’estultícia pot explicar un posicionament en contra. Ara bé, d’aquests quaranta punts, només en tres (el 8%, per tant) hi ha un color verd, que correspon a una acceptació de l’acord sense matisos per la part de la conselleria. Es tracta d’un pla de desburocratització, que no té cost econòmic o n’és negligible; una priorització en l’atenció a les zones DANA, poc concreta, per definició, i, això sí, un pla per a climatitzar el 100% de les aules dotat amb 140 milions d’euros. Costa d’entendre que haja calgut un mes sencer de vaga del professorat per a arribar a la conclusió que cal fer alguna cosa per a evitar que els xiquets se socarren a l’estiu o es congelen a l’hivern, més encara en un context d’emergència climàtica i amb el retorn dels barracons que amenaça de cronificar-se.

Ara bé, segons la plataforma Docents en Lluita, amb la vaga, la Generalitat s’hauria estalviat uns 55 milions d’euros en nòmines. Per tant, quasi es pot dir que ha sigut la mateixa lluita sindical la que els paga la factura, perquè, a més, caldrà veure quines empreses se n’emporten les adjudicacions, que, amb l’excusa de la reconstrucció de la DANA, aquest govern ha ressuscitat la Gürtel per via d’urgència.

D’altra banda, segons l’anàlisi del document, 17 dels 40 punts (el 43%) directament no s’hi han inclòs. Ni tan sols es comptabilitzen dins dels tres punts en què hi ha una acceptació formal de la demanda, però no hi ha cap garantia per a concretar com es durà a terme. Ni parlar-ne, per exemple, del punt que reclama que no se censuren els autors catalans o mallorquins (o andorrans o menorquins, etc.) en l’estudi de la literatura en la llengua pròpia. Gent que no llig en valencià vol prohibir-nos (si poguessen) que ho fem. I ho han argumentat amb cartellets a les xarxes socials en què afirmen que promouen i impulsen el valencià. Goebbels, je t’appelle.

Tanmateix, la part més interessant està en els 17 punts en què hi ha hagut acords parcials. Si ho analitzem fredament i descontextualitzadament de tots els altres factors, i més enllà de la consideració lògica i bàsica de totes les reivindicacions i sense discriminar-les per importància, tindríem davant un document amb la meitat dels punts consensuats, que no estaria gens malament. Però ací hi ha la clau que obri tots els panys: si un acord explícit i negre sobre blanc, detallat fins al mínim detall, i sense possibilitat d’interpretació alternativa, no és garantia que es complisca –o directament té el 100% de les garanties que no es complirà–, què podem esperar d’un acord que, ja d’entrada, es presenta amb matisos, condicions i altres impediments? Perquè, si hem de confiar en els criteris de compliment del mateix PP, Pérez Llorca, en aquest primer mig any de govern, ja hauria complit, ni més ni menys, el 65% (cal reconèixer-ne la humilitat de no parlar directament d’un 100%) dels seus compromisos polítics. I Carlos Mazón, òbviament, hauria obert les aigües del barranc de Xiva com Moisès, si Puigdemont, la llei de protecció de l’horta i Pedro Sánchez no li ho haguessen impedit.

Aquest és el dilema amb què s’ha de fer la política al País Valencià. La vaga educativa indefinida estava anunciada, si més no, des de l’inici de curs, al setembre. Al desembre i al març es varen convocar jornades de vaga general en el sector com a recordatori. Però el Consell feia com si sentís ploure. Quan l’11 de maig la vaga indefinida es posava en marxa, i després d’insultar els professors, dient-los “pesseters” i que utilitzaven els alumnes com a ostatges, entre més perles, Pérez Llorca va activar el mode propagandístic d’home dialogant i va explicar que, a més de tindre moltes ganes de negociar, ell hi estava d’acord, amb les reivindicacions, però que no hi havia diners per a complir-les. Va xifrar les demandes en uns tres mil milions d’euros. Però un mes més tard, allà on no hi havia euros, de colp i de sobte, van aparèixer més de dos mil milions en uns plans de mesures i iniciatives fantàstiques que un govern meravellós posava damunt de la taula en benefici dels seus súbdits. Vejats miracle! I, és clar, com hem vist més amunt, ara eren els pèrfids sindicats catalanistes els qui s’hi oposaven per política.

Hi insistisc: no té gens de sentit analitzar la política valenciana racionalment i d’acord amb els paràmetres més o menys comuns i compartits de les democràcies liberals de tall occidental. Ací vivim, en tots els àmbits, en un estat d’excepció permanent. Si el que hem vist de la vaga educativa és admirable, tenint en compte aquests paràmetres, l’heroïcitat encara es multiplica.