Falles folles fetes foc (i fum tòxic)

VilaWeb
Foto: Andreu Escrivà
Andreu Escrivà i Garcia
15.03.2022 - 08:41
Actualització: 15.03.2022 - 09:41

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Les Falles són una festa única, d’una espectacularitat que admet poques comparacions al nostre país. Representen a la perfecció aquella ufana exuberància valenciana, múltiple i calidoscòpica, que ressona amb les bandes de música i floreix amb una pirotècnia multicolor. Tanmateix, tenen una naturalesa dual, car són alhora el refugi d’un humor sense engruna de gràcia, de l’atac polític i ideològic que ultrapassa els llindars de la sàtira i s’endinsa al territori del mal gust i la persecució personal. També han estat la zona d’esbarjo de la incultura més feridora, aquella que covava l’autoodi per tal d’inocular-lo entre bunyols i caixes de tro de bac. Però ara, sobretot, el futur de les Falles passa pel fum, aquell fum negre d’una densitat maligna i tova que exhalen a la cremà els ninots de suro blanc.

A les Falles de setembre de 2021 es produí una conjunció astral els efectes de la qual ningú no va saber predir: el sol no s’havia amagat del tot quan es cremaren les falles infantils, més d’hora que d’habitud pel toc de queda imposat per la COVID-19. Horabaixa i cendra metzinosa, doncs. Fumerals d’una negror impol·luta s’enfilaven arreu, guilloixant símbols de toxicitat vaporosa a l’aire d’una ciutat que s’ennuegava amb la combustió sempre esponerosa dels monuments fallers. Sempre hi havia estat, el verí gasós, però mai no s’havia vist amb tanta claredat. Les xarxes socials es van emplenar de testimonis gràfics i molta gent va començar a qüestionar-s’ho: de veres cal construir la festa amb materials tòxics? És imprescindible engalanar-la amb el colofó del fum cancerigen com una inevitabilitat logística o pseudohistòrica? No, per descomptat.

Si volem que les Falles no només pervisquen al segle XXI, sinó que puguen participar de l’escriptura d’aquest futur compartit pel qual lluitem, han de ser capaces de reformular la seua relació amb la salut de la ciutadania en tres eixos fonamentals.

En primer lloc, cal abordar de forma valenta la contaminació acústica. L’evidència científica que relaciona distints trastorns de salut i malalties cròniques amb nivells elevats de soroll (o fins i tot moderats) és creixent i cada vegada més sòlida. La pirotècnia i la música són parts fonamentals de la festa, però no tenen per què ser-ho de la vida de la immensa majoria de la ciutat durant més de dues setmanes. I cal fer esment dels gossos i gats, que pateixen amb severitat i dolor un ambient extremadament estressant.

En segon lloc, les Falles són una eina potentíssima per tal de repensar l’espai públic d’una ciutat. Quin goig és veure els carrers tallats i poder caminar-hi sense vehicles, redescobrint la ciutat a ritme de vianant! Nogensmenys, s’han usat com una arma llancívola i una excusa per tal d’apropiar-se d’un espai públic que ens pertany a totes i tots. I si les convertim en un ariet per tal de redefinir quin és l’espai humà a la ciutat? Segur que n’eixirem guanyant.

Per últim, i tal com encetava aquest article, cal desterrar l’atzabeja com a símbol oficial de la festa i en particular de la cremà. Aquest fum extremadament tòxic, producte de la combustió incompleta dels materials plàstics de les Falles, és una vergonya i un estigma per a una festa que ostenta la distinció de Patrimoni de la Humanitat. L’alternativa no és fàcil, vist que no hi ha un altre material tan barat i mal·leable. Però hi ha iniciatives de falles experimentals i alhora tradicionals: quina innovació tan bonica, tornar a les essències! La solució no és tant optar per la fusta, el cartró o la palla de l’arròs, camins convergents, sinó retornar a una dimensió humana del monument. Desempallegar-se d’una hipertròfia asfixiant i celebrar una festa per a la ciutat, que no l’oculte, que no faça emmalaltir els seus habitants, que sàpiga ser més enllà d’una impossible carrera cap endavant.

Andreu Escrivà és Tècnic ambiental i divulgador científic.

Aquest article ha estat publicat a la secció «Diccionaris futurs» a la Revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies