Fer govern és tan difícil que no hi ha més remei que fer-ho fàcil (crònica de Vicent Partal des de Brussel·les)

Avui a primera hora arribava la notícia que hi havia acord entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. L’acord s’havia tancat de matinada a Brussel·les en un sopar en què, entre més, participaven Marta Rovira i el president Carles Puigdemont. Formalment, el text només feia referència a la formació d’una mesa amb clara majoria independentista i la investidura –ratificació, de fet– de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. En circumstàncies normals, aquest acord no seria cap pas de gegant sinó la primera pedra d’una negociació llarga que hauria de tenir en la distribució de competències i el nom dels consellers triats el seu moment estel·lar, però en les circumstàncies actuals l’anunci que es desbloca la legislatura ho significa tot. La resta ja arribarà.

I arribarà perquè, una volta desencallat l’objectiu, i mentre a primera hora del matí tots els mitjans expliquem la notícia sense tenir gaire més que un titular al qual agafar-nos, a Brussel·les l’activitat és frenètica. El govern té una oficina en marxa des de fa uns dies, a molt poca distància de la que encara és la representació oficial de la Generalitat davant la Unió Europea. Tanmateix, des que va arribar a Brussel·les, bona part de l’activitat té lloc en un hotel situat en una inhòspita i, per tant, més que discreta zona d’oficines modernes. I allà, aquest 10 de gener, ha estat un dia intens.

L’hotel, que avui encara mantenia l’arbre de Nadal a la porta, ornat amb grans boles precisament grogues i vermelles, ha estat l’escenari de la negociació però també de més coses. L’activitat del president de la Generalitat no s’ha aturat. Tot d’institucions catalanes ‘pugen’ a Brussel·les cada dia per parlar amb ells. Dues d’elles, avui, s’han mesclat amb les intenses converses que, maletes de rodes a la mà, continuaven mantenint destacats membres d’ERC i JxCat. Els visitants del dia, que s’han trobat amb el calendari capgirat, no tenien gaire més remei que acomodar-se amb paciència en una mena de tamborets grans de color vermellós que omplien la recepció de l’hotel.

Mentrestant, a dalt, en les habitacions de les plantes altes que de fet s’han convertit en una espècie de despatx oficial de la Generalitat a Brussel·les, els negociadors i els consellers han passat hores i més hores afinant les decisions que caldria prendre per implementar l’acord. Decisions difícils i complicades, ja que inclouen per força decisions personals que no són senzilles de prendre.

La premsa unionista ho ha explotat de seguida, això. I fins i tot ha arribat a posar en dubte l’existència d’un pacte. Del pacte signat i escrit. El pacte no és gaire detallat perquè és una decisió política que necessitarà molta afinació legal i tècnica, una afinació que seria absurd que l’intentaren els negociadors de l’acord global. Per als unionistes, sembla que els detalls que compliquen tot plegat no tinguen gens d’importància, però passar-los per alt, com fan, dificulta molt la visió de la realitat, a més de ser immoral. El pacte, aquest pacte, no pot ser normal, mai. No pot ser un pacte més com les dotzenes de pactes que tots els partits han signat i signen constantment. Perquè no es poden deixar de banda les condicions de repressió, ni les personals ni les col·lectives.

Si en qualsevol negociació la discreció és una condició que se suposa d’entrada, en aquesta és una obligació de ferro. Fins i tot, per raons legals, i sembla increïble haver d’explicar això. Perquè l’estat ha portat la confrontació a tal punt que ningú no sap si algun dia una reunió de nit en un hotel podrà ser presentada com una rebel·lió que comporte dècades de presó. No és cap broma, doncs, i lògicament això implica un excés de zel. Els silencis són els més espessos possibles. El mutisme absolut. Tothom es refereix a una nota que ha d’aparèixer però que al final no diu res que no se sàpiga, és a dir, que hi ha un acord. Ningú no va ni un mil·límetre més enllà.

Per Esquerra Republicana, la situació és especialment difícil. El seu president, Oriol Junqueras, és a la presó, i aquesta injustícia fa extraordinàriament difícil de comunicar-s’hi. I, probablement, no en som prou conscients, d’això. Negociar implica cedir, i l’art de la negociació és l’art de fins on cedeixes. Que sol ser una maniobra que necessita una precisió mil·limètrica. Massa difícil si, per no haver-hi, no hi ha ni la possibilitat de telefonar. Això, com no pot ser altrament, desespera els negociadors i els diversos sectors del partit, però simplement cal que siga assumit. No hi ha més remei. No entendre, per exemple, que Marta Rovira tinga dubtes que no pot resoldre ella sola, a més de ser una gran falta de respecte és una gran equivocació. La repressió funciona, per això la fan servir. I un dels seus objectius és paralitzar no solament els presos sinó les seues organitzacions. Obligades a prendre decisions difícils en circumstàncies més difícils encara.

Circumstàncies difícils que es reprodueixen també pel que fa als consellers en l’exili. Ells ara han de decidir, per exemple, si arrepleguen o no la seua credencial de diputat. I aquesta és una decisió que té múltiples arestes. Perquè en el seu cas es deuen a dues obediències, la del partit i la del president i, com tothom pot entendre, també pateixen pel seu futur personal. A l’hotel, han arribat agrupats de manera partidista i a hores diferents. El conseller de Cultura, Lluís Puig, ha estat el més matiner i l’ha seguit la consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, abans que tocaren les dotze. No ha estat fins passada la una que han arribat la consellera d’Agricultura, Meritxell Serret, i el conseller de Salut, Toni Comín. Tots s’han tancat en les habitacions on les negociacions continuaven endavant. Difícils.

‘El problema és que les circumstàncies que tenim per a fer govern són tan difícils que ho haurem de fer de la manera més fàcil’, m’ha dit un d’ells un moment que, per soltar les cames i jo diria que també la tensió, s’ha passejat per la recepció. I què vol dir, fer-ho de manera fàcil? ‘Que l’estat espanyol no ens han deixat cap més possibilitat que no sigui fer l’acord, de manera que tot caurà pel seu propi pes.’ Per més difícil que siga, que déu n’hi do si ho és.