Avui els docents som convocats a fer vaga. I Ara em venia al cap les declaracions que va fer fa uns dies, a El matí de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell. Deia que les queixes dels mestres eren legítimes, però que feien anar molt malament i que, és clar, realment, si no hi hagués aquestes protestes, estaria tothom molt més tranquil.

Ara, si voleu, poseu-vos a pensar en alguna reivindicació silenciosa i poc invasiva que hagi aconseguit moure el món: Rosa Parks seient a la zona reservada per als afroamericans i comentant a la persona del costat que, “carai, quin morro, quina injustícia” i fent morros. O els treballadors de la Canadenca anant a treballar dotze hores i en aquesta última comentar al treballador exhaust del seu costat: “Uf, quantes hores, eh?, que enfadats que estem! He pensat que ens podríem mobilitzar, però faríem anar malament la gent, de manera que continuem com fins ara, que així tothom estarà tranquil.”

Ricard Ustrell no és l’únic, evidentment. Molts comentaris van cap a aquesta direcció. És ben cert que les vagues i les manifestacions fan anar malament, i no és que a la nit somiem a fer la punyeta a tot ciutadà que se’ns acosti, simplement, som en un punt en què les reivindicacions han de ser vistes, ens hem de fer notar. Perquè, fins ara, no ens han escoltat. Aquests dies, almenys, se’n parla a la ràdio (cosa que ha costat una barbaritat), encara que sigui d’aquesta manera.

Les mestres sabem que som un col·lectiu molt fàcil de criticar. Ho hem estat sempre, i ara encara més.

Abans era per les vacances i perquè creuen que només retallem cartolines i posem gomets. Ara s’hi afegeix que som uns ploramiques perquè necessitem més mestres i volem cobrar el sou que ens pertoca.

Us imagineu anys enrere criticar els mestres d’aquesta manera? Insultar-los, amenaçar-los o qüestionar les seves decisions? Jo no m’ho imagino. I no estic demanant que tornin les bufetades a l’aula, perquè no era això el que feia que es respectés el mestre. Era perquè el mestre tenia una autoritat i havia de ser respectat.

Quina autoritat tenim ara, si fins i tot han posat policies a l’aula? Ha de venir algú de fora a portar l’autoritat que ens han tret. El germà gran forçut.

Criticar el mestre està de moda, i com que tota aquesta gent no vindran a les escoles a veure el pa que s’hi dóna, tot continuarà igual.

I us diré que, en part, no és del tot culpa seva. He sentit moltes entrevistes i tertúlies en què es parla de les vagues i les denúncies dels mestres, i fins i tot a l’entrevistador allò que li agrada més remarcar és que volem cobrar més. I la mestra ja pot anar dient que necessitem més recursos, que aquell entrevistador continuarà parlant de diners.

Per no parlar de les dates d’inici de curs. Per molt que demanem dies per a poder organitzar tot un nou curs i tot el material necessari per als nous alumnes i tots els canvis de classe, de cadires i taules i tot el que significa començar una nova etapa, els mitjans de comunicació encara diran que volem més vacances, tot i que, a sobre, a l’escola hi som igualment des del dia 1. I sí, hi podríem anar al juliol, però, carai, no hi ha manera que hi hagi aire condicionat a les aules, tu! Als despatxos dels consellers i de la Niubó n’hi ha, però, ep, per a la canalla i els mestres sembla que no.

Tot va encaminat cap allà mateix. L’odi no surt gratuïtament, està alimentat per aquestes persones que condueixen el discurs cap allà on els interessa.

Fins i tot, surten estadístiques falses que expliquen que els mestres catalans, si aconseguíssim el sou que demanem, seríem els més ben pagats de tot Espanya. De debò que fa riure. Per si us interessa: la famosa estadística està tergiversada, hi surten totes les comunitats autònomes i allò només seria real si a la resta de mestres de tot Espanya no els apugessin el sou en cinc anys, que el seu sou romangués congelat. I tots sabem que no és així. Als mestres catalans ens deuen diners perquè s’encareix el cost de la vida, i els nostres sous, no. Però, ei, continuem inventant-nos estadístiques i alimentant l’odi cap als mestres, i tant! Total, només som els qui eduquem els vostres fills.

Per això us dic que no és del tot culpa seva, que tot el que envolta aquest tema és punxegut i tothom hi vol dir la seva.

Les vagues no són els únics problemes amb què es trobaran les famílies. També hi ha unes altres decisions que fan anar malament: colònies, excursions i comentaris als informes. Les colònies es fan des de fa temps, i per això han esdevingut un dret per a l’alumnat i no pas un luxe. I, alerta, canalla, que les colònies són un luxe perquè els mestres, com ja deveu saber a hores d’ara, les fem gratuïtament. I els comentaris als informes? Igual. Només se’ns demana informar, no caldria ni aconsellar ni escriure tot el que redactem, però ho fem. I ho fem perquè volem el millor per a l’alumne, però tampoc és un dret, és un luxe. I les excursions, igual. Si el sou és el que és, la nostra feina, també.

Però he de dir que, afortunadament, he vist força famílies a favor de les nostres mobilitzacions i se’ls ha d’agrair. Suposo que són conscients que, amb els recursos que demanem, els seus fills estaran més ben atesos i la seva educació serà molt més individualitzada i enriquidora. Tant de bo els mitjans de comunicació també s’adonessin d’això i deixessin d’intentar posar-nos les famílies en contra.

Així que gràcies als qui ens enteneu, sigui darrere un micròfon o sense. Gràcies per lluitar per una educació digna per als vostres fills. I gràcies per no afegir-vos a aquesta confrontació inútil entre nosaltres, perquè no té cap mena de sentit.